Destacados
Punto de vista
La “a-Radio”
Per a mi, és tot un honor que el destí m’haja portat a poder parlar per aquell transistor que la meua iaia portava incrustat en l’orella
De Siutat a la “a-Radio”. La meua iaia Carmen va faltar quan jo tenia 12 anys, però no sé perquè recorde moltes coses d’ella i mira que tinc mala memòria. Una d’elles era que anava tota vestida de negre. Crec que la pobra es va passar uns vint anys, o més, guardant-li “luto” al seu […]
Punto de vista
El valor de Nuria Martínez
La primera festera alcoyana deja la Fiesta tras jugar un papel fundamental en la apertura del debate sobre la participación femenina
La festera se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran en 1997 los Moros y Cristianos de Alcoy
Esta es una historia de valentía cívica. En 1997, una mujer debía armarse de mucho (muchísimo) valor para ponerse un traje de Alcodiano y hacer el recorrido de la Entrada con su filà. Nuria Martínez abrió el camino en solitario y se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran por entonces […]
Punto de vista
Punt final
Per mi ja és tard, he deixat la filà Alcodianos després de 23 anys. Les properes festes, siguen quan siguen, el meu trage, el que he vestit des de 1997 es quedarà a l’armari…
FOTO: Juani Ruz
La meua arribada a la Festa va ser un poc inconscient, no sabia que obria una porta, o més bé una escletxa, d’un camí que no pensava tan llarg i enrevessat. Jo era una jove de 25 anys que sols volia participar en les festes del seu poble, igual que ho feien els seus amics […]
Punto de vista
D’Alonso a Nadal o val més tard que…
Desconec el motiu, però en París no el volien gaire i sempre donaven suport al rival
Mario Candela, 20/10/2020

Era la tarda del diumenge 3 de juliol de 2005. Tornàvem de la segona part d’un casament i feia molta calor: havia sigut als voltants de Saint Emilion, a l’església de Saint-Georges (és evident: als alcoians el destí ens acompanya), i, farcits de cerimònies, amistats, menjar, vi… i de parlar francés, de vegades amb persones amb accents… que semblava parlaven l’alemany o alguna cosa semblant.

Érem molt a prop de Bordeus, darrere el velòdrom on Induràin havia batut el rècord de l’hora, i en entrar a la casa un familiar estava entusiasmat, eufòric: feia uns minuts que «Alonzo» havia guanyat en París, amb Renault ni més ni menys. Que el pilot fóra espanyol no feia res.

L’endemà, el diari L’Équipe, defensor de la França tradicional, o siga com De Gaulle però en paper, feia goig: una portada gegantesca amb Alonso i el Renault, i assenyalava que això no passava des d’Alan Prost en 1983. Per cert, el malaurat Schumacher va quedar tercer.

Encara no feia ni un mes que gairebé un xicon, un mallorquí, Rafa Nadal, havia guanyat Roland Garros, com d’altres espanyols els anys precedents: Ferrero, Albert Costa, Alex Corretja, Sergi Bruguera, etc. Ningú pensàvem en allò que estava per arribar; almenys jo sospitava que un tenista més del planter espanyol de terra anava endavant.

I Nadal no va caure en gràcia. Desconec el motiu, però en París no el volien gaire i sempre donaven suport al rival, especialment si era Federer, que sembla britànic per allò del comportament, l’educació. Correcció britànica. La qüestió del dopatge a l’esport espanyol també va contribuir a difuminar la imatge; de fet, un dia, en un debat al diari Sud-Ouest, vaig preguntar amb molta ironia si quan asseguraven que «tots» es dopen, també inclouen a Alonso i el seu Renault. No vaig rebre cap resposta, la qual cosa em passava sovint en la meua antiga feina.

Convé recordar ara les polèmiques amb el Guignol de Nicolas Canteloup, que van fer eixir ampolles en Espanya, amb intervenció inclosa de l’aleshores ministre d’Exteriors, senyor Garcia Margalló. Un vídeo sobre Nadal va ser la culminació de lacampanya. https://www.youtube.com/watch?v=zxonUHKKbgE

Fins al moment present. La reiteració interminable de triomfs, la represa d’etapes després de lesions i també la «simpatia» de Djokovic han acabat convertint a Nadal en un ídol en França, que com a poc té el reconeixement que mereix. Així ho he pogut veure aquesta setmana no ja als diaris, com L’Équipe, sinó molt especialment als comentaris dels lectors, generalment favorables o, com a poc, contraris a seu oposant.

Ja ho diu el proverbi: «val més tard…»

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario