Era la tarda del diumenge 3 de juliol de 2005. Tornàvem de la segona part d’un casament i feia molta calor: havia sigut als voltants de Saint Emilion, a l’església de Saint-Georges (és evident: als alcoians el destí ens acompanya), i, farcits de cerimònies, amistats, menjar, vi… i de parlar francés, de vegades amb persones amb accents… que semblava parlaven l’alemany o alguna cosa semblant.

Érem molt a prop de Bordeus, darrere el velòdrom on Induràin havia batut el rècord de l’hora, i en entrar a la casa un familiar estava entusiasmat, eufòric: feia uns minuts que «Alonzo» havia guanyat en París, amb Renault ni més ni menys. Que el pilot fóra espanyol no feia res.

L’endemà, el diari L’Équipe, defensor de la França tradicional, o siga com De Gaulle però en paper, feia goig: una portada gegantesca amb Alonso i el Renault, i assenyalava que això no passava des d’Alan Prost en 1983. Per cert, el malaurat Schumacher va quedar tercer.

Encara no feia ni un mes que gairebé un xicon, un mallorquí, Rafa Nadal, havia guanyat Roland Garros, com d’altres espanyols els anys precedents: Ferrero, Albert Costa, Alex Corretja, Sergi Bruguera, etc. Ningú pensàvem en allò que estava per arribar; almenys jo sospitava que un tenista més del planter espanyol de terra anava endavant.

I Nadal no va caure en gràcia. Desconec el motiu, però en París no el volien gaire i sempre donaven suport al rival, especialment si era Federer, que sembla britànic per allò del comportament, l’educació. Correcció britànica. La qüestió del dopatge a l’esport espanyol també va contribuir a difuminar la imatge; de fet, un dia, en un debat al diari Sud-Ouest, vaig preguntar amb molta ironia si quan asseguraven que «tots» es dopen, també inclouen a Alonso i el seu Renault. No vaig rebre cap resposta, la qual cosa em passava sovint en la meua antiga feina.

Convé recordar ara les polèmiques amb el Guignol de Nicolas Canteloup, que van fer eixir ampolles en Espanya, amb intervenció inclosa de l’aleshores ministre d’Exteriors, senyor Garcia Margalló. Un vídeo sobre Nadal va ser la culminació de lacampanya. https://www.youtube.com/watch?v=zxonUHKKbgE

Fins al moment present. La reiteració interminable de triomfs, la represa d’etapes després de lesions i també la «simpatia» de Djokovic han acabat convertint a Nadal en un ídol en França, que com a poc té el reconeixement que mereix. Així ho he pogut veure aquesta setmana no ja als diaris, com L’Équipe, sinó molt especialment als comentaris dels lectors, generalment favorables o, com a poc, contraris a seu oposant.

Ja ho diu el proverbi: «val més tard…»