Un període especial ens ha tocat seguir vivint al menys un temps més encara. Un període especial on algunes de les coses més especials i pròpies del nostre ser, l’humà, s’han hagut de canviar a la força, experimentant adaptacions, noves idees amb trucs i retrucs per tractar de mantenir segons quins afers, la cara performativa d’aquesta moneda que roman encara en l’aire d’aquest temps de pandèmia; però arribarà un dia en que un escenari torni a ser espai de taules lliures de metacrilats, tapaboques molestos i d’altres invents macabres que d’alguna manera ens salven la vida.
En breu, o pot ser no tant, caldrà fer d’espais comuns, això mateix que en aquest lloc ens pertoca, i llavors, depenent de quantes agulles del rellotge hagin passat, ens tocarà tornar a la normalitat, o recordar pot ser quins aspectes consideràvem normals.
A tot concert, obra de teatre, o espectacle en general, el públic o l’audiència, com li vulguem cridar, comporta sempre el personatge principal del guió a interpretar. Un element indispensable, que ens pot fer rumiar així com amb aquella paradoxa d’orient, que ens pregunta com sona un arbre caient si ningú hi ha prop per escoltar-lo. De la mateixa manera, cap espectacle tindria sentit sense el simple i necessari desig de llençar-lo cap a un espectador, i que l’obra sigui rebuda. Hem tractat de sobreviure a aquest tancament tan injust i necessari amb aquells mots disposats a ser odiats per sempre: Streaming, online, telemàticament, semi-presencial… Però aquesta no és la manera, ni cal que ho sigui mai, de pujar-se a un escenari. Sobreviure, es composa moltes vegades com a antònim de viure…
Tornarem; i tant que ho farem, però deixeu-me que us espanti una mica, si encara queda espai per un poc més de por al cos. Ara farem tots memòria, i tractarem de recordar un concert, una obra de teatre, o encara que sigui, un menut recital. Tractarem de recordar algun on no hagi sonat cap mai telèfon, on cap renou de mocadors hagi trencat un segon moviment suau, lent i fràgil. Busquem d’entre els nostres records un concert on no haguéssim pogut gaudir del nostre estimat amic, el caramel desenrotllant-se, com a solista del moment més fràgil de tot un concert. Espero que em furteu els meus arguments ràpidament, ho desitjo de tot cor, però pot ser la sort, la manera de fer, o simplement el caràcter de la nostra societat, han volgut que ara mateix no em vingui al cap cap concert sense al menys un d’aquests protagonistes, ni des de dalt, ni des de baix de l’escenari. El públic, és també un actor actiu a tot espectacle i comporta una responsabilitat seure a la primera fila, on pràcticament, segons la sala, podem estar a sobre mateix de l’escena.
Tornarem i amb molt de gust als patis de butaques, pot ser amb massa, com un cavall que surt desbocat des de la seva caixa just segons abans de la cursa. Ens hem acostumat a rebre tot el producte performatiu de manera audiovisual, des de casa, sense molestar la cadira del costat, i sense cap preocupació amb que algú segui prop i li puguem estar molestant. Pot ser, si aquesta excepcionalitat s’allarga un xic més, també ens tocarà re-aprendre a assistir als espectacles,
encara que en molts aspectes ja es tractava d’una assignatura pendent. Tinguem sempre presents que qui actua per a nosaltres necessita un espai net, lliure, i que el rebi amb benvinguda, i que no es tracta d’un simple ninot que surt d’arrere uns vidres en forma de píxel, amb la tranquil·litat total de que fem el que fem, mai el podríem destorbar.
