Destacados
Punto de vista
Jumpman
L’esport és una gran indústria que ben entesa es pot aprofitar per a donar llocs de faena dignes a moltes i moltes persones
En aquesta nova entrega per a Tipografia La Moderna vaig a autoplagiar-me, però és que crec que aquesta idea que revoloteja el meu cap, mereix el màxim de ressò possible i cada vegada que em donen l’oportunitat d’escriure, d’expressar-me, ahí està el meu ‘Jumpman’. Fa ja més de 30 anys que tinc aquesta idea rondant. […]
Punto de vista
1.d4 d5 2.c4
...a vegades sorgeixen menuts miracles com aquest darrer, amb el serial de la noia que juga un “1.d4 d5 2.c4”.
N’estic segur, que com tants altres, i en part jo mateix; ara fa uns segons, vostè s’ha marcat un punt perquè coneixia aquesta successió de moviments que posa títol al present text. Pot ser ho està fingint, perquè acaba d’aterrar en aquest nou diccionari d’entre les seixanta quatre rajoles bicolors, o simplement seguirà llegint per […]
Punto de vista
El imparable impacto del “Penaguilagate”
El escándalo protagonizado por el alcalde nos ofrece un retrato de grupo de la actual escena política alcoyana
El “Penaguilagate”, la noticia de que la primera autoridad alcoyana había fijado su residencia en Penáguila en lo más crudo de la pandemia, ha tenido una inesperada consecuencia: nos ha ofrecido a todos los alcoyanos una valiosa fotografía de grupo de la política local. Tras casi un año de anormalidad, en el que todas las […]
Punto de vista
Eixos penjats que escriuen
...tots aquests que no paren de xerrar, els uns amb els altres, sense fer-se cap fotografia ni consultar el telèfon, que són, que pretenen, què hi fan, en aquest món?
Francesc Pou, 1/07/2019

Acabe d’arribar d’un viatge que m’ha dut a L’Ametlla de Mar, una deliciosa localitat de les Terres de l’Ebre, al Principat. Allí ens vam aplegar un bon grapat de professionals i aficionats a l’escriptura per presentar-hi un llibre de relats de creació col·lectiva, el títol del qual en recomana la lectura a la vora del mar.

Després de la presentació de la criatura hi hagué l’àpat de rigor, el qual esdevingué un exercici de catarsi comuna, pel fet d’escoltar vivències, neguits, penes i alegries en forma de premi, qui d’això mateix en puga presumir.  L’anècdota que m’ha empés a escriure aquestes lletres cal situar-la entre mig dels dos actes, tot just a l’entrada del restaurant on havíem de compartir quelcom més que un menú aparaulat de bestreta. La casualitat provocada pel coneixement de la localitat em col·locà al capdavant de la comitiva a l’hora de demanar per una taula gran per a molts comensals. I fou llavors que vaig veure el gest de la metre, entre estranyada i displicent, que deia:

  • Ah, ustedes son esos de la poesía. Suban al piso de arriba.

Encara sort que no ens envià al soterrani de la finca. Ben cert és que la majoria hem conreat l’art de la versificació, però ara anàvem amb la vestimenta de relators de contes. Tanmateix l’expressió de la professional de l’hostaleria era pura metonímia, i el sintagma “de la poesia” amagava el genèric d’escriptor. En qualsevol cas, uns rara avis, que s’havien aplegat a dinar en el restaurant on ella feia feina.

Em vaig divertir amb l’enuig d’algun company meu per l’expressió de l’empleada. Una reflexió posterior, però, em dugué a pensar una mica més enllà i plantejar-me quina és la consideració que tenim al món exterior tots els qui d’una manera directa o indirecta, intensa o menys intensa, ens dediquem a omplir planes de paper tot fent exercicis de creació literària. Uns bojos, uns penjats, uns éssers apartats que de volta en quan surten de la torre d’ivori on gairebé estan o haurien d’estar reclosos la major part del temps?

Hem de partir de la base que els ínfims índexs de lectura que hi ha al nostre país no poden anar acompanyats d’un sentiment d’admiració vers els productors de textos que després hauran de ser comprat o fins i tot llegits. Potser aquesta gent se’ls hi farà estrany si ens veuen asseguts al voltant d’una taula canviant impressions, xarrant, i amb expressió complaent de gaudi per fer allò que avui en dia ja no s’estila. Què vol dir això de parlar mirant-se a les cares, i l’aparell de telefonia mòbil a la butxaca, sense fer-lo servir, per enviar-se’n, de whatsapps, o fer el selfie o foto que religiosament haurà de ser penjada a les xarxes socials? No practicar l’endogàmia d’aquesta manera ens relega a la condició d’éssers contra natura o d’un altre planeta. Qui li interessa una tertúlia on tots parlen d’igual a igual i aporten punts de vista novedosos que enriqueixen el context comunicatiu on participa la totalitat d’interlocutors? Avui en dia, la comunicació vol ésser una frase “xupi-molona” de tres o quatre paraules a tot estirar, on la resposta ha de ser una altra sentència de llargària semblant, en el millor dels casos, o simplement hi haurà prou amb l’oportuna emoticona com a espurna lànguida d’un diàleg, que només és un vague assentiment.

Aleshores tots aquests de la planta de dalt, que omplen una gran bancada de taules, i que no paren de xerrar, els uns amb els altres, sense fer-se cap fotografia ni consultar el telèfon, que són, que pretenen, què hi fan, en aquest món?

Potser som una mena d’epígons d’un temps gloriós i llunyà, on la paraula escrita esdevenia complementària de l’oral, i les impressions que en treien menaven els nostres escrits i aquests constituïen un referent per a la societat del moment, que ens elevava als altars o ens condemnaven a l’infern, segons el grau d’empatia que els hi despertàrem.

Avui però, la condemna és la indiferència, i volem subsistir i fer-nos oir aplegant-nos en una sèrie de guettos perfectament inserits en la societat que ens menysté i de cap manera ens comprén. Vet aquí, però, que tossuts com som, continuem clamant en el silenci que ens margina, i de quan en quan realitzem reunió de teràpia comuna, on compartim problemes, misèries, alegries, ens llegim i ens escoltem els uns amb els altres. I amb aquest nou alè de vida cadascú de nosaltres retorna al seu sancta sanctorum, a la torre d’ivori o al banc d’un parc buit de gent i ple de sensacions per assaborir i vessar-les al paper. Què hi voleu? És el nostre camí i així ho vam acceptar el dia que vam decidir dedicar-nos a la comunicació escrita i de creació.

Aquell mateix dia ens convertírem en fugitius de la societat de consum, errants del desert de la incomprensió mentre que fem camins de tinta solcant el paper o la pantalla de l’ordinador, perquè també ens deixem influir i en perdem, d’autenticitat. No ens aturarem en la tasca de llençar missatges escrits a la mateixa societat que ni ens llegeix ni ens entén. No ens mena cap messianisme, sinó el desenvolupament d’un ofici, el nostre, que hem triat i ens empeny a continuar-ne de nou, dia rere dia i any rere any…

  • Gràcies Senyora, amb el seu permís pujarem al pis de dalt.
¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Manel says:

    Molt bé, Francesc, gràcies per dir a la teua manera el que molts lletraferits (qui va inventar aquesta paraula ja sabia el que es feia: enviar-nos al racó dels malalts i sels orats, dels ferits en la batalla de la vida) pensem i sentim.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario