Som a vint-i-pocs de desembre, i un parell de cosins menuts d’aquests que mai veiem excepte per aniversaris i/o nadals actuen demà al menut auditori de l’escola. La majoria amb la coneguda com “flauta del cole”, un parell amb la guitarra, i els nostres dos amb el violí. S’espera una vesprada una mica llarga, pot ser pastosa, i d’aplaudiments més o menys compromesos. No ho fan malament, però… una altra vegada el maleit Canon de Pachelbel, una altra vegada White Christmas amb la meitat dels bemolls oblidats a casa, una altra vegada aquella cosa de Bach, que sembla que ja sonava al darrer anunci de torrons de fa deu nadals…?

S’acosten dates nadalenques, i com no podia ser d’altra manera, la música pren un paper clau, i sempre present a tals celebracions. Sigui cantant nadales pel carrer per demanar l’asguinaldo, com solem dir per Alcoi, amb una murga constant als centres comercials, o a qualsevol dels anuncis de joguines, torrons o perfums, trobem notes amb un color i tonalitat que sempre ens fan confirmar que estem a desembre. Si més no, també trobem les indispensables actuacions i teatres nadalencs, o tant orquestres simfòniques professionals del més alt nivell, com dels més menuts de la casa al col·legi o les típiques audicions de nadal, i per tancar el primer trimestre dels conservatoris de la zona.

Molts d’aquests concerts, curiosa, o no tan curiosament, mantenen un espectre, una essència, i un germen comú, i no és altre que la constant presència de repertori i compositors barrocs de la nostra història. Lluny també de les sempre presents a tot arreu nadaletes jazz, molt curioses i entranyables, o les famoses marxes i polkes de la família Strauss, que podrien equivaldre a un concert de pasdobles o marxes mores amb el nostre folklore, sols que amb el corbatí una mica menys desafluixat, i que per cert, de nadal no tenen res, sembla que una tradició, costum o inclús inèrcia, s’apodera de fer partícip al Barroc dels concerts d’advent i nadal. És cert també, que el període barroc, la seva música i espais destinats a ella, sempre han estat lligats a la religió catòlica, i a la tradició judeo-cristiana. Des de Vivaldi fins a Bach, passant per Händel, Telemann i Pergolesi, tots tenen obres explícitament nadalenques, d’advent, per pasqual… i definitivament enquadrades en una celebració religiosa concreta. Ben coneguda és el “Concerto Grosso Fatto Per La Notte Di Natale Op. 6 Nr. 8, conjuntament entre Corelli i Vivaldi, o tots els oratoris Bach nostro senyor.

És clar que el barroc, com les pilotes i el brou, sembla que fan nadal… però ara be, amb tota aquesta costum de consum amb aquest estil, període i autors, estem emprant be aquest repertori? També, per molts concerts corresponents a tal dates, especialment d’agrupacions joves, acadèmiques , i d’alumnes menuts en definitiva, es cau en l’abús d’aquest tipus d’obres per amb els seus alumnes. Pot ser pugui semblar que el llenguatge del barroc, amb l’estil fugat i de Concerto Grosso, guarda menys dificultat que altres peces. Pot ser sigui per un ritme constant, matemàtic i sempre estable, per unes harmonies no massa complexes; però especialment per aquesta simplicitat a vegades, guarda molta més dificultat. Amb el barroc, i amb la seva manca de focs artificials com a estils posteriors, la subtilesa de cada detall implica molta més cura de cada principi, final, lligadura o accent a cada nota, i malauradament, moltes obres queden rellegades a ser un “repertori per nens” si es malentén la seva complexitat, i sols es mira la quantitat de notes per pentagrama, o que el tempo a seguir no sigui massa ràpid. Hem cremat centenars d’obres a base de fer-les presents sols a concerts d’infants. L’”Aria de la suite en Re”, el “Canticorum Lubilo” de Häendel, o moltes altres, han quedat ja relegades a una tonadeta senzilla que tots tenen en ment, i que a ningú li cal escoltar més.

Cal anar espai amb el repertori emprat a les etapes primerenques, i bé és cert que el seu domini de l’instrument no serà el d’un music professional experimentat, però el discurs musical perseguit ha de ser sempre el més elevat, d’acord amb l’estil, el llenguatge i l’època corresponent. No hem de deixar caure a mans mandroses obres sols pel fet de no tenir massa notes, o caurem en fer un clixé de melodies exquisides i realment bones.