Ens va fer gràcia vore l’altre dia Rita Barberà a les Torres de Serrans dient: ‘Deixei pasar el fret del verano, el fret de l’hivern, i gogem el caloret faller, el caloret sin dua, el caloret del foc i la flama. Tenim que buscar la llegà, l’arribada de la festa fallera. Comunicació críptica de collons que igual servia per inaugurar l’any faller que per transmetre a la humanitat un missatge de pau provinent d’una civilització extraterrestre con el robot Gort d‘Ultimàtum a la Terra.
Ens va fer molta gràcia però no ens va sorprendre gens ni mica. Rita Barberà ja tenia una reputació al món de la comèdia. No només pel seu paper com alcaldessa, sinó per tindre un cognom que recorda el dels dibuixos animats Hanna & Barbera, per ser protagonista dels espectacles de Xavi Castillo i perquè l’any 1973 va ser la guanyadora de ‘L’Olimpíada de l’Humor’.
Però pel que es veu l’assumpte de les torres no anava per ací. No era comèdia. Va ser un accident. Un sinistre. L’alcaldessa s’havia preparat tan bé el discurs, que arribat el moment la ment se li va quedar en blanc. Podria tractar-se de pànic escènic. O d’una insuficiència cardíaca. Mala cosa. Ho diu la Wikipedia. La reducció del flux sanguini al cervell deixa la ment en blanc. O pitjor. D’una mala conducta persistent. Els hàbits de consum poc saludables també provoquen fallides de memòria i problemes en els processos cognitius.
El que no es pot negar és que l’alcaldessa fa tot el que està en la seua mà (i en la seua llengua) per alegrar-nos la vida als valencians malgrat que això supose fer el ridícul més espantós, posar en greu risc la seua salut o infligir una ferida de mort a l’idioma. Per sort en aquesta creuada Rita no està sola. Té un munt de col·laboradors. Començant pel President Alberto Fabra, que les dos vegades que ha parlat valencià en sa vida (Discurs del 9 d’Octubre de 2013 i Debat de política general 2014 a les Corts Valencianes) va semblar un equilibrista cec travessant un precipici sobre una corda oscil·lant un dia de vent. I a més sobri. Sense haver pres rés més que la primera comunió.
Seguint per Jorge Bellver, portaveu del Grup Popular a les Corts, qui va dir que ‘el valenciano viene de los íberos en el siglo VI antes de Cristo, incluso antes, ya que hunde sus raíces en la prehistoria’. I acabant (per qüestions d’espai) amb Alfonso Rus, el Leo Harlem de la dreta valenciana que cada volta que obri la boca arranca riallades del públic en general (‘Alguns professors, que diuen aleshores i gairebé són uns gilipolles’) i dels seus electors en particular (‘Vaig dir: portaré la platja a Xàtiva. Si jo mane, porte la platja! I agarren i s’ho creuen tots. Seran burros!’) I la veritat és que el valencians un poc burros sí que som.
I si no burros una mica catxondos. De fet més catxondos que un autobús de dos places, ja que per passar-nos-ho bé hem sigut capaços de votar-los ininterrompudament durant els darrers vint anys. I que pare ací la cosa. Ens haguera eixit més a compte votar a Dani Rovira, Eva Hache o Joaquín Reyes. Però potser haguérem rigut menys. La bona notícia és que entre tots, ells a l’escenari fent el ridícul i nosaltres al pati de butaques morint-nos de riure, hem aconseguit trencar per fi aquella vella dicotomia Comunitat Valenciana / País Valencià. A partir d’ara per a la resta del món serem senzillament ‘El Club de la Comèdia’. ¿Li estranya algú que les previsions de turistes per enguany superen la xifra de 6,5 milions?
