Abans de res se’m fa precís aclarir el títol: açò no va de Plató, ni molt menys de filosofia clàssica. Potser hi trobeu, de filosofia, però en aquest cas aplicada a una qüestió trivial, i també tribal, mercè a tots aquests que s’han definit a si mateix com el cinquè poder. I dissortadament, ho són.

Aquest any, el començament de la canícula ha vingut de la mà de la celebració d’una cita esportiva que és la reina de les competicions, perquè així ho volen des de les altes esferes de l’esport, l’economia i de la política mundial. L’anomenat esport rei mou milers de milions d’euros, genera uns negocis econòmics insospitats i constitueix un narcòtic inigualable per fer oblidar les reivindicacions socials, de justícia, i fins i tot, de llibertat.

El Campionat Mundial de futbol converteix la pràctica d’aquest esport en centre de totes les mirades, el país organitzador esdevé el melic d’un món que durant un mes no fa més que mirar-se’l, complagut i xiroi, ignorant de tot allò que ocorre al seu voltant, especialment les misèries derivades de la política de cada nació, que al capdavall, són les misèries de tots plegats, per obra i gràcia de la globalització en què vivim. Sembla que res no puga destronar aquesta cimera esportiva de ser focus d’atenció i adoració, ja siga mitjançant el plasma, els mass-media, o la presència, in situ, als estadis, tant de moda als darrers anys.

El futbol, poderós com és, sembla haver criat un fill seu capaç de travessar-li el cor amb el ganivet del protagonisme mediàtic. Es tracta del futbol negoci, aquell que projecta la figura dels artistes d’aquesta comesa, elevant-los a un olimp gloriós on seran venerats mentre que els hi dure l’habilitat de colpejar el baló amb un mínim de punteria.

La globalització del món que ens ha tocat viure ha simplificat el nombre d’aquests gladiadors de la pilota a un parell de noms, a tot estirar, que corresponen a dues persones que han destacat sobre la resta amb un punt d’habilitat més gran en el joc amb el baló. Els diners, negocis, la premsa i la publicitat incessant, n’han fet la resta.

Aquests dos individus, diferents en el joc i en el caràcter estan units pel denominador comú d’haver estat elevats a les alçades majestuoses del gol i del penal, a base de rebre quantitats indecents de diners (més encara a un país amb uns índex de pobresa disparats, com ara Espanya) i ser objecte de rius de tinta i presència contínua al món del plasma, esdevenint objectes d’inspiració per a la potent indústria del màrqueting publicitari. I caldria afegir-ne un altre element que els uneix: embriagats per la potent acumulació de riqueses i bens materials s’obliden de complir amb les obligacions tributàries, cosa impensable i no permesa a qualsevol dels mortals que, diumenge rere diumenge, fan enrogir els palmells de les mans en veure’ls jugar.

Tots dos presenten, però, unes característiques diferents pel que fa al posat que mostren públicament. Si bé el jugador que milita en el club condemnat a representar el seny de la nació catalana es caracteritza per la seua timidesa i per ser gasiu a l’hora de fer declaracions públiques, aquell altre mercenari que fins fa no res lluitava a favor dels negocis del nou Santiago Bernabeu de la pseudodemocràcia espanyola, presenta tota una sèrie de trets comportamentals i de caràcter que el fan rebutjable des del punt de vista de la noblesa esportiva, i per altra banda, constitueix una font d’ingressos incomensurable a l’àmbit publicitari amb tentacles que s’estenen per tot l’entramat d’empreses que hi tenen molt a sucar en el brou de l’esport de la pilota gran.

Aquest guerriller a sou astronòmic que ha vestit de blanc immaculat fins i tot en la roba més íntima, que mai no s’ha estat d’ensenyar, no es caracteritza per ser un portent intel·lectual de primer ordre. No espereu que recite les set vies de Sant Tomàs, perquè les úniques vies que deu conèixer són les del tren, que haurà vist a alguna fotografia, ja que el xicot, milionari i cobdiciós com és, es desplaça amb el seu jet privat solcant els aires, o les carreteres amb qualsevol dels nombrosos Porsche que té i encara no ha destrossat, víctima de la desaprensió inherent al caprici desmesurat que exhibeix pertot.

Doncs aquest individu, de caràcter irascible i egòlatra fins al moll de l’os, ha estat objecte d’una intensa campanya de rentat d’imatge d’ençà que va arribar, en olor de multitud, al club que fou sant i senya del franquisme i que ha sobreviscut a l’arribada de la democràcia de baixa intensitat que governa l’Estat Espanyol, on ha esdevingut fermall de les empreses i els negocis que mouen diners, decisions polítiques i judicials bastides a la llotja de l’antic estadi de Chamartin.

Tot plegat, un exemple d’allò més dolent per a tota la xicalla que s’inicia al món del futbol, i que cada vegada somien menys amb les piruetes amb el baló del jugador i més amb el seu estil de vida, imitant fins i tot les eixides de to típiques de la mala educació que professa. O les aparicions a la premsa rosa, tot fent parelles amb personatges coneguts del món del cine, la moda o allò que vinga bé i que venga encara millor, com ara la paternitat monoparental mil vegades exhibida amb focus, escenaris i paper couche.

Vet aquí, però, que els productes del màrqueting no són eterns, i menys encara els qui tenen deutes amb el fisc del caire de l’heroi de Madeira, un deute més gran que l’estàtua seua que presideix l’aeroport de l’illa portuguesa. Potser la negativa del club a ser subsidiari del frau comés a la hisenda espanyola haja precipitat l’eixida de l’egocèntric davanter, qui ja va anunciar en forma de titular la seua intenció, sense importar-li gens ni mica que els seus companys festejaven el màxim guardó del futbol europeu que acabaven d’aconseguir.

I així fou com el jugador de fitxa astronòmica inicià peregrinació cap a Torí, l’equip del qual es comprometé a continuar engreixant el compte corrent del portuguès, encara que siga a costa del sou dels treballadors d’una de les empreses accionista d’aquest club: la factoria d’automòbils FIAT. Un capítol esperpèntic més dintre la història social d’aquest energumen, que ve a demostrar a les clares que el capitalisme més despietat i cruel s’ha fet l’amo del futbol europeu, sota la benedicció d’un niu de corrupció que té el mateix nom que l’associació que hauria de vetllar per a una correcta organització i pràctica d’aquest esport: la UEFA.

I el camí sembla que serà llarg, mentre que aquesta caricatura d’allò que hauria de ser un noble esport de competició continue essent un panem et circenses amb la qual el poder puga adormir les consciències de les classes socials baixes. Hi ha molts interessos econòmics que hi juguen fort, i una premsa pudenta que s’encarrega de fer d’altaveu de transmissió, magnificant individus com aquest que ha ocupat milers de planes a la premsa mundial de forma totalment desproporcionada, i si ho voleu, immerescuda.