Com podeu veure en aquesta fotografia de Lucio Abad –que sols té un únic defecte, que ell no està, perquè és qui fa la foto- es poden resumir 50 anys de la meua vida, es dir, mig segle.
Està feta al Sport Passion, un dels llocs on he passat moltes hores d’aquestes cinc dècades de vida, potser el tercer després dels llocs on he currat i ma casa, per aquest ordre. Al meu voltant hi ha prop de 50 persones que han sigut molt importants en la meua vida –per suposat que hi ha algunes absències també importants- i en el centre un pastís de “cumple” fet a Corbí, just on anava de xiquet a veure treballar a mon pare –més en concret els hereus d’aquell forn de pa a Batoi, ara a Cotes Baixes- com a un símbol de tancar el cercle.

Tots portem unes samarretes grogues –el color volia ser inicialment taronja Lakers però va acabar sent groc Villarreal- on hi ha una imatge, la mateixa que en la “tartà”, on posa: En els primers 50 anys de la meua vida m’han passat coses molt xules… però durant els 50 restants segur que hi haurà coses més xules que em passaran. Amb els meus amics tot és possible!!. Ho sé, sóc rollero fins i tot per a les dedicatòries a una samarreta.

Dalt del testament-dedicatòria hi ha una imatge on es pot veure al Pau Gasol a un costat i a l’altre al Kobe Bryant –D.E.P- amb els trofeus Larry O’Brien de campió de la NBA i el de millor jugador cadascú… i en mig estic jo. Val, val. M’heu descobert. No soc jo. En realitat és el cos de Phil Jackson, el senyor dels anells, amb el meu cap. “Corretjeta descoberta”. Jo soc un metro més baixet.

Darrere, encara que no es veuen, està la col·lecció de prop de 80 samarretes de la NBA que he anat acumulant al llarg dels últims 20 i pico anys –en tinc altres 150 que són de manega curta, no de tirants, de bàsquet i d’altres esports, inèdites i que me les guarde ja per a la celebració dels 60- i també, al fons, en les pantalles, encara que tampoc es veu, anaven passant fotos del meu últim viatge al All Star de Chicago en 2020, just un mes abans de l’esclat de la pandèmia, amb la neu, els 18 graus baix zero i Michael Jordan com a principals protagonistes.

Però el més emotiu no es veu en aquesta foto. I és l’ambient de bon rollo i germanor que es respirava. Tots els que allí estaven representaven a moltes de les meues colles, institut BUP i COU, EGB, faenes, amics del barri… amb molts pocs nexes en comú, pràcticament un: jo. Doncs van ser gran part d’ells capaços de coordinar-se per a fer-me un regal comú: les entrades per als quatre dies de la Copa del Rei 2023 al Palau Olímpic de Badalona, allà on va jugar el Dream Team als Jocs Olímpics de Barcelona. Les llàgrimes no, els llagrimons, em caien pels ulls al llegir-ho. Millor encara, molts dels que van participar en el regal no va poder anar a aquesta festa i, així i tot, van voler estar en aquest llistat –meravellós ple de Radio Alcoy, col·laboradors inclosos. Com dic, unes poques llàgrimes no, rius de llagrimons d’emoció.

Com vaig poder dir en aquell moment, no amb certes dificultats per l’emotivitat del moment, sempre els amics han sigut molt importants en la meua vida, primer com a fill únic, però més encara els últims 21 i 23 anys quan van faltar els meus pares, fins a hui. I allí estava una bona part d’ells reunits. Alguns vinguts des de ben lluny, des de l’altra part d’Espanya, per aquesta festa de cumple que em vaig auto-organitzar. Per això m’agrada conèixer a mig Alcoi com en solen dir, però també m’agradaria conèixer a l’altre mig. No sols conèixer, m’agrada que la gent forme part del meu dia a dia, ja siga repartint salutacions i abraçades o menjars i converses, de veritat vos ho dic. M’ompli moltíssim. Repartir com a mínim un somriure, un instant d’alegria, allà per on vaig. Per això vaig posar a les xarxes que la pròxima festa dels 60 anys la faré ja al poliesportiu i per això aquesta tot i organitzar-me-la jo no hagués sigut possible sense l’ajuda dels Mauro, Javi, César, Rafa, altre Mauro, Santi, Pepe o Germán, en la intendència. Del Sport encara vam anar molts al Plaça 78 i d’ahi, els supervivents, vam acabar sopant en La Tareta. Dia completet.

Casualment va ser just en 2001 quan va iniciar Pau Gasol la seua trajectòria a la NBA i al temps vaig començar la meua col·lecció de samarretes, i per primera vegada, 21 anys després, aquestes eixien de ma casa. Molta simbologia va haver aquell dia 10 de desembre, 50 anys i un dia des de que vaig nàixer a un hospital Verge dels Lliris, per cert, recent inaugurat. Xelo i Paco, ho vau aconseguir. 50 anys després el vostre fill intenta actuar allà on vaig com em vau ensenyar, amb honradesa i amb el cor en la ma, encara que, sense voler, de vegades… clave la pata. No podia ser perfecte!

PS: Eixe dia va ser tan bo que fins i tot pel matí un xic de Canals va vindre a arreglar-me el calentador d’aigua que portava dos setmanes mig estropejat i fent-me patir cada matí.