Vam tornar al Collao després d’un calorós estiu com es torna al treball o als estudis després de les vacances: amb tot desaprés. Com ha de ser. Ja no s’hem recordàvem que en el C.D. Alcoyano hi havia un forat econòmic infame generat per la mala gestió -o per alguna cosa més que una mala gestió-. Però tot va quedar en un pacte de cavallers que, com a bon pacte de cavallers, es va incomplir.

Serrano, hui dia, encara deu uns diners que es va comprometre a retornar. Retornar? Potser se’l va emportar? Són preguntes les respostes de les quals semblen estar només a l’abast d’uns pocs afortunats.

Va ser fa uns dies quan el secretari tècnic de l’Alcoià, Josele González, com un pare passant llista dels excessos del seu fill adolescent, ens va contar que la situació econòmica del club és dramàtica: «a l’Alcoyano li queden com a molt dos mesos de viabilitat». I és que a l’Alcoyano li va molt bé en l’apartat esportiu, però molt malament en l’econòmic. Com al xaval a qui li va molt bé en l’amor, però molt malament en els estudis i amb el temps sabrà que, si els dos no van bé, acabarà per anar malament en els dos.

El fet ineludible és que l’agilitat amb la qual es va exonerar de responsabilitats als antics amos del club amb la benedicció dels nostres màxims responsables públics no ha aconseguit ocultar el gran forat econòmic que pateix el C.D. Alcoyano.

L’afició, mentrestant, relegada a una informació en comptagotes i àvida de bones notícies, com amb les promeses postvacances, pensàvem -il·lusos- que tot es resoldria amb gimnàs i dieta. Però d’obstinació no es viu i les dietes miracle acaben per fer-te recuperar els quilos sense previ avís.

Ara mateix, l’única solució que s’albira per part del club és la venda. La venda, no sabem a qui ni baix quins criteris. Una venda a alguna persona o empresa la qual puga assumir més del 50% de les accions i dirigisca al seu antull el club, què menys. En l’Alcoyano no hi ha palanques que valguen, ni hi ha refinançament del deute. A pesar de la modèstia del club, de les seues ajustades despeses i del seu bon fer esportiu, hi ha un pou que de no omplir-se amb diners amenaça amb afonar l’estructura.

No hi ha dubte que, si Alcoi ha pogut avançar en la seua història, ha sigut gràcies a la iniciativa de les seues gents. Estes han sigut les que han portat a l’avantguarda a esta ciutat i les institucions, habitualment, caminen i han caminat a remolc de sendes que en el seu moment gent amb somnis de vides millors van obrir.

Necessitem hui més que mai de l’espenta d’estes gents, que la il·lusió generada en l’àmbit esportiu transcendisca a la gestió i que tractem, d’una vegada per totes, de tancar estos temps tan incerts i grisos. Es fa més que necessari obrir un debat entre l’afició sobre el nostre paper, sobre la capacitat que tenim aquelles persones que simpatitzem i defensem al C.D. Alcoyano de recolzar i d’influir en el club i, també, de responsabilitzar-nos. És temps d’aportar i rebre.

Hi ha camins ja oberts, clubs que ens ensenyen que el camí recorregut és més sòlid si es fa entre tots. Fa falta eliminar la idea que busquem alguna cosa i substituir-la per la que l’estem trobant: no pot haver-hi fracàs que valga. Existeixen fórmules i eines ja utilitzades i d’altres per explorar: accionariat popular, campanyes de micromecenatge esportiu, projectes de recaptació de fons amb recompenses, microcrèdits, NFTs i infinitat de recursos col·lectius.

El que hem de tindre clar és que necessitarem de la cooperació col·lectiva si volem eixir d’esta, perquè de nosaltres no prevaldran interessos econòmics i financers, de nosaltres prevaldrà l’amor al club i a l’escut.

El que passe després, no ho sabem amb certesa. El que sí que sabem és que, si no actuem de manera conjunta, cooperativa i organitzada, una altra gent actuarà per nosaltres. Ens juguem el futur, aquesta vegada, en la corda fluixa.

Mauro Colomina és soci i abonat del C.D. Alcoyano