S’apropen dates plenes d’esdeveniments corresponents a les diferents disciplines artístiques. Lluny de parlar del tan conegut concert d’any nou a Viena, i de tants altres a les diferents ciutats del món, parlem dels diferents actes de cloenda de curs, de concerts d’escoles de música, i de diferents esdeveniments culturals però amateurs, que ens envoltaran els propers dies de nadal. Per suposat tots aquests concerts i performances, tenen un caràcter acadèmic, formatiu la gran majoria d’elles, però no deixen de suposar un espectacle, que en major o menor mesura, porta una feina darrere. Per suposat també, tots aquests concerts i audicions, reben al públic de franc i molt gratuïtament, però no hem de confondre mai, la paraula “Entrada Lliure”, amb el concepte de ”de bades”, o més enllà, de “per la cara”.

Un esdeveniment amb entrada lliure, és segurament la paraula més perillosa, tal i com som a la nostra societat mediterrània, per a la cultura i els artistes en general. La gent sovint relaciona la entrada lliure, amb una cosa sense valor, que no costa diners, ja que no l’han de pagar, i per tant resta valor a la representació o concert corresponent. Doncs no amics no, no es de bades, heu pagat l’entrada, i tant que l’heu pagada… Quan un concert, si es tracta d’un professional, es realitza amb entrada lliure, resulta que ha estat l’ajuntament, el govern local, o la institució corresponent qui ha abonat el cost del caché de dit espectacle, amb els corresponents tècnics, personal, material, nòmines, assegurances, i per suposat artistes… i que encara que el públic a nivell individual no necessita d’abonar el preu d’una entrada, amb els seus impostos i capital públic, s’ha finançat dit espectacle. Raó de més d’anar-hi, i valorar-ho, tractant de que ens agrade, ja que al cap i a la fi, l’entrada ja l’hem pagada entre tots, no…?

Hem d’entendre que qualsevols activitat que hagi necessitat més de mig minut de preparació, formació prèvia, o mil etcèteres que ens poguem imaginar, pren valor, i per tant preu. A ningú se li ocorre anar a la fruiteria de baix de casa, agafar un sac de tomaques i eixir per la porta com si res. S’hi sentiria un lladre segurament, oi? Doncs amb un espectacle o concert, caldria tenir el mateix pensament, ara be, pot ser puguem tenir també algun enemic dins de casa…

Són moltíssims els esdeveniments musicals que envolten la nostra ciutat al llarg de l’any, especialment als carrers. Molts d’ells, per no dir quasi tots, presenten un format gratuït, especialment basat en un antecedent històric, cosa que presenta el major dels problemes. Ja saben vostès, aquesta idea a l’imaginari col·lectiu de “eh, però el concert el fan perquè volen; si al concert toquen i s’ho passen be; si a més així s’ensenyen, si s’ha fet tota la vida, és una tradició…” En molts d’aquests concerts les entitats que emparen l’esdeveniment sí que reben  certa compensació econòmica, però a nivell individual de cadascun dels músics, no és tan cert, i la pilota de neu cada vegada es fa més gran.

Cal diferenciar per tant, per a tot tipus de públic, els esdeveniments amateurs i amb caràcter d’aficionat, de dates amb artistes professionals. No és el mateix un dibuix de plastidecors del nostre nebot al col·le, que una exposició itinerant de Rembrandt. Doncs encara que semble una bogeria fer el matis, encara hui en dia, ens cal al especificar si es tracta d’arts escèniques, en especial de música.

No m’entengueu malament, els esdeveniments aficionats i no professionals, enriqueixen molt l’agenda local, però no podem contaminar d’amateurisme tot concert que es fa a les fronteres del poble, pensant que tot serà com el tradicional concert de nosequina banda o agrupació, on toca el cosí de la cosina de… on tot es de bades i s’ha fet “tota la vida”, perquè llavors, tots esperaran que tot sigui a cost zero sempre, i passarà el que porta passant ja de fa anys; on si ve a Alcoi una producció de Carmen o La Bohème,  a males penes s’omplen sis files del Teatre Calderón, on si venen els Spanish Brass per cinc euros l’entrada, i ni tan sols venen els estudiants de metall del conservatori, o que arribe a Alcoi una gran producció de teatre, on si un dels actors no és alcoià de fama, o està emmarcat dins la mostra, doncs hi ha vegades que hi són més gent a dalt de l’escenari, que baix. A Déu el que és de Déu, i al Cèsar el que és del Cèsar.