Fa unes setmanes la part esquerrana del govern municipal, encapçalada pel regidor de cultura Paco Agulló va tindre una brillant idea que marcarà un abans i un després en la política local. A saber. Com l’any 2013 van furtar la campana de Sant Antoni, una campana antiga de 70 quilos de pes, i l’Ajuntament no tenia efectiu per comprar-ne una nova -tot i que fora de plexiglàs- ni per garantir la permanència al sostre de l’ermita, va decidir substituir-la, en vespres de la celebració del sant, per una placa de ferro que simulava la campana original i que vista de lluny (de molt lluny) podria passar per una campana autèntica.

La mesura que inicialment semblava una ximpleria innocent ha encetat però, com en l’obra És així, si així us ho sembla de Pirandello, un interessant debat sobre el que és verdader, el que és fals, la dificultat d’interpretar la realitat d’una manera objectiva i la sospita de que tot està dominat per l’arbitrarietat i el relativisme, tal i com diu el poema de Campoamor ‘En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira’.

La bona notícia és que a l’empara d’aquest relativisme es poden plantejar idees fins ara impensables per pal•liar la letargia d’Alcoi. Propostes agosarades com, per exemple, rehabilitar el centre històric amb decorats com els del cinema. Intercanviables segons l’època de l’any o dels gustos del veïnat (poblet basc, urb novaiorquesa, aldea gala, etc.) Industrialitzar de cop i volta la ciutat situant siluetes de fàbriques per tot arreu (també prop del parcs naturals donat l’escàs grau contaminant dels decorats). Col•locar maniquins al carrers a determinades hores per animar les compres a les botigues o per dinamitzar llocs deserts com Serelles o semideserts com l’Àgora. Fins i tot dissenyar animalets de cartró i siluetes d’arbres per transformar determinades superfícies àrides i esquerpes en zones verdes. Com ara, la Rosaleda,

Un altre cas per cert -ara que ha eixit a la conversa- on l’Ajuntament ha hagut de torejar amb la realitat i el desig aplicant una solució més destrellatada encara que en el cas de la campana sense batall. En lloc de perseguir els culpables de la construcció d’una infraestructura innecessària dissenyada al marge de la legalitat s’ha limitat a posar en funcionament la màquina del ‘d’entrada no’ (d’entrada no a la Reforma Laboral, al Rescat Bancari, a la Cadena Perpetua) i la de les bones intencions (‘és la solució menys dolenta’, ‘no volem ocasionar més despeses de les necessàries als ciutadans’, ‘si les circumstàncies foren distintes les coses serien d’una altra manera’) avalant la política urbanística de fets consumats que durant molts anys ha portat a efecte el Partit Popular amb l’única finalitat d’omplir-se les butxaques.

I de passada, deixant en orris les expectatives que molts ciutadans havien dipositat en els governs progressistes i en el vent el pensament de que massa sovint la única voluntat política d’aquestos executius es fer l’efecte que tot canvia per no haver de canviar res. La qual cosa ens fa plantejar-nos una última pregunta: si la voluntat dels dolents és perpetrar sense miraments i la dels bons admetre que no hi ha cap altra possibilitat real més que consentir. Com distingir els bons dels dolents? O dit d’una altra manera, con distingirem les campanes autèntiques de les siluetes que només simulen ser campanes?