Ja farà uns anyets vaig quedar a fer-me un timonet amb Javier Llopis i em va demanar que participara amb algun Escrit en el projecte que acabava d’arrancar amb Pep Jordà i que li havien posat el curiós nom de Tipografia La Moderna. Li vaig agrair la seua confiança en mi, però també li vaig comentar que no estava amb ànims d’Escriure.
Havia acabat de tancar el periòdic Ciudad de Alcoy, on vaig Escriure durant més de 20 anys, 15 oficials, i estava de dol. Després hem anat coincidint i tant ell com Pep sempre m’han demanat que els Escriguera alguna cosa, una volta al mes, almenys. Aquesta última ocasió que ens vam veure a la ràdio, dins de la seua ‘turné’ per a presentar el seu nou llibre ‘Moros y cristianos. Manual de uso’, amb Manolo Antolí, van ser més convincents que mai. Així que ací estic, davant del teclat del portàtil, en un full en blanc del word, pensant en què Escriure.
La veritat és que a mi Escriure m’ha salvat la vida, com vos ho dic, i quasi sense voler s’ha convertit en una de les meues passions. Problemes, tristeses, preocupacions… també alegries, per suposat, han tingut l’Escriptura com a via d’escapament i de comunicació. A ma casa recorde, sempre, de ben xicotet, Radio Alcoy, la ràdio, posada de bon matí, amb ‘Fresquitas Mañanas’ o la ‘Saga de los Porretas’, i el periòdic, Ciudad, damunt de la taula.
Però no va ser fins als 20 anys, fa ja quasi 30, quan vaig ‘Escriure’ per primera vegada. I pose en majúscula la lletra ‘e’ cada vegada que Escric aquesta paraula, ja que per a mi sempre ha sigut una gran responsabilitat Escriure qualsevol cosa, per xicoteta que fora, en especial pensant en la pobra persona que puga, per una de les casualitats de la vida, llegir el que tu has Escrit.
Cert que a l’hora d’Escriure sempre he sigut egoista i he buscat un camí de salvació, de redempció, d’eixida per als meus problemes, o d’altaveu de les meues alegries, però també he pensat molt en aquella persona que puga llegir el que jo he Escrit, dos, una, mitja o cap -ja no canta el capellà. He intentat, sempre, Escriure de la forma més honrada possible, coherent amb mi mateixa i el més digna que les meues neurones, escasses, m’han permés.
Per suposat, havia de ser en el periòdic Ciudad on Escriguera les meues primeres línies i ho vaig fer per altra de les meues altres grans passions: l’esport, i més en concret, el bàsquet. L’esport de la cistella ha sigut molt important en el camí professional, i quasi vital, del meu prop de mig segle de vida. Aquell primer Escrit el recorde perfectament. Va ser una ‘carta al director’ on explicava la gran experiència que havia tingut al coincidir a la mateixa instal·lació esportiva de la ciutat amb els jugadors del, per aquell temps, Pamesa València. Em va impactar aquell ‘Entrenament entre gegants’ com vaig titular aquelles línies… i d’aquell dia, fins a hui.
Poc després, aquell mateix any, 1992, creàvem un equip de bàsquet, els amics, en la lliga local, amb un gran èxit a eixe primer any i llençat per aquella ‘carta al director’ que em van publicar, però sense conèixer a ningú, em vaig plantar en la redacció d’aquell periòdic Ciudad per a comentar-los que no estaven eixint publicades notícies de les nostres inesperades gestes, d’aquell equip de xavals de barri. Va ser Dany Vilaplana, el meu pare en aquest món de la informació local, qui em va dir que escriguera jo aquestes cròniques i així ho vaig fer. Era, com he dit abans, l’any olímpic, 1992. En 1998 vaig ser contractat, crec que per pesat, i allí, al passatge Capitol, vaig treballar fins tres mesos abans del seu tancament en 2013.
He sigut un privilegiat a l’Escriure molt, cada dia, durant tant temps. Més enllà de les notícies i cròniques o contracròniques de l’esport, tinc recopilades un fum de columnes sobre la ‘Movida Alcoyana’, columnes sobre cinema, columnes en la última pàgina, columnes amb Anais Llopis, columnes amb emoticones… Més enllà del periòdic, també he pogut Escriure monòlegs d’alcoiania, quan que els trobe a faltar, per cert, en solitari o a quatre mans, fins i tot a quatre mans també, un sainet, que al jurat li va agradar, però que va veure molt difícil de representar. Vaig arribar a Escriure al ‘Vicent’, periòdic de la universitat a Alacant…
I, en especial, vaig escriure, per suposat al Ciudad, una xicoteta trilogia sobre els meus pares quan van morir: ‘L’últim Agulló Pérez’, ‘Una habitació amb vistes’ i ‘Elucubracions d’un equilibrista amb vertigen’.
Volia, fins i tot, Escriure un llibre recopilant totes aquestes columnes i col·laboracions, un miler, calcule, però em vaig quedar a l’inici del projecte. No descarte acabar-lo quan em jubile -si arribe.
En aquests set últims anys he escrit menys, molt menys. Durant cinc anys a Pàgina 66 i els prop de dos que porte a Radio Alcoy, no imaginaria mai mon pare que la veu del seu fill eixiria per aquell xicotet transistor que estava al costat del cendrer ple de cendra i cigarretes mig apagades, Escriure ha passat a un segon plànol. La paraula ara és la protagonista. Primer ho va ser als vídeos i ara a les ones radiofòniques. Sort que també m’agrada xarrar, pels colzes. Escriure notícies de tot tipus, no he parat en tots aquestos anys, afortunadament, ja que m’han permés omplir la nevera, però quasi no he Escrit columnes d’opinió, articles personals.
Sí és cert que he fet alguna crònica a les xarxes socials, a les que tanta poca passió tinc, en especial dels meus viatges esportius, sobretot de les tres vegades que he creuat l’Atlàntic per acudir a un All Star de la NBA, Los Angeles 2011, Nova York 2015 i Chicago 2020, fa uns pocs mesos, però poc més. També he fet cròniques a les xarxes, al ‘fasevus’, amb alguna foto de viatges més propers a la Copa Davis de Madrid, a les Copes del Rei de l’ACB del Sant Jordi i del Wizink Center, al Gran Premi de Fòrmula 1 de Montmeló, al partit dels germans Gasol a Girona, a un Barça-Lakers, a una Supercopa, als nacionals de gimnàstica artística o judo, a la Fòrmula 4.000 de Xest… però poc més.
Per això quan Javier i Pep em van dir de nou: xe, Paco, Escriu, Escriu d’allò que vegues… els vaig respondre: mira sí. Escriuré.
