Un nou dia a casa comença, amb rutina o sense, amb més energia o menys que la jornada anterior. Un Youtube encara calent, un Spotify quasi sobreescalfat i un Netflix traient fum, donen llum i ambient a les cambres de la nostra llar, on entre lliçons on-line, i exercissis estirats al terra fent-nos creure que alguna part del cos s’entrena, passem les hores mig engarjolats.

Com cada dia, entre xarxes, telenotícies i pantalles en general, descobrim algun nou producte que visualitzar durant uns segons; entre ells, noticies d’actualitat, que porten ja sent d’última hora des de fa un mes, aplaudiments en un punt determinat del vespre i algun company que instrument en mà, fa sonar unes curtes melodies des d’una finestra o balcó. Be doncs, com no és d’estranyar en aquest nostre país, la amenització artística i sobretot musical i escènica, fan el pa de cada dia d’un poble que no concep viure sense aquest art, però com tampoc és d’estranyar, ho fem de manera peculiar… Com una troballa al carrer amb un menudet cèntim extraviat, o una pancarta que porta uns colors més vius del normal i per uns segons ens omple d’alegria, el consum habitual de cultura entre les nostres fronteres actua així, com una mera troballa, com un obsequi de franc per tastar i gaudir, i en definitiva, consumit com aquell qui furta el Wi-Fi del veí, que o s’ha assabentat de la contrasenya, o el pobret beneit, ni en posa…

Acostumats a rebre cultura de franc, gratuïta, per la gorra, sembla que no canvia res si algú surt dolçaina en mà cada vesprada a regalar uns instants d’agermanament i alegria. La famosa cita de “tocaràs debades però obtindràs promoció” la teniu al front més que mai. Festival dels balcons o un dia més en el tan habitual art de compartir sense miraments dels artistes, ho podeu anomenar com més us plagui. Tan bon cor tenen alguns i no s’hi poden aguantar més com qui “s’ho fa a sobre” que segueixen repartint notes des de les seves pantalles o des dels balcons. I tan bon cor és aquest, que ara el sector cultural no rep les gràcies, ni simbòliques ni amb calers al darrere. Aquell meravellós país de la península, on cada any es llegeix el Quixot entre moltes personalitats, però vagament algú sap nomenar una obra de Manuel de Falla, oi?. Orquestres aturades, i escoles tancades que intenten sobreviure amb lliçons telemàtiques i concerts compartits enganxant com bonament es pugui enregistraments clandestins; intenten sobreviure per portar pa a la boca, o al menys per no caure en l’oblit i que pot ser d’aquí a un més algú continuï recordant el significat de la paraula “orquestra”, “clarinet” o “violoncel”.

Com sempre, el músic és artista, l’art és humà, i l’art és de tots. No penseu que un polze amunt on sigui ajuda, compartir tal enregistrament al vostre mur tampoc; ara be, tampoc ho deixeu de fer, i qui sou dels meus, no deixeu de fer sonar la vostra ferramenta. Ara s’organitza una vaga cultural a les xarxes de uns pocs dies, on com sempre i amb el sector, queda com un fet simbòlic, on tots fan pinya i agermanament però sense conseqüències fermes a sobre la taula. És clar, aquesta melodia, mai s’escolta. Espero equivocar-me també. Compartir és viure, però no es pot viure de franc. Recordeu quan consumiu cultura, de quina manera us ha arribat, de si mereix ser consumida així, i de si vosaltres mereixeu ser partícips o no, de que un dia o un altre, pot ser us deixi d’arribar.