Porta Javier Llopis, “pater” del periodisme alcoià i més hipocondríac que Woody Allen –una cosa no li lleva a l’altra-, dient-me, cada volta que em veu pel carrer, que si els he deixat abandonats, que si ja no escric per a Tipografia Moderna, que si m’ha fitxat l’editorial Planeta, que pense en els meus fans… Fins i tot quan fa poc el vaig felicitar pel seu cumple, el tio “maxacó” em va dir: gràcies… i a veure quan tornes a escriure.
“Pos” ací estic. Li he dit vàries vegades a Javier que no sé escriure d’altra cosa que no siga la meua vida, de coses que m’han passat, em passen o que passen per la meua ment. I en les 12 primeres entregues crec que ja vaig buidar –per no dir vomitar- damunt dels pobres lectors de Tipografia totes i cada una de les meues neures i desventures, alguna, fins i tot, graciosa. A més, el que m’havia passat últimament no em donava per a una entrega a aquesta prestigiosa –i gratuïta- web, al menys per llargària. En la meua opinió, el tamany si importa. Com a mínim que siga el text el suficientment extens com per a que la gent deixe de llegir-lo a la mitat. Però com tan “pesaet” estava el “senyo” Javier, la meua ment s’ha refugiat, de nou, en el cinema per, al menys, calmar a la “fera ferotge” i eixir al pas: “Four rooms”.
Així titule aquesta nova entrega inspirant-me en aquell film de Tarantino i Rodríguez – els altres dos directors els he hagut de buscar a wikipèdia: Allison Anders i Alexandre Rockwell, ni idea- que en quatre escenes o arguments diferents, ambientats en un hotel, van fer una pel·lícula prou “decenteta”, amb el pobret botones, Tim Roth, com a nexe d’unió. Jo serè Tim i la meua vida l’hotel. Ahí van les quatre entregues per ordre cronològic:
CAPÍTOL 1 – TORNAR AL PARE
Em va alegrar molt. Després de més de 30 anys tornava al Pare Vitòria. Vaig acabar en 1990 i en 2022 tornava a creuar els seus passadissos per arribar fins al saló d’actes. Cert que algunes voltes havia estat allí durant aquests 32 anys. Vaig fer el CAP amb Paco Blay o vaig entrevistar als Reis Mags i a algun Capità a les seues aules, però aquesta era la primera vegada que tornava com un home dret i fet… més o menys. No massa dret perquè el genoll em fa anar tort i no massa fet tot i fregar els 50 “takos”.
El director, Toni González, em va dir que pujara a participar en una sessió d’aquestes d’orientació professional per als alumnes. Curiosament, ho havia fet uns anys abans en La Salle, però no al meu Pare. Ja vaig advertir a Toni si era bona idea que jo pujara. Pobres alumnes. No tenen culpa. Però allí estava. I damunt matinant, la meua particular kryptonita. No vaig poder evitar mirar de reüll a les aules mentre donaven classe i em va parèixer encara veure als Paco Bernàcer, Jordi Botella, Josep Vicent Ferre, Amanda, Delfina, Amparo… el mateix Paco Blay. Arribar, saludar a tots i seure en una tauleta que posava Periodisme. La primera en la “frente”, que sol dir-se. Per allí anaven passar “xiquillos” i “xiquilles’ d’uns 17 a 18 anys més “perdudets” respecte al seu futur que un elefant a una “caxarreria” i a tots i cadascun dels grups els vaig dir el mateix només seure: hola, no sóc periodista. Damunt, saps!. Darrere de les mascaretes se’ls veia amb els ulls com a plats dient: el senyor aquest no està bé. Però crec que vaig aconseguir que tots ells tingueren clara una cosa quan s’alçaven: que estudiaren el que els agradara, que mai se sap el futur, el destí, o com li digam, per on els portarà. Mentre baixava després d’un parell d’hores, que em van deixar sense veu, jo, vaig tindre altra idea clara: no haguera sigut un bon “profe”. L’espineta de 25 anys des de que vaig començar a dedicar-me, seriosament, al món de la comunicació local i tirar per la finestra el temari de les oposicions de secundària, la vaig deixar on va nàixer la meua equivocada vocació: al Pare, on vaig tornar.
CAPÍTOL 2 – MONÒLEGS D’ALCOIANIA
Just eixe dia, eixia a les set i mitja del matí de casa i tornava a les onze de la nit. Una de les causes va ser per unes entrevistes que porte fen des de fa uns mesos al Sóc Alcoià, amb Fede Escoda. Sóc un privilegiat. Són entrevistes sense més pretensió que contar la vida, recordar la trajectòria, per part dels convidats, fins al dia de hui. Amb un sol requisit: ser alcoians “il·lustres”, és dir, alcoians més o menys reconeguts: Marisa Abad, Miquel Peidro, Néstor Abad, Francisco, Jorge Molina, Juli Mira, Juli Cantó, Joan Gadea i Javier Balaguer, són aquells amb els que hem parlat i molts més els que queden per fer-ho –majoria masculina, ho sé. En el youtube de Radio Alcoy estan els vídeos de les entrevistes i en la web els podcast. Però si tenen tots ells un punt en comú és, precisament, l’alcoiania. Podríem dir que aquestes entrevistes són: Monòlegs d’alcoiania, parafrasejant aquelles magnífiques i divertides entregues teatrals, tristament desaparegudes, junt, quasi, al teatre on es representaven.
Què té aquesta terreta, aquest poble –si, que no “s’escarote” ningú, poble com a un conjunt d’habitants- aquest poble, dic, singular que viu a aquesta ciutat, segell que una reina ens va donar? Poble, ciutat, aldea gala… que té aquesta foia envoltada de muntanyes per a que tots, encara que en molts d’ells no s’haja portat gens bé, enarboren la bandera de l’alcoiania?. Uns van eixir de joves d’entre aquestes penyes, però sempre han mantingut els vincles amb les seues arrels, altres, fins i tot tenint l’oportunitat de eixir fora per a triomfar, no van voler fer per passió a aquesta terra, altres van i venen, fent un fum de quilòmetres, altres tenen Alcoi al seu cor. Camilo va demostrar que el seu cor era d’Alcoi, també Ovidi i tants altres.
Les entrevistes estan molt bé, són molt íntimes, pense, molt d’anar per casa, molt alcoianes, però millor encara són els dinars previs. Gonçal, el mític tècnic de Radio Alcoy, amb prop de 40 anys a la casa, i jo, formem taula triangular amb Fede, l’amfitrió, i l’entrevistat o entrevistada, que en ocasions ve acompanyat. Ahí, sense les càmeres i els “micros” en marxa, és on les converses són pures. Llàstima que no tot es puga dir i, com sol passar en aquest ofici, valem més pel que callem que pel que diem. Algun dia posarem eixes càmeres i “micros” mentre mengem les tapes típiques alcoianes, faltaria més que ens prepara Carolina.
CAPÍTOL 3 – SILENCI ES JUGA
Després de dos anys de pandèmia i després de dos anys i uns mesos de tornar del All Star de Chicago, i fent-me encara mal no haver anat al All Star de Cleveland, si hagués sabut que es feia l’homenatge a les figures històriques del 75 aniversari de la NBA i entre ells l’aparició final de Déu, de Michael Jordan, vaig tornar a un esdeveniment esportiu en directe. Cert que l’any passat vaig estar a Màlaga veient a la Selecció Espanyola, a l’últim partit de Pau Gasol en terres espanyoles, però allí ho vaig passar molt mal, ja que estàvem entre onada i onada i veia virus per on passava.
En aquesta ocasió, tot i portar mascaretes, alguns, això sí, em vaig trobar més tranquil de poder seure en una cadira, en un espai tancat… amb 4.000 persones més. Aquesta volta va ser per gaudir d’una modalitat que no havia vist mai en directe com és el pàdel. El World Pádel Tour feia parada propet, al Centre de Tecnificació d’Alacant, i allí que vaig anar amb el meu amic que em fa de mestre en aquest esport, per a veure les finals de xiques i xics. “Pos” em vaig tornar a emocionar, com no. No puc evitar-ho. Em passa sempre que veig un esdeveniment esportiu en directe, em va passar al Camp Nou, al Bernabeu, a la Caja Màgica, al Palau Sant Jordi, al WiZink Center, al Martín Carpena, a La Fonteta, al Staples Center de LA, al Madison Square Garden, al Brooklyn Center, al United Center de Chicago… Veure a tanta gent mirant atenta un mateix objecte és increïble. Un element esfèric, ja siga més gran o mes xicotet, de color blanc i negre, taronja o groc, dona igual, tot el món, des de 4.000 fins a 90.000 persones, sols es fixen en ell.
És una experiència sempre fantàstica i més encara en aquestes modalitats esportives com el tennis o el pàdel, on el públic ha d’estar callat per a que els esportistes es concentren i, en un instant, esclaten en aplaudiments després de cada punt. Jo com sempre, llàgrimes entre els ulleres mig entelades i la mascareta. Poc vaig veure, cert. En la final femenina va haver un moment on una parella estava perdent per molt, molt. Silenci absolut abans de traure… i, de sobte, tot el món va començar a aplaudir-les sense més.. fins i tot quasi remunten.
CAPÍTOL 4 – EULOGIA NO TÉ GUASAP
El quart i últim capítol és atemporal. Però aquest dimecres vaig escoltar la frase que li dona títol. Porte ja un temps amb el mateix horari en la meua vida, després del descontrol de la pandèmia. Vaig més o menys a la mateix hora a treballar pel matí, torne a la mateixa hora a dinar, torne a la mateixa hora a treballar per la vesprada i torne, per quarta volta, a la mateixa hora més o menys a sopar a casa, de vegades amb visita prèvia a Barry. Això fa que en els quatre viatges a peu et creues a moltes persones que, com tu, fan un horari molt paregut. Així em trobe per Caramanxel amb el senyor Agustín posant la seua particular “paradeta”, al matrimoni major, del que ja vos vaig parlar, primer ella, amb l’andador, i després ell, amb el gaiato, pel Matadero, més tard, a la xica que obri la tenda de roba de xiquet, poc després, als que prenen el cafè abans de començar la jornada, molts d’ells a la mateixa taula cada dia, també a les xiques de la “jogueteria” o les de les tendes de l’Alameda, les poques que queden, a Antonio Castelló, pegant la Volta als Ponts, als taxistes de la Rosaleda o al seguretat de la seu de la Seguretat Social, que l’home es guanya de forma merescuda el seu jornal. També per les vesprades em trobe a molts de matí i alguns nous per la nit com els que acaben de treballar al supermercat.
Però he deixat per al final a les autores del “Eulogia no té guasap”. Són un grup de veteranes que ixen tots els dies del Compleix Esportiu Eduardo Latorre, el Matadero vamos. Venen de fer gimnàstica i venen més contentes que un huit. Jo, mig dormint, i totes elles més que actives, perfectament equipades amb les seues borses d’esport. Tot són somriures i aventures les que escolte en el tram on coincidint. Eixe bon ambient supose que els ha porta a fer un inevitable grup de guasap però amb un gran inconvenient que apunta una d’elles: “Eulogia no té guasap, que ràbia!”. I és que la vida moltes voltes no és justa. Ens posa entrebancs. Però hem de seguir.
