slogan tipografia la moderna
Punto de vista
Friends
Al llarg d’aquest quasi mig segle de vida he tingut la gran fortuna o el gran superpoder de fer amics
Paco J. Agulló - 20/12/2020
Friends

Complete aquesta segona trilogia a la Tipografia, parlant-vos del tercer pilar de la meua trajectòria vital. Junt als meus pares i de les meues ‘carabasses’, estan els meus amics. Recorde fa més de 25 anys quan es va estrenar aquella sèrie, ‘Friends’ que tan va marcar a la meua generació i a moltes més posteriors… i tan em va marcar a mi. He perdut el compte de les voltes que he vist cadascun dels capítols que a més els tinc per triplicat en ma casa.

Rachel, Ross, Chandler, Mónica, Joey i Phoebe van protagonitzar durant deu anys, deu temporades, una de les sèries més famoses de la història de la televisió i la meua preferida per sempre. En NY em vaig fer la foto davant de l’edifici on començaven quasi sempre els capítols i a LA vaig anar a l’estudi de la Warner Bros, però em vaig quedar en la porta als nassos. Per això, agafe aquest títol, d’aquesta mítica sèrie, per a parlar precisament d’ells, dels meus particulars ‘friends’.

I és que si ells eren sis jo tinc la sort de poder multiplicar aquesta xifra per 100 o fins i tot per 1000. Ja, està clar, ara tots em direu: si home!, exagerat!. Però no vos exagere, de veritat. Vos ho intentaré demostrar.

Al llarg d’aquest quasi mig segle de vida he tingut la gran fortuna o el gran superpoder de fer amics. De veritat, que un 99% de les persones que he conegut, que s’han creuat en la meua trajectòria vital les he valorat com a amics. He tractat a tot el món amb naturalitat, empatia i, vos assegure, que tot el que s’ha apropat a mi m’ha importat, l’he valorat, he buscat tractar-lo de la millor manera possible, ajudar-lo, preocupar-me, conèixer la seua vida. Sempre he tingut eixe don i m’agrada lluir-lo. No sé si els X-Men em fitxarien, però sóc un mutant dels de veritat. Em faig ràpidament amic de les persones que m’envolten. Fins i tot per telèfon. Està clar que aquelles que porten prop de mi, durant més de dos, de tres o de quatre dècades, suportant-me, compartint problemes, alegries i experiències, tenen un grau major d’amistat, lògicament, però vos assegure que la meua manera de ser, em porta a voler a totes les persones que tinc al voltant i que he tingut en les diferents etapes de la meua vida. I no ho dic per dir-ho, per posar-me bé.

Vos explique una nota curiosa recent perquè compreneu el que vos vull dir. Cada dia faig el mateix camí d’anada i tornada de casa a la faena i de la faena a casa quatre voltes a peu. Curiositats del destí, quan passe per la part final del carrer Caramanxel, un matrimoni molt major, tant com la casa on habita, es veu que té el mateix horari que jo per eixir a pegar la ‘volteta’ sobretot pels matins, encara que també els trobe alguna volta per la vesprada. Fins i tot en aquests temps de mascareta. La conversació amb tots dos és alguna cosa així com: «Bon dia, com anem? A pegar la volteta! Hui fa calor, o hui fa fred, hi ha que abrigar-se. Ell sempre va un poc per davant, amb les mans al darrere i una gorreta al cap, i ella, un poc després, amb un andador, però ell no la perd mai de vista. Els dos em contesten amb un comentari similar. Durant aquesta maleïda pandèmia, per suposat, no els vaig veure, ni tampoc quan es va alçar l’estat d’alarma. Seguia passant cada dia per davant de la seua porta sense sort. Fins que un dia, farà poc més de un mes, els vaig tornar a veure als dos. Ell davant, amb les mans darrere i en la gorreta posada al cap, i ella, darrere amb l’andador. Vos jure que vaig estar prop d’abraçar-los als dos. No els vaig voler espantar. De nou vam tornar els comentaris habituals, precedits d’un: «xe! feia temps que no ens veiem!».

És la meua forma de ser i de la que estic orgullós. Però està clar, com dia al principi, que hi ha amics amb els que he compartit moltes experiències i anècdotes durant anys i que per suposat han sigut uns pilars fonamentals en la meua vida. De forma cronològica vos els vaig a enumerar.

Els ‘friends’ del barri: Eren altres temps, vivíem, jo encara visc, en un barri de blocs de vivendes, conegut com el ‘Sagrado Corazón’, rodejats de bancals, patis, parcs, carrers sense cotxes i col·legis amb pistes de futbet i bàsquet. Cada vesprada, amb el berenar en la mà o baixant-lo la mare en una cordeta, a mitjan vesprada, allí estàvem jugant a boles, a xapes, a cotos, a ‘xurro’, a ‘sentenciar’, al ‘mundialito’, a amagar-se, a qualsevol joc inimaginable… recorde que, fins i tot, una vegada vam intentar jugar a bèisbol, imagineu-se. Fins que va aparèixer el bàsquet en les nostres vides i ja va copar eixes vesprades interminables, ploguera, nevara o fera sol. També anàvem a ‘Alcoi’, com dia ma mare, al cinema. Després, ja més majorets, aventures a Batoi o a la moguda de Santa Rosa o al Centre. Històries mil. Quasi tots ells ara casats amb fills, alguns vivint fora, però per això està el gran invent del ‘guasap’, per a passar algun meme xorra de volta en quan i felicitar el cumple en el grup ‘Clavados en un bar’, per aquella cançó de Maná. Encara 40 anys després estan ahí.

Els ‘friends’ d’EGB: També es coneixem de prop de 40 anys i tot i que les nostres vides prompte van tindre camins diferents, ahí seguim, quedant una vegada a l’any per Nadal -aquest any no per culpa del maleït bitxo. En aquest cas està el grup de ‘guasap’ que porta per ‘original’ nom ‘EGB Arnauda’. A l’acabar el col·legi vaig anar pràcticament soles a l’institut Pare Vitòria, encara no se massa bé perquè, i la resta a l’Andreu Sempere, però, tot i això, de forma puntual els punxe per a organitzar cites anuals i fem felicitacions d’aniversari, mentre anem complint anys.

Els ‘friends’ del Pare: Vaig arribar allà dalt, a la Cola-Cola, des de la Zona Nord, amb autobús, cada dia, amb 13 anys, sense conèixer a ningú… i vaig viure altres quatre grans anys de la meua vida. Inoblidables. Molts dels companys de classe venien de Salesians, ells i, elles, de Sant Roc, l’Horta o Carmelites i un xaval d’Arnauda, jo. Poc a poc amb els Paco Bernàcer, una de les moltes males noticies d’aquest any 2020, el seu sobtat adéu, Jordi Botella, Paco Blai, Josep Vicent Ferre, Delfina Valor, Amanda, Aurora… vaig anar o em van orientar cap a les lletres i hui 35 anys després mantenim una super-amistat que segueix igual que al principi en molts d’ells i elles. Fins i tot he arribat a ser de la ‘família’ i això és un dels meus grans tresors. Tampoc falta el grup del mòbil, ‘Sopar COU’. Molt orgullós de tots ells… però poc ‘originals’ també.

Els ‘friends’ de la Universitat: Aquest super-poder de fer amistats prompte, em va tornar a anar molt bé en la meua següent etapa vital. La universitat. Bona part dels amics de COU van anar a estudiar Dret o Magisteri… i ningú Geografia i Història, com jo. Així que tornava a començar. Un centre educatiu on no coneixia a ningú i on, damunt, la gran majoria parlava en castellà. Si en l’institut era el de l’Arnauda, ací era l’alcoià. Després de cinc anys, també faig poder fer una gran amistat en tots ells. És cert que erem classes xicotetes, no aquell paranimf de Dret i els vint i pocs que vam arribar a quint també vam fer una molt bona lliga, en especial els que vam fer l’especialitat de Geografia. Vam formar un grup molt sa, de joves de poblacions de la Vega Baja, sobretot, però també de Crevillent, Villena, Benidorm, Dénia, Alacant… Les nostres excursions recorrent mitja Espanya en autobús que ens vam fer. En aquest cas, si vos he de confessar que la persona que ens aglutinava, Jesús d’Elx, va morir de forma sobtada als 30 i pocs. Sempre recordaré la cridada de la seua dona, Esther, comunicant-me la inesperada notícia. I la distància ens va separar. Així i tot sé que si ens tornarem a veure després de molts anys, tornaríem a parlar com si el temps no haguera passat.

Els ‘friends’ del CMA o Col·legi Major: Allí era l’alcoià que estudiava Història. Durant els cinc anys de carrera, els meus pares, no sé com, s’ho van fer per pagar-me tot un col·legi major, viure a la residència d’estudiants que estava just davant del campus, des de fa uns anys un edifici tristament tancat. Allí hi havien 100 xics i 100 xiques procedents de tota Espanya. Això durant cinc anys, imagineu-se!. Vaig arribar a ser cap d’estudis d’aquell lloc, alguna cosa així com representant dels alumnes residents, a més d’organitzar les lligues de bàsquet, per suposat, dominó, de futbet, el servei de biblioteca i no sé quantes coses més.

Afortunadament, vaig conèixer a totes i cada una de les persones que van passar per allí i sense fer cap ‘borregà’ i encara quan es veiem ara pel carrer els alcoians, no sé dir-vos, com que tenim un ‘feeling’ especial per haver passat per aquell centre. ‘El espíritu del colegio sigue vivo’ diem. D’anar de l’habitació fins al menjador, vos jure que tardava mitja hora quasi tots els dies. De barcella en barcella. A l’acabar el quint curs, vaig nombrar en veu alta, en el saló d’actes, a tots els que acabàvem els estudis en un acte protocol·lari d’entrega d’insígnies als que es llicenciàvem, amb els meus pares entre el públic, en un del moments que mai oblidaré de la meua vida i on, per suposat, les llàgrimes em van dificultar parlar, ‘pa’ variar. Penseu-se que m’emocione veient a un atleta en el podi en els Jocs Olímpics, amb independència de la seua nacionalitat, amb un espanyolet, per suposat, que més, i si es Gasol o Nadal ‘ni te cuento’.

I per últim, els ‘friends’ del curre: Els companys del curre són amb els que més hores passes de la teua vida al dia. Ahí estàs amb ells, matí i vesprada… si no hi ha Ertes pel mig clar. També he tingut la sort en la meua etapa laboral, digues sort, digues m’ho he currat, mai millor dit, de trobar-me a persones fantàstiques al meu costat. Amics més que simples companys de treball. També m’he recolzat molt durant la meua vida en ells en els tres mitjans on he treballat majoritàriament, Ciudad, Pàgina 66 i Radio Alcoy. Experiències per a escriure un llibre, o dos, però sempre sent una ajuda importantíssima en el dia a dia. Fins a hui mateix.

No vull oblidar a amics d’altres molts àmbits, Penya el Cantonet de la filà Miqueros, el gimnàs de Barry, la lliga local de bàsquet, el mateix àmbit de la comunicació local, altres mitjans de comunicació, una faena que al temps engloba relacionar-te molts sectors amb els que tens estreta vinculació amb el temps quasi més que laboral, a nivell local, com el polític, el cultural, el comercial, el fester, l’econòmic, el comarcal… i per suposat, l’esportiu, on he estat tant vinculat en especial els primers 15 anys i pel que vaig entrar en aquest món. Vos dic un secret: tinc un fantàstic el grup de ‘guasap’ amb alguns dels esportistes d’elit de la nostra ciutat i amb el gran Luciet com a nexe d’unió.

Imagineu-se que em porte bé fins i tot amb els responsables d’aquesta Tipografia La Moderna, Pep i Javi, fins el punt que han volgut que els escriguera algun dels meus rollos. Ja em porte sis. Mig any. Després d’aquest últim igual s’ho pensen…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario