Vint anys després de la incorporació de la primera festera de ple dret a les nostres festes, la ASJ ha decidit que si, que les dones podem eixir a la Glòria, comandades per un Sargento, que haurà de ser home precís!, per allò del rigor… i ens ho planteja com a Glòria mixta, per tal de fer creure a tothom que es tracta d’una decisió progressista e integradora. Però… ¿ho és?
En realitat, podríem considerar la decisió més com a una mesura de compromís amb les fia-les liures de dones, que, d’aquesta forma, perpetuen la seua situació actual i fugen de la obligació d’incorporar-ne, frenant el progrés que semblen propiciar. Amb la Glòria doble, s’obria un camí d’integració global de les dones a la festa, un camí pel que haurien de transitar totes les filaes, sense excepció, un camí que passava per l’anomenament de dones Sargento, als dos bàndols, un camí que ara ens han tallat, deixant només un corredoret escarpat per a que unes poques dones puguem passar de gairó, un corredoret pel que no cabem totes les dones d’Alcoi. El tallafocs ha resultat ser efectiu i ens ha deixat satisfetes i agraïdes, que no és poc.
I al mig de tot aquest bollitori de sí, però no; o sí, però a mitges, trobem un altre efecte secundari de la desorientació que viu el procés integrador de la dona a la festa. Com en la guerra, el divide y vencerás també es perfila com la millor estratègia per a mantenir-nos ocupades: trages iguals o diferenciats, esquadres mixtes o separades… ¿Què volem?
Per una banda, estem parlant d’integrar les dones a la festa ¿vestint-nos d’homes? ¿També haurem de embenar-nos els pits, per a que no es note que ja hem arribat? Imatgine que, si li pegarem la volta al plantejament i diguérem que són els homes els que han de vestir trage de dona per a estar integrats, ens semblaria normal? Estaríem parlant d’integrar?
Vull dir que, entre el Dress like a woman, manipulador i masclista, i el anar fetes unes coixineres, amb trages pensats per a clavar dins un cos d’home, hi caldria trobar un terme mig, una possibilitat de vestir un abillament guerrer i adaptat a la nostra fesomia, sense faltar als colors de la nostra filà i sense que el canvi siga tan perceptible com volen els estatuts, que ens permeta sentir-nos còmodes, desfilar, disparar, lluitar…, a la vegada que ens facilita el ser dones, el poder-nos acostar als nostres xiquets sense perill, donar-los el pit, quan siga necessari, sense haver-nos de despullar, al mig del carrer o de la filà, i gaudir de la festa com a dones, que ho som.
Per altra banda, si parlem de les esquadres, sempre havia pensat que la cosa estava clara i que les esquadres mixtes eren l’objectiu a aconseguir i d’ací l’interès per mantindre la identitat i els colors en els trages. Però passa que, després d’escoltar a festers no tan alts, que sempre van al mig de les esquadres, la cosa no sembla tan fàcil. Un d’ells, favorable sense dubte al nostre paper en la festa, polit i amb el doble d’esquena que totes nosaltres, va ser el primer en qüestionar-les…
«¿Esquadres mixtes? No les voldreu. La pressió al mig d’una esquadra, amb homes a les puntes, és tremenda, inclús per a mi». Clar que no s’ho vam voler creure, ni tan sols quan va haver més festers que opinaven el mateix… fins al primer –ensaio-. I ací si, vam poder comprovar que, efectivament, quan vas al mig dels homes, hi ha moments en els que notes que potser el fetge surt per la gola. Parle de formar durant uns pocs minuts, a la filà, sense massa intenció de mantindre la formació atapeïda, sense estretors del carrer i sense públic pel mig. Si extrapolem aquesta experiència a un recorregut de més d’hora i mitja, amb totes les circumstàncies addicionals, comence a pensar que, efectivament, no les voldrem. I ací ho deixe com a reflexió i com a tema per al debat. En qualsevol cas, el temps i la experiència aniran dient i farem bé d’anar pensant què és el que volem i com ho volem, perquè la festa ja és també nostra i molt prompte tindrem la possibilitat de prendre decisions… set segles després.
Avant la festa i visca Sant Jordi!
