Destacados
Punto de vista
La alcoianía en els temps del còlera (22): reflexions d’un corredor sense fons
Cròniques del coronavirus a la industriosa ciutat del Serpis
Ara que he tornat a córrer he vist que a determinades zones d’Alcoi hi ha banderes d’Espanya penjades als balcons amb un crespó negre. Es diferent al que succeeix amb els cartells de SE VENDE o SE ALQUILA que estan per tot arreu. En canvi les banderes no. Hi ha zones on hi ha moltes […]
Punto de vista
La alcoyanía en los tiempos del cólera (21): la apexinamenta general que nos invade
Crónicas del coronavirus en la industriosa ciudad del Serpis
Conozco un tipo que estaba en la terraza de un bar, que intentó beberse un tercio de Mahou sin quitarse la mascarilla y que acabó perdido de cerveza. Hay fumadores que han quemado una buena cantidad de guantes de látex mientras intentaban encenderse un cigarro. Y se han dado casos de brillantes economistas que tardan […]
Punto de vista
La alcoianía en els temps del còlera (20): conspiracions i pocavergonyes 
Cròniques del coronavirus a la industriosa ciutat del Serpis
L’altre dia vaig anar després de tres mesos a la perruqueria. Mixta, com haurien de ser totes les coses. Incloent-hi les esquadres especials. S’assabenta un de moltes coses a la perruqueria. Més que llegint els diaris. De fet els diaris, els mitjans de comunicació, cada vegada s’assemblen més a replanells d’escales, sopars de filà, associacions […]
Punto de vista
Intifalles
Els esforçats combatents de la Intifalla, són gent jovial que practica el difícil equilibri entre la lluita i la festa.

Reconec que per a qui no visca a València deu ser una mica difícil de comprendre que una part no gens negligible dels veïns de la capital visquem d’esquena a les falles, que passen per ser unes festes tan populars. O directament emprenyada, amb un sentiment que va des de la higiènica indiferència a la santa indignació, passant per l’escapatòria frugal a llocs més habitables del planeta o l’estat de xoc permanent per culpa de l’assalt armat de mascletades i tones de barbàrie, visceralisme, lletjor, manipulació i destrellat, múltiples variables de l’estupidesa provinciana. Si tots els pobles tenen greuges plantejats amb les seues festes, el cas de València desborda els límits raonables per a major benefici de qui ostenta la vara del manar, reiteradament votat per una ciutadania que en general es decanta pel pa i el circ –reduït ara al segon element–, la dissolució en una identitat falsejada, el miratge de l’infantilisme, la vacunació contra la raó crítica i la perpetuació d’actituds hostils a la cultura democràtica. Enlloc una festa no ha tingut un paper tan destacat i descarat en la manipulació de les masses i en l’ocupació desacomplexada de la via i la vida pública amb mètodes feixistoides. Dir, però, que les falles són l’excepció a la regla de la democràcia en què ens pensàvem que vivíem fins fa quatre dies fóra negar la complaença amb què la majoria del poble sobirà es pren any rere any aquesta droga letal. En falles, l’excepció ja és regla, el setge a la mobilitat, la violació sistemàtica de la intimitat, la destrucció del mobiliari urbà, la persecució de la dissidència, la disbauxa convertida en sàdica tortura contra els qui voldrien la festa en pau, l’espúria propaganda del poder… Sort, però, que malgrat tot hi ha optimistes de la voluntat decidits a plantar-hi cara, a buscar els tendons d’Aquil·les d’un sistema putrefacte que té en la metàstasi de les falles un dels principals centres d’irradiació. Són els de la Intifalla, que des d’aquella primavera valenciana de fa dos anys s’apleguen sota el balcó de Rita Barberá després de les mascletades per cridar que se li esgota el temps, a tot el que representa el passat i la ignomínia, que s’està acabant el bròquil, que una nova consciència democràtica i radical pot escampar-se com reguera de pólvora vivificadora. Els esforçats combatents de la Intifalla, gent jovial que practica el difícil equilibri de la lluita i la falla, renaix avui com una au fènix per donar empenta i color a les flames i cremar-hi tota la borumballa que encara ens té captius i desarmats enmig de l’estultícia i la misèria. Potser sí que, amb ells com a punta de llança, algun dia ens podrem reconciliar amb aquesta festa usurpada ja de retorn a les mans del poble i la concòrdia.

unnamed

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Jordi says:

    Vixca Catalunya!

  2. Ferran Eiximenis d'Arenòs says:

    Si senyor. Vixca Cataluña, comtat de la Corona d’Aragó. No vingues a tocar els collons que ya hi ha qui mos els toque. Au cacau.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario