Destacados
Punto de vista
El valor de Nuria Martínez
La primera festera alcoyana deja la Fiesta tras jugar un papel fundamental en la apertura del debate sobre la participación femenina
La festera se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran en 1997 los Moros y Cristianos de Alcoy
Esta es una historia de valentía cívica. En 1997, una mujer debía armarse de mucho (muchísimo) valor para ponerse un traje de Alcodiano y hacer el recorrido de la Entrada con su filà. Nuria Martínez abrió el camino en solitario y se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran por entonces […]
Punto de vista
Punt final
Per mi ja és tard, he deixat la filà Alcodianos després de 23 anys. Les properes festes, siguen quan siguen, el meu trage, el que he vestit des de 1997 es quedarà a l’armari…
FOTO: Juani Ruz
La meua arribada a la Festa va ser un poc inconscient, no sabia que obria una porta, o més bé una escletxa, d’un camí que no pensava tan llarg i enrevessat. Jo era una jove de 25 anys que sols volia participar en les festes del seu poble, igual que ho feien els seus amics […]
Punto de vista
Alguns comentaris al voltant de la peatonalització del centre d’Alcoi
Els projectes d'aquestes dimensions requereixen de debats polítics profunds
FOTO: PACO GRAU
Ja la tenim ací. Fent una notable demostració de determinació política, el govern de l’Ajuntament d’Alcoi (PSOE) ha aplicat un pla de peatonalització que suposa el tancament al trànsit rodat d’un grapat important de carrers del centre de la ciutat. Ja s’han dit moltes coses al respecte (vegeu, sobretot, l’article del regidor de Guanyar, Pablo […]
Punto de vista
Jumpman
L’esport és una gran indústria que ben entesa es pot aprofitar per a donar llocs de faena dignes a moltes i moltes persones
Paco J. Agulló, 23/02/2021

En aquesta nova entrega per a Tipografia La Moderna vaig a autoplagiar-me, però és que crec que aquesta idea que revoloteja el meu cap, mereix el màxim de ressò possible i cada vegada que em donen l’oportunitat d’escriure, d’expressar-me, ahí està el meu ‘Jumpman’. Fa ja més de 30 anys que tinc aquesta idea rondant. Sempre he sabut que l’esport és una de les grans bases d’aquesta societat en què vivim, una base bona, sana, saludable, de profit… i a la vegada no valorada de forma suficient. Però fa just un any, per aquestes mateixes dades, a la ciutat de Chicago, vaig acabar de donar forma a la idea. Sí, ho sé, no sóc massa ràpid que digam.

Va ser de nou el bàsquet el que em va dirigir en el meu destí. Entrevistant a dos germans alcoians que anaven a fer les Amèriques, a estudiar i al temps fer esport a universitats nord-americanes, va eixir a la conversa que els vols estaven barats… i allí que vaig tornar a creuar el ‘xarco’. Fa 12 mesos, a mitat de febrer, va tindre lloc el All Star Game 2020 a Chicago, la ciutat del vent, dels grans llacs… i la ciutat de Michael Jordan. I allí vaig estar.

En aquesta ocasió ja no tenia pressupost de sobra, afortunadament ni m’havien indemnitzat per trencar-me el genoll, ni després de tirar-me de la faena, així que aquesta volta els fons eixien precisament d’eixe mateix lloc, dels fons. Però era altre dels llocs emblemàtics del bàsquet USA i per tant mundial i no podia faltar. Los Ángeles 2011, Nova York 2015 i ara tocava Chicago 2020. Vaig intentar que aquesta volta fora un viatge low-cost total, però no podia perdrem la cita. Ja es començava a parlar de la maleïda pandèmia i ja es veien a les primeres persones amb mascaretes pels aeroports i al vol de nou hores, però encara res que fera imaginar tot el terratrèmol que vindria poc més d’un mes després… fins a hui.

Només arribar a l’aeroport de Chicago, el O’Hare, ho vaig tindre clar: una gran imatge de Michael Jordan, en la seua forma més icònica, el Jumpman, amb les cames i els braços estirats, amb el baló de bàsquet a una mà, com si fos una mandarina, i trencant les lleis de la gravetat, volant, més que saltant, cap a la cistella, estava esperant-me només baixar de l’avió en un gran panell, i just al costat l’emblema d’aquest All Star, amb els colors de la bandera de l’estat d’Illinois, blau clar i blanc amb quatre estrelles roges. Una benvinguda difícil d’oblidar.

La tercera ciutat més poblada dels Estats Units, amb prop de tres milions d’habitants, bolcada amb l’esport, com a exemple de desenvolupament social, econòmic i, per suposat, esportiu. Dos equips històrics de beisbol, el més genuí dels esports USA, tant que sols l’entenen i els agrada a ells, un de futbol americà, també modalitat molt particular d’ells i per a ells, altre de hoquei gel, altre de futbol, el més recent… es a dir, una ampla presència a les lligues professionals americanes… però una figura per damunt de totes els demés: Michael Jordan i un equip, els seus Chicago Bulls, amb els que va guanyar sis campionats de la NBA quasi seguits en vuit anys, amb un parèntesis de dos temporades per una inesperada i fallida retirada per a jugar, precisament, a beisbol, obeint a una promesa que li havia fet a son pare, James, qui acabava de ser assassinat.

En el taxi que em va portar fins a la ciutat, al ‘down town’ que diuen allí, en mig de la neu, en mig dels 18 graus baix cero, la presència de Michael Jordan era perenne, encara més amb motiu de celebrar-se allí aquest esdeveniment històric, com és un All Star, una reunió durant tot un cap de setmana de totes les estrelles del firmament basquetbolístic.

Així m’ho explicava el recepcionista d’origen hispà només arribar a l’hotel. Mai podré agrair prou, per cert, l’ampla presència del persones hispanes als meus viatges a Estats Units, perquè el meu anglés és més que roin i pitjor encara com el pronuncien els nord-americans. En els últims 30 anys, em deia, des de l’aparició d’aquesta màxima figura de l’esport mundial, ja que va guanyar el seu primer anell de campió en 1991, encara que molt jove ja havia sigut clau en l’or dels Jocs Olímpics de Los Angeles 84 contra la selecció espanyola, la figura de MJ havia sigut molt important per al creixement social i econòmic d’aquesta gran i històrica ciutat. Una persona. Un esportista.

Socialment, en una població amb un elevat index de delinqüència, la figura de Jordan havia fet que molts joves s’allunyaren dels carrers, per a lluitar pel somni de ser com ell. Jordan procedia d’una família humil del barri de Brooklyn, Nova York, on va nàixer, i que es va haver de mudar a una xicoteta població de Carolina del Nord. Va ser gràcies a una beca, per les seues condicions atlètiques, per la que va poder estudiar a la prestigiosa universitat d’aquest estat, North Carolina, i començar a partir d’ahí la seua fulgurant carrera esportiva. A molts ‘play-grounds’, o parcs, o patis de les cases, es podia veure una cistella instal·lada, amb xarxa, sense, amb taulell i fins i tot sense ell, sobre la mateix paret de la casa. Econòmicament, la seua irrupció va fer que moltes i moltes famílies pogueren viure de forma honrada gràcies a ell. I això ho vaig poder veure. Precisament del Chicago Stadium on ell va arribar, després dels tres primers anells, es va poder construir el United Center, un macropavelló a les afores de la ciutat, amb capacitat per quasi 22.000 espectadors, el més gran dels Estats Units, i on quasi et perds. Allí treballen centenars i centenars de persones amb múltiples funcions, ja siga directament per a veure els partits, acomodadors, seguretat, neteja, etc o en les tendes de marxandatge i roba esportiva dels Bulls, o bars i restaurants de tots els colors i sabors, que hi ha en cada una de les seues plantes i racons. Tota una ciutat dins d’aquesta enorme instal·lació esportiva. I només entrar, presidint, l’estàtua, la figura icònica de grans dimensions, del Jumpman, cóm no, de nou ell: MJ amb aquell baló volant cap a la cistella.

I he dit precisament les paraules màgiques: marxandatge i roba esportiva. Durant els quatre dies que vaig estar a la ‘ciutat del vent’ vaig poder fer un poc de turisme pels matins, mentre per la vesprada anava als partits o concursos de cada dia. En cap lloc vaig veure les cues que hi havia a la tenda de Michael Jordan, ubicada, per suposat, a una de les avingudes principals. Vaig anar a la Willis Tower, la més alta del país durant 20 anys, ara superada per la recent construïda al One World Trade Center i per la Trump Tower. Vaig anar a l’estació central, on es va rodar la famosa escena de les escales i el carret del xiquet caent per elles en mig d’un tiroteig de ‘Los intocables de Eliot Ness’… als parcs, als museus… però en cap lloc vaig trobar tanta gent, tant expectació, com a la tenda de MJ. Un gran bloc, un gran edifici quadrat, amb un Jumpman, per suposat, gegantesc, i una cua de gent que pegava la volta a l’edifici, quasi tots els dies que allí vaig estar i a qualsevol hora. Tot i els 18 graus baix cero de mitja, tot i la neu apartada en les voreres, allí estaven, sobretot joves, de totes les nacionalitats i procedències socials possibles, fent cua, esperant a que els tocara el torn per a entrar i comprar-se un parell de les Air Jordan, no-se-quin-número-ja que eixos dies havien eixit a la venda.
Tots eixien amb una gran borsa blanca, neta, amb sols aquest ‘logo’, faltaria més, i dins d’ella un exemplar d’aquestes o altres sabatilles o d’altres productes tots vinculats a la seua figura.
Ho vaig intentar. Em vaig armar de valor i de paciència i em vaig posar a la cua. El primer dia i després de prop d’una hora d’espera, amb símptomes ja de congelació, vaig abandonar. Ho vaig intentar dos dies després, quan vaig veure que la cua no era tan gran i ho vaig aconseguir. Vaig entrar a aquell temple, aquell museu, de Michael Jordan, però un museu on tot es podia comprar i res barat, per cert. Els productes més variats, més inimaginables, allí estaven, això sí, sobretot sabatilles, centenars, no sabria si dir milers. En la paret principal hi havia una foto d’un fum de metres de llarg i ample de MJ en aquell famós concurs de ‘mates’ o ‘slam dunk’ on va saltar des del tir lliure per a guanyar altre títol al seu palmarés.

Tampoc ho vaig tindre gens fàcil per a entrar i poder menjar alguna cosa al restaurant que el mateix exjugador té al centre de la ciutat, el ‘Michael Jordan’s Steak House’. En un raconet de la barra vaig poder demanar un plat dins del menú especial fet per al ‘All Star Weekend’, que estava tan bo com car. Això si, a l’eixir vaig poder signar en una gran targeta de felicitació que hi havia per als clients, ja que el 17 de febrer era just el seu aniversari. El vaig felicitar de part meua i de tots els alcoians, i ho vaig escriure així, en valencià. En un parell!!!

Dilluns pel matí, a mig dia, tornava en altre taxi de nou cap a l’aeroport internacional d’O’Hare. La neu continuava allí i el fred. I també la imatge del Jumpman i del All Star 2020 en un punt central, ben visible, de la zona de vols internacionals, junt a banderes de centenars de països.
En conclusió: quina es la lliçó amb la que vaig tornar de Chicago i que va acabar de donar forma a la meua idea dels últims 30 anys?: que l’esport ho té tot. Val que gràcies a ell ens cuidem, les nostres vides són més sanes i més saludables, amb més contingut i sentit, i més llargues… però a més l’esport és una gran indústria que ben entesa es pot aprofitar per a donar llocs de faena dignes a moltes i moltes persones. Quina indústria hi ha més blanca que aquesta? Quina indústria transmet més valors de lluita, esperit de superació, treball en equip, ‘companyerisme’, esportivitat, amistat, disciplina, esforç? Per això, faig una crida a empreses i institucions alcoianes per a que aposten per l’esport!. Per a que els caps pensants promoguen l’esport, però no per quedar bé, si no perquè potser perfectament una font de riquesa, de llocs de treball, d’un aparador immillorable vinculat a un baló de qualsevol de les modalitats que hi ha o sense baló, moltes són les disciplines esportives per les que apostar i fomentar. Així per una part els nostres joves tindran bons espills on mirar-se, lluitaran per superar-se i al temps podem donar una eixida econòmica de qualitat, neta i digna.

Està clar que Alcoi no es Chicago, i que no es fàcil trobar a un Michael Jordan, un Jumpman, als barris de Batoi o a la Zona Nord, però també podem fixar-se en una xicoteta localitat propera com és La Nucia, que ha fet una forta aposta per unes esplèndides instal·lacions esportives i allí cada vegada s’organitzen més activitats, unes instal·lacions que ben gestionades poden ser un motor econòmic. La pandèmia ens ha fet valorar encara més la necessitat de l’esport quan estàvem confinats a casa. Ha de deixar de ser l’assignatura ‘maria’ de l’educació, deixar de ser portada per persones voluntàries amb tota la bona intenció del món i no tindre sols ajudes al més pur estil ongs, sols per quedar bé, de cara a la galeria. Ha de passar a ser un sector important, que tinga un recolzament per part d’institucions públiques i privades. Que fer esport per als nostres joves no siga una heroïcitat, que puguen practicar qualsevol modalitat esportiva i que tinguen les instal·lacions i els mestres formats i adequats per a millorar en tots els aspectes, per a poder ser el millor possible esportiva i personalment, i qui sap si, amb el temps, trobem un Jumpman, algú que vole molt lluny. Néstor Abad, per exemple, va haver de sortir molt jove cap a Madrid per a aconseguir-ho i ara està a les portes dels seus segons Jocs Olímpics. Models com ell ens fan falta. I podem fabricar-los ací, a casa. Sols hem de fixar-se un poc en el voltant i no en el nostre melic.

PS: Al United Center vaig ser testimoni, també, assegut en el més alt, en el ‘traspol’ d’aquella gran instal·lació, prop del número 23 retirat de Jordan, del testimoni de Pau Gasol recordant al seu amic Kobe i a la seua filla Gigi, que havien mort feia poc més de tres setmanes. Moments que, passe el que passe, mai s’obliden.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario