Aquesta tercera setmana de confinament no he pogut treure’m del cap una obra de teatre que vaig llegir de jove. És deia ‘La corba’. Era un drama (o una comèdia d’humor negre, ves a saber) de l’autor alemany Tankred Dorst que explicava la història (rotllo teatre de l’absurd) de dos germans una mica rarets que vivien al costat d’una corba perillosa en una carretera secundaria.
A la corba es produïen sovint accidents de trànsit i eixa era la principal font d’ingressos dels germans. Un arreglava els cotxes accidentats per a després vendre’ls i l’altre preparava les cerimònies per acomiadar les víctimes.
Serà per això que no deixe de pensar en ‘La corba’. Perquè d’alguna manera tots nosaltres, malgrat que no li traguem ninguna rendibilitat, vivim ara pendents de la corba. De la dels contagis, de la de la mortalitat, de la de les recuperacions, de les projeccions logarítmiques de la corba i de la resta de corbes aclaparadores carregades de dades que no sabem ni podem interpretar.
També de la corba de l’IBEX 35, de la dels ERTES, de la dels ERES, de la de l’atur, de la dels impagaments i de la del PIB. Totes juntes semblen les flames d’eixa espècie d’Infern de Dante (la crisis sense precedents) que ens espera de seguida que passe la pandèmia. Amb la qual cosa cal preguntar-se si paga la pena eixir d’aquest no-res per assolir eixes profètiques cotes de misèria.
Això sense comptar els corbs de la corba. Eixa legió d’omnívors oportunistes que, com els protagonistes de l’obra teatral, viuen de les deixalles de les víctimes d’atropellaments i dels accidents que provoquen per treure-li una rendibilitat política i econòmica a la situació al temps que emeten un crit profund, cavernari i cavernós. Una espècie de grall sec i ronc que no para de repetir: Nevermore!
Per si tot açò fora poc, contràriament al que pensàvem l’altra corba, la de la concentració de CO2 en la atmosfera, continua augmentant malgrat la reducció de les emissions en sectors com el del transport i l’elèctric. Per la qual cosa Greenpeace ens ha recordat ‘oportunament’ que si eixim del COVID-19, sobrevivim als corbs i a la crisi sense precedents ens haurem d’enfrontar a la destrucció del planeta sempre, clar, que l’asteroide 1998 OR2, no impacte amb la Terra aquest més d’Abril, i ens lliure de bac i limpia de tant neguit i sofriment.
Així les coses el millor que podem fer es centrar-nos en l’única corba sobre la que tenim un cert control: la corba de la felicitat. Eixa que ens creix lenta però inexorablement com els marcians de Wells s’aproximaven a la Terra i que amenaça en enviar a pastar fang tots els indicadors corporals (tensió, colesterol roin, sucre, sal, etc.) que havíem possat a ratlla gracies al running.
O millor. Llegiu la Bíblia que sempre ens aporta saviesa i ens dona consells de profit. Com aquest molt interessant malgrat resultar una tant confús: ‘De matí sembra la teva llavor i al vespre no donis repòs a la mà’. Eclesiàstic 11:6. O aquest altre, un parell de capítols abans (Eclesiàstic 8:7) que es pregunta amb trellat: Si ningú sap què passarà, qui ens anunciarà com ha de succeir?. Pos que això
