Tercera setmana de confinament. Places i carrers han quedat, pràcticament, deserts d’essers humans; la qual cosa ha afavorit la presència de dues noves classes d’espècies que les han colonitzades: Els animals salvatges i els doctes cagalló.
Per a lo dels animals no calen més explicacions. Ve als titulars dels diaris: ‘Los animales salvajes se adentran en los centros urbanos para explorar ecosistemas que un día habitaron’ ‘Los pavos salvajes se lucen en el centro de Oakland (California)’. ‘Los jabalíes, que viven refugiados en Collserola, bajan hasta el centro de Barcelona y se dejan ver más relajados que nunca hurgando en los parterres’ ‘En Ventanueva (Cangas de Narcea, Asturias), un oso aprovecha la noche para saltarse la cuarentena’
Per a lo dels doctes cagalló potser cal una petita reflexió, malgrat que la seua existència es remunta molt temps abans del coronavirus. ¿Qui no ha patit a casa, al carrer, al treball les prolixes explicacions d’eixos tipus -solen ser mascles- que semblen una espècie de barreja entre el ‘Doctor Liendre, que de todo sabe y de nada entiende’ i el ‘Capitán Araña que primero te lía y después te engaña’?
Doncs aquests ‘enterats’ que ho sabent tot de tot i que tot ho poden, aprofitant que les persones saberudes i de trellat estan a lo que estan (a vore si aconsegueixen treure’ns la mà del carabassí) han aprofitat el buit deixat en xarxes socials, fòrums d’opinió, tertúlies etc. per viure el seu apogeu. El minut de glòria; ara que estem ociosos i fàcils per a qualsevol cosa que ens distrega un poc.
No és difícil distingir-los. Son aquells que comencen els posts dient; ‘jo no soc de cap partit però…’. Els que, quan es va decretar l’estat d’alarma, deien al govern que ‘España no debe detenerse’ i demanaven treure ‘las restricciones a establecimientos comerciales para que puedan desarrollar su actividad igual que farmacias o tiendas de alimentación’ i que ara l’acusen de no actuar amb determinació.
Eixos, que tenint el coneixement just per passar el dia, parlen com si foren capaces d’aconseguir en plena crisi del COVID-19 (quan tot el món intenta pixar al mateix temps, recordeu la Plaça de Dins la nit de Sant Jordi) tot el material sanitari que calga i organitzar la logística necessària per portar-lo de Xina a Castelló. És un dir.
I els que sense saber distingir un virus d’un bacteri se senten autoritzats per parlar de microbiologia, de l’origen del COVID-19, de la velocitat de transmissió i de les mutacions que sofrirà. Que sense distingir l’ibuprofè del paracetamol plantegen alternatives de curació, aborden solucions per a la problemàtica dels autònoms, perquè que els camioners pugen menjar un plat de calent i perquè la industria turística recupere la seua pujança. Tot alhora i sense despentinar-se.
Farem un bé a la humanitat en general si cadascun de nosaltres, després d’una saberuda explicació d’un d’aquests doctes Cagalló, els recordem les sabies paraules d’Antonio Machado que deien: ‘Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar’. O les que Richard Gere li va dir a Brooke Adams en la preciosa pel·lícula ‘Días del Cielo’, ‘Hay un día que despiertas y te das cuenta que no eres el más listo del mundo’. I si no aquelles altres de l’Eclesiàstic: ‘per molt pensar es tenen malsons, i per molt parlar es diuen tonteries’.
Com probablement no entendran la indirecta, el més aconsellable és que tal i com el seu cognom Cagalló proclama, es enviar-los a cagar o a la merda a fer ratlles. Això si, sense acritud amb tot el carinyo i comprensió del món.
