Destacados
Punto de vista
La alcoyanía en los tiempos del cólera (21): la apexinamenta general que nos invade
Crónicas del coronavirus en la industriosa ciudad del Serpis
Conozco un tipo que estaba en la terraza de un bar, que intentó beberse un tercio de Mahou sin quitarse la mascarilla y que acabó perdido de cerveza. Hay fumadores que han quemado una buena cantidad de guantes de látex mientras intentaban encenderse un cigarro. Y se han dado casos de brillantes economistas que tardan […]
Punto de vista
La alcoianía en els temps del còlera (20): conspiracions i pocavergonyes 
Cròniques del coronavirus a la industriosa ciutat del Serpis
L’altre dia vaig anar després de tres mesos a la perruqueria. Mixta, com haurien de ser totes les coses. Incloent-hi les esquadres especials. S’assabenta un de moltes coses a la perruqueria. Més que llegint els diaris. De fet els diaris, els mitjans de comunicació, cada vegada s’assemblen més a replanells d’escales, sopars de filà, associacions […]
Punto de vista
La alcoyanía en los tiempos de cólera (19): el peso de la lógica
Crónicas del coronavirus en la industriosa ciudad del Serpis
Tras anularse las Fallas y las Hogueras, la suspensión de las Fiestas de Alcoy de 2020 cayó en cuestión de horas como una ficha de dominó. Al final, se impuso la lógica. Ayuntamiento y Casal comparecieron ante la opinión pública para anunciar que lo que no puede ser no puede ser y además es imposible: […]
Punto de vista
La alcoianía en els temps del còlera (16): estampida
Cròniques del coronavirus a la industriosa ciutat del Serpis
Pep Jordà, 1/05/2020

Un dia qualsevol tot açò s’acabarà. Ens obriran la porta del corral i eixirem com bouets en estampida. Correrem, saltarem, gaudirem dels raigs de sol, pujarem a la muntanya, ens banyarem a la platja, ens retrobarem xerrarem, riurem i, potser, fins i tot podrem anar al bar amb els amics a fer una cervesa mantenint la distància de seguretat.

Un dia qualsevol tornarem – els que tornen – a la vida normal amb una normalitat ben distinta, això sí. I entre tots (uns més que altres) intentàrem aixecar la malmesa economia, pujarem el PIB fins on siga menester procurant que especuladors, rendistes i beneficiaris de fons d’inversió recapten quan més guanys millor. Pel bé de tots.

Un dia qualsevol podrem acomiadar-nos dels nostres morts com cal. Passant la mà pel taüt de fusta, soterrant-los cristianament (o com ens vinga de gust). O mirar com els introdueixen -com el pa nostre de cada dia- dins d’un forn crematori marca LAZAR. Que també té collons anomenar com al Llàtzer ressuscitat un forn crematori.

En unes setmanes trobarem a faltar els dies llargs i plujosos tancats a casa. Les vesprades de llibres i pel·lícules sense cap cita ni compromís. Els carrers buits de cotxes i de gent com si fora Agost o el matí de Nadal. La veïna que saludàvem cada dia a l’hora dels aplaudiments, els propis aplaudiments i les persones que ens alegraven la vida tocant el txistu o cantant tangos i ranxeres des dels balcons.

Inclús als coronavares sorollosos que, amb l’excusa del virus, treien el radiocasset a la finestra i ens tenien tota la vesprada entretinguts amb les darreres novetats de la bachata, la champeta la kompa, el vallenato i el porro. O eixe veí de baix, el de la veu grossa, que a les onze de la nit, per apujar-nos els ànims abans d’anar a dormir, ens cantava èxits de Raphael com ‘Como yo te amo’ o ‘Escándalo’.

Als bombers, als conductors d’ambulàncies i als policies i eixe bonic carrusel que feien a boqueta de nit i que, a mi particularment, em retrotreia a les rodes de ‘Alfonsito y Miguel’ de la infantesa com la magdalena de Proust. També el cant dels ocells de bon matí, poder creuar el carrer sense mirar, no haver d’aturar-nos en els semàfors, anar a comprar com qui va a un robatori i eixes petites coses que fan tota una vida.

Arribarà un dia que trobarem a faltar les mascaretes. Especialment quan se les posaven persones amb una cara difícil com Martinez Almeida. O el que és pitjor, amb un cara i un cor difícil com Santiago Abascal. Sempre que el veig brofegant em ve al cap Belfegor, que és un dimoni amb barba, i aquella frase que, segons el Cabo Santo, li deia Cícero a Catilina: ‘La traición cercena, corroe y afila los rasgos’

Durant algun temps – esperem que molt – defensarem la sanitat pública i universal, l’ensenyament universal i de qualitat, demanarem més pressupost per als sanitaris i investigadors, pensarem que un agricultor o la venedora del mercat valen més que una dotzena de futbolistes, reivindicarem una renta bàsica perquè tothom tinga cobertes les necessitats mínimes, tindrem cura del medi ambient i pensarem dues vegades on, i en mans de qui, deixem els nostres majors quan ja no poden estar a casa.

Dins d’un parell d’anys si tenim sort i sobrevivim a les futures pandèmies (potser llavors la població de risc no seran els ancians sinó els que diuen: ‘Mire usted’, ‘A por ellos, oe oe’ o les marqueses flaques amb triple nacionalitat) ens quedarà un vague record de tot açò i direm/diran als nets: ¡A tu el que et fa falta és haver passat una pandèmia¡ ¡Si hagueres passat una pandèmia no malbarataries així el paper higiènic! I es possible que en mirar enrere pensem en aquests temps com els bons temps

Després, un dia qualsevol, tot quedarà en orris. Desapareixeran les bones intencions, tornarem a creure que som els reis de la creació, la mesura de totes les coses, capaços de frissar la immortalitat. I tornarem a aixecar els muscles cada vegada que, com en el conte de la granota bullida, ens pugen la temperatura de l’aigua. Tornarem a confondre l’amic amb l’enemic, el que té importància amb el que és  important. Farem desaparèixer les actuals bones intencions i tot tornarà ser com abans. Com sempre. Perquè tenim una tendència malaltissa a oblidar, a no recordar ni aprendre de les coses passades. A repetir-nos com la botifarra. Està en la nostra naturalesa.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario