Ara que he tornat a córrer he vist que a determinades zones d’Alcoi hi ha banderes d’Espanya penjades als balcons amb un crespó negre. Es diferent al que succeeix amb els cartells de SE VENDE o SE ALQUILA que estan per tot arreu. En canvi les banderes no. Hi ha zones on hi ha moltes i altres on no hi ha cap. ¿Què significa això? ¿Què hi ha barris patriotes i altres que no ho son? I si no ho son ¿què son?
Segons el meu modest treball de camp, realitzat a una velocitat de 7 quilometres/hora (aproximadament), la profusió de banderes es concentra a la part noble de la ciutat ¿vol dir-se, doncs, que hi ha una relació entre patriotisme i patrimoni? Que son dos paraules que deriven del llatí pater, patris. ¿O es tracta d’una mera coincidència?
¿I el crespó negre? ¿Quin significat té? ¿Què la pàtria està de dol d’una manera abstracta? ¿O que, d’una manera concreta, el propietari del balcó davant la tragèdia manifesta la seua solidaritat amb el proïsme donant-los suport emocional i oferint-los un sentiment de cohesió que els ajude a superar aquest moment de tristesa?
Me n’he adonat que, vora les nou de la nit, alguns balcons s’omplen de gent entusiasta amb perols. Curiosament els mateixos balcons on hi ha banderes d’Espanya amb crespons negres. ¿Què fan? ¿Una beixamel?¿Una caldereta? ¿Una cassolada? I ¿per què? ¿Per defensar la sanitat publica? ¿Per protestar contra l’atzar i la imprevisibilitat de les coses en general i contra el coronavirus en particular? ¿Es tot una maniobra de Casa Mati perquè els patriotes renoven les bateries de cuina i l’aixovar?
He vist també coses que no creuríeu: un home amb un cartell enganxat a l’esquena que deia ‘F.SIMON DIMISION’. Llegenda que a banda de formar un bonic vers pairat planteja una incògnita tan interessant com el M.RAJOY dels papers de Bárcenas. He vist gent atacar viròlegs i professional sanitari en flames; gent que parlava de la ‘Nova Normalitat’ (que ha de ser una mena de anormalitat per baix de la normalitat) a les portes de la plaça de Dins; gent cabrejada; gent resignada i d’altra que malgrat no interessar-li la política recolza partits ultra centristes demanant la dimissió de tot el que es mou.
Però per damunt de tot he vist (és impossible no veure-ho) gent que corre. ¡Quanta! ¿Per què? ¿Es nostàlgia de quan corrien davant la policia o és entrenament per a quan, aviat, hagen de tornar a fer-ho?¿Volem desbancar Marroc, Etiòpia, Eritrea i Kenia com els principals proveïdors d’atletes de mitja/llarga distancia? ¿Correm per a escapar d’una realitat frustrant? ¿No seria suficient amb quedar-nos quiets? ¿Correm per fugir, com els ocells de Manel, d’un país trist? ¿O és que desprès de tan confinament i vist el panorama de la desescalada s’ha apoderat de nosaltres la solitud del corredor de fons que consisteix en córrer sempre endavant sense tindre cap meta fixada?
PD.- De camí cap a casa, vaig creuar pel barri d’Algessares sobre les vuit de la vesprada i vaig ensopegar amb un senyor de raça calé que movia una bandera espanyola amb gràcia i cert aire de majorette mentre alguns dels seu veïns l’aplaudien i altres el seguien amb el moviment. Llavors vaig pensar, abans d’encetar la pujada del carrer Calderón, que com de insondables són els judicis i inescrutables els camins del Senyor!
