Hi ha dies quan baixe per Oliver camí del treball – just al costat de la Residència que ens ha fet eixir a les notícies- amb la boira, la motxilla que porte a l’esquena i el paraigua, que em sent con un d’aquells treballadors, bombers o soldats ‘voluntaris’ de Txèrnobil que havien d’apagar el reactor, desinfectar el carrers o qualsevol cosa per l’estil. Tot i que jo no desinfecte rés. També pense  que si acabe morint per culpa del coronavirus la placa que em posaran (si la posen) a l’entrada de l’empresa dirà: ‘A todos aquellos que dieron su vida para que continuaran atendiéndose llamadas y funcionaran los servicios web’.

Res a veure amb el personal sanitari i de neteja. Ells sí que estan posant en risc la salut i l’existència. Ells són els veritables herois de tota aquesta història. Damunt deuen d’estar mossegant-se la llengua per no passar-se l’estona dient: ‘jo ja vos ho vaig dir però vosaltres no em vareu creure’ Sobretot aquells que atenen a polítics insignes infectats pel virus que fa quatre dies intentaven el desmantellament de la sanitat publica i l’acomiadament de metges i infermeres.

Ells i els investigadors (eixos que va fer fora l’Estat Espanyol amb alegria) mentre dedicaven els nostres estalvis i interessos al futbol. Quin se’n recorda ara de Messi o de Cristiano Ronaldo? Quina falta ens fan? Quanta ximpleria. Quin malbaratament.

Parlant de mercenaris. Què vos va semblar el discurs del divendres del Cap del Estat Major de la Defensa dient que tots érem soldats? Que va voler dir? Que hem de ser disciplinats? Però disciplinats com? Com els que netegen l’aeroport del Prat o com els que conviden a gent d’ultradreta a les casernes? Volia dir que tots tindrem una paga si ens posem firmes? O demanava obediència i submissió (señor, sí señor!) i el cap cot en qualsevol circumstància.

Per a circumstàncies la cara que fa Fernando Simón (té nom de poeta de postguerra) cada vegada que ix a explicar lo de la corba dels contagis i de les defuncions. Amb tot el respecte del món, sembla un d’eixos companys poca gràcia que en les carreres de muntanya et diuen: ‘vinga que només falten 5 minuts i després tot és baixada’.

Però es cert que si continues avançant i no et rendeixes (o et rendeixen) ‘quede el que quede cada vegada queda menys’.

Ara que estic estirat al sofà pensant en la xica de Jazztel que em despertava cada migdia (Que s’haurà fet d’ella? Estarà bé al seu Equador natal?) he vist una noticia a la televisió sobre com les quarantenes han millorat la qualitat de l’aire a Xina o Itàlia (i segurament a Espanya) i m’ha vingut al cap un pensament solt: Que potser el coronavirus no serà per a nosaltres el que nosaltres som per a la Terra? Virus malignes sense cap tipus de consideració que amenacen la existència i dels que caldrà lliurar-se el més aviat possible?

Reflexionem