Ara que ens encaminen cap a l’equador del confinament ja he fet tot el que podia fer a casa. He revisat la data de caducitat de les medicines, he tirat les caducades, he possat en ordre la carpeta de les factures, he classificat per colors els mitjons, he endreçat armaris, ordenat llibres per la nacionalitat de l’autor i vinils alfabèticament i… un grapat de coses més tan crucials com aquestes.
També he passat temps mirant fotografies. Concretament una del coronavirus on apareix rodonet com una pilota de putxero amb un color mig verd grogós mig groc verdós i amb una espècie de filaments en forma de trompeta que recorden els nassos dels alienígenes de les pelis antigues de ciència-ficció. La qual cosa m’ha provocat un grapat de preguntes: Van ser els nostres avis uns visionaris? A base d’imaginar i creure hem acabat fent realitat pors atàviques? Açò del coronavirus no serà per amagar una invasió extraterrestre? Heu vist ‘L’amenaça d’Andròmeda? A què espereu amb tot el temps lliure que teniu ara?
Parlant de llibertat. L’empresa on treballe m’ha donat un salconduit perquè puga travessar les trinxeres camí del front sense cap problema. Perdoneu-me. M’he fet al llenguatge castrense. Tot això de que el virus és un enemic, que estem en guerra, la disciplina (ah! la disciplina)… Em pregunte: ¿Totes aquestes gestes bèl·liques no seran només per justificar l’existència i pressupost que s’assigna a un institució que resulta prou menys útil que els investigadors, els docents o la sanitat pública a la que lenta però inexorablement se li retallen recursos?
A propòsit de recursos. Us heu adonat de la fragilitat del sistema? No del sistema de benestar. Del sistema en general. Està agafat amb agulles de gafa. Pels pèls. Només portem una setmana engabiats i tot se està anant en orris, els serveis, l’entramat industrial, els negocis, els autònoms. No estem preparats per a les pandèmies, tampoc per a la neu, ni per a la pluja, ni per a les onades de calor. Si penses una mica en realitat no estem preparats per a rés.
Ah… se m’oblidava. Una altra cosa que he fet aquest darrer cap de setmana ha sigut mirar vídeos. Milers de vídeos. Tinc la sensació d’haver arribat al final d’Internet. Vídeos de gent aplaudint al sanitaris, de sanitaris aplaudint a la gent, d’ambulàncies fent sonar les sirenes, de matemàtics explicant models d’evolució de la pandèmia, de viròlegs, de malalts, de malalts recuperats, de militars que demanen disciplina, d’infermers/eres que demanen màscares, de gent que demana (i dóna) la voluntat, de gent que canta, de gent que toca la cornamusa vikinga, de de gent que plora, de gent que riu, de gent amb gats (que són Marlon Brando) de gent que diu #quedateencasa, de gent que diu que s’ha de fet exercici per rebaixar la tensió i la panxa?, de l’associació de mestres perruquers de senyores d’Alcoi i comarca informant que no s’obriran les perruqueries i molts, però molts, que asseguren que ‘Juntos Salimos De Esta’. Segur! No sabem quants ni quan, però salir salimos. Això sí grossos i despentinats.
