Destacados
Punto de vista
Eixos penjats que escriuen
...tots aquests que no paren de xerrar, els uns amb els altres, sense fer-se cap fotografia ni consultar el telèfon, que són, que pretenen, què hi fan, en aquest món?
Acabe d’arribar d’un viatge que m’ha dut a L’Ametlla de Mar, una deliciosa localitat de les Terres de l’Ebre, al Principat. Allí ens vam aplegar un bon grapat de professionals i aficionats a l’escriptura per presentar-hi un llibre de relats de creació col·lectiva, el títol del qual en recomana la lectura a la vora del […]
Punto de vista
En torno a los peligros del Síndrome del Sumby
Los alcoyanos hemos convertido la nostalgia personal en un instrumento de análisis de la realidad social y económica de nuestra ciudad
Cualquier alcoyano con más de 60 años en las costillas recuerda el maravilloso diseño de la botella de Sumby: un refresco estrictamente local, que forma parte de nuestro patrimonio sentimental y cuya memoria es idolatrada por muchos paisanos, que creen que la llegada de la Fanta y de la Coca Cola fue el primer capítulo […]
Punto de vista
Locutor
Temps era temps, quan encara existien els dinosaures, que hi havia un conegut locutor de ràdio que estava en contra de la igualtat en la festa. Aquell locutor va dir, a través de les ones, que si un dia en la seua filà entrava una dona ell es posaria una falda prisada. Com diria el […]
Punto de vista
La línia
Un article de Manel Rodríguez-Castelló sobre la condició d'indígenes dels valencianoparlants.

Quan els rostres pàl·lids, llavors comandats pel PSPV-PSOE, van decidir segregar l’escola en dues línies diferenciades en funció de la llengua vehicular que es fes servir a l’aula, vam adquirir plena consciència de la nostra condició d’indígenes, més exactament de sioux en una reserva índia. Els més irredempts de la nostra tribu, no sense raó, van argüir que això era una nova trampa encaminada a l’extenuació de la llengua i el poble indígenes, i hi van plantar cara amb més o menys fortuna i eficàcia; els més pragmàtics, en canvi, hi van veure una possibilitat remota de sobreviure enmig la voràgine de l’irremeiable. Contra tot pronòstic, la reserva lingüística no solament va anar creixent amb el pas del temps en volum i quantitat malgrat l’impost de valor afegit (IVA) que exigia el reconeixement explícit d’un dret formalment reconegut, sinó que –i no per adhesió tribal ni qüestió de principis sinó pel pur pragmatisme d’assegurar als fills el coneixement de la llengua pròpia que només la línia garantia– la demanda d’integració a la reserva, en molts llocs del país, va ser molt superior a l’oferta de places oficials, de manera que el dèficit en l’aplicació d’un dret formalment reconegut clamava al cel sense que a cap dels governants de llavors ni als qui els van succeir en tan lamentable gestió els caigués la cara de vergonya, concepte ja dessuet en aquelles dates. Vista la cosa, els rostres pàl·lids van reparar a temps en l’error d’un engany tan inconsistent i no només van posar tots els pals que tenien a mà a les rodes de la normalització del valencià a l’escola sinó que van fer mans i mànegues per reduir a la mínima expressió els límits d’una reserva que es desbordava en una algaravia de creativitat, entusiasme i eficàcia per totes bandes. Els casos de les línies segrestades contra la voluntat de la comunitat educativa, el clamorós desequilibri entre la demanda i la satisfacció del dret a rebre ensenyament en valencià (una contradicció en els termes: un dret no es demana, s’exerceix), han augmentat en progressió geomètrica a mesura que els rostres pàl·lids han anat adonant-se de l’error de la trampa que deixava escletxes d’oxigen a un poble que ja consideraven difunt i sense substància i que aprofitant un caliu a penes perceptible anava alçant-se des de les pròpies cendres. L’última batalla, ara com ara, es lliura en el territori mig alliberat de Benimaclet, en una de les escoles de referència de tota la nació índia, el Pare Català. Allà pot consumar-se, si no ho impedim a temps, la darrera perversió d’una democràcia que atorga el dret indiscutible a aprendre en castellà d’un 5 % de famílies a costa del dret irrenunciable de fer-ho en valencià del 95 % restant. En altres temps i circumstàncies en diríem dictadura pura i dura però ara i ací no em ve a la boca la paraula que defineix l’oprobi. Avui, doncs, tots som pares i fills, germans, del Pare Català i de la seua lluita per la dignitat d’una tribu sotmesa però no extingida. Desenterrem les destrals!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario