Després de “Siutat” i “La a-radio” arriba “La Marca”. Complete així la nova trilogia –més que Dan Brown, tantes que ja he perdut el compte- en aquest cas, una trilogia dedicada als mitjans de comunicació, que han sigut i són claus en la meua vida.
Els dos primers m’han donat de menjar i m’han donat la vida, han sigut una peça bàsica en els meus últims 23 anys. Però és que aquest tercer mitjà de comunicació del que vaig a parlar-vos aquesta volta, també ha sigut molt important. No. Mai he escrit una sola paraula al diari esportiu nacional “Marca”, però aquest periòdic sí m’ha “marcat”, m´ha fet “La Marca”, mai millor dit, en la meu vida els últims 20 i alguns anys i el que em queda… que espere que siga molt. Vos explique com i quedareu bocabadats.
La meua passió per l’esport des de menut, per conèixer sobre ell sobretot –jo vaig matinar per veure la plata de Los Ángeles 84 davant Michael Jordan- i menys per practicar-lo, va arribar al seu punt àlgid amb l’Edat d’Or de l’esport espanyol. L’aparició, quasi al mateix temps, amb l’arriba del segle XXI, dels Pau Gasol, Rafa Nadal, Fernando Alonso, Xavi, Iniesta, Casillas… va fer que començara a comprar-me diàriament el periòdic esportiu que pensava i encara pense és el més complet a nivell esportiu, el diari per excel·lència, la “Marca”… fins a hui.
Així, com ho dic, tots i cadascun dels dies, durant al menys dos dècades, un exemplar de Marca ha entrat a ma casa. I no ha eixit. M’explique també. Com que per a mi era i és el periòdic més complet, llegia i llig totes i cada una de les proeses dels esportistes de la pell de bou en modalitats com el pàdel, bàdminton, tennis taula, tennis, karate, judo, rem, escacs, natació, atletisme, golf, motor –motos i cotxes-, ciclisme… un esport que em sembla que es diu futbol, no ho sé cert, i, per suposat, el bàsquet. Al principi retallava un Roland Garros o un Gran Premi de Fórmula 1 o una portada xula i ho guardava a una carpeta, però al final, no sé quin dia, vaig decidir guardar tot el periòdic. Així, com vos ho dic. Diògenes estaria orgullós de mi, segur. Estareu en la boca oberta però vos jure que es així. Ma casa està plena, pleneta, plena, de periòdics.
Una vegada he llegit el Marca, la Marca millor dit, de pe a pa em guarde l’exemplar, un damunt d’altre, a un caixó, a un armari, damunt del sofà, qualsevol lloc és bo per amuntonar centenars i centenars de Marques a qualsevol de les habitacions de ma casa. Tot el món quan acaba de llegir un periòdic, o al poc temps, acaba reballant-lo al contenidor blau del paper i cartró. Doncs, jo no. Jo me’ls quede. Sé que estareu fliplant, però a ma casa podeu trobar els periòdics Marca dels últims 20 anys més o menys. De jutjat de guàrdia!.
Recorde que una de les primeres fulles que vaig retallar va ser quan Gasol va eixir número 3 del Draft de la NBA. Després les estisores es van centrar en el primer Roland Garros de Nadal i més tard en el primer Gran Premi que guanyava Alonso amb el seu “Renaulet”, fins que em vaig fartir de les estisores i ja em quedava el periòdic complet de record i com quasi tots els dies hi havia alguna cosa destacable… cada periòdic el guardava. Un dia, i al següent i al següent… Ara ja ho faig pel costum. L’Edat d’Or està clar que, després de dos dècades i quasi amb els mateixos protagonistes, ha pegat una bona “acaxonà”, però la Marca ja s’han convertit en part de la meua vida i de la meua casa. Com la marxa mora, “Un moble més”, piles i piles de periòdics, formant part del particular paisatge de ma casa, una casa de “Cuéntame”, ja siga a la cuina, al dormitori, a la sala d’estar… La última de les ingents piles de periòdics està ubicada a un cantó del sofà. Estic ara mirant-la mentre escric aquestes línies i em faig creus. En poc temps necessitaré una escala.
El més curiós de tot i que vull deixar prompte clar és que.. jo sóc del Barça!. Tot el camp… és un clam!!. Encara al·lucinareu més, ho sé. Un culé irreductible comprant cada dia, els 365 dies de l’any, el periòdic més emblemàtic de aquella “central lechera” que comentava Pep, un dels més merengons, però no m’importa, no massa al menys. És per això que sempre comence a llegir pel final, per l’última pàgina. De la contraportada cap enrere, com per fer la contra. Mire si hi ha alguna peli per la nit que m’interesse a la programació de la tele, cosa que sols em passa els dilluns amb el cinema clàssic de La 2, i a partir d’ahi totes i cada una de les notícies de les pàgines poliesportives. De dos columnes, tres, quatre, cinc columnes, breus, amb gràfics o sense, amb fotos o sense. Siguen les notícies que siguen les llig una a una de qualsevol modalitat esportiva.
D’aquesta part final i de camí a la primera pàgina i la portada em trobe el futbol internacional, que també el llig amb atenció, i el futbol de la Segona B, ara Primera RFEF, on estarà l’Alcoyano, i de Segona A. A partir d’aquest moment el meu interès va decreixent fins que arribe als equips de Primera Divisió i en especial al Barça, At. De Madrid i Real Madrid. Aquestes són les pàgines més nombroses i les que més ràpid passe. Les mire per damunt perquè em fan molta perea, la canya que li peguen al Barça i com eleven als altars als equips de la capital em fan riure. Sols vaig veure amb deteniment aquestes primeres fulles de la Marca quan l’Alcoyano va eliminar en la Copa del Rei a l’equip de Zidane. Aquell dies si li vaig prestar l’atenció merescuda.
I entre en la part final dels noms propis lligats a la Marca. El primer d’ells és Nando, el meu kiosker de capçalera. Ell i la seua dona Rosa ja formen part de la meua vida. Puntualment Nando em porta, cada dia, els Marques a la faena de bon matí, i tots i cadascun dels caps de setmanes i festius passe jo pel tresor de tenda en miniatura que té en el carrer Gòngora, tota una lliçó i exemple a aprofitament de l’espai. No sol faltar el guasap de “Vens?” el pobre home vol tancar i anar-se’n a casa i jo sol ser l’últim en arribar. No ha faltat els dies que s’ha portat a casa la Marca i allí me l’ha donat. M’ha faltat ja pujar a dinar. Ja que estava. Li ho diré. Més paciència que un sant. En algun dels meus viatges de la terra de les “Barres i Estrelles”, ahi que ha estat Nando guardant-me els Marques.
Més noms propis, els de Dany i Noelia, que són als que principalment envie les fotos dels “gazapos” del periòdic, que són molts en cada edició –amb la pandèmia i el teletreball més encara- en el que es altra de les moltes manies que he desenvolupat els últims anys per la meua, quasi, tòxica relació amb aquesta publicació. A tots dos, gràcies per aguantar-me. Per cert, un consell per als periodistes que escriuen al Marca, estic vigilant-vos, no vos passe una. Fa poc he llegit com Pau, 20 anys després, ha tornat a guanyar la lliga ACB, encara que en aquesta ocasió amb la seua filla de pocs mesos, Elisabet Gianna, als braços, mentre que Fernando està al seu Renault i Rafa quasi guanya a França. Curiós. Pareix que el temps no haja passat.
També ha sigut i és un plaer llegir a aquestes pàgines les gestes dels Usain Bolt, Tiger Woods, Federer, Hamilton, Michael Phelps o Michael Jordan entre altres molts i en especial seguir emocionat cada quatre anys els Jocs Olímpics per als que ja queden molts pocs dies, per cert, i que tot i la pandèmia es celebraran al Japó.
Espere col·leccionar durant molts més anys aquest periòdic, senyal que els dos estem vius, ell segueix eixint al mercat, miracle per als periòdics de paper, ja que estan abocats a desaparèixer ja que som cada vegada menys els romàntics que els comprem –menors de 50 anys menys encara-, i senyal que jo li guanye als “axaques” i per últim, espere estar als Jocs Olímpics de Paris 2024 i així veure in-situ el que després seran les notícies esportives més destacades de “La Marca”, que segur Nando m’haurà guardat a la seua cova dels miracles.
PS: Acabe. Sí, sóc la persona que més sap d’esport del món mundial i de part de l’univers i també tinc les col·leccions completes de les revistes “Panenka, el fútbol que se lee” i de “Gigantes”, des de que va començar a eixir de forma mensual.