Destacados
Punto de vista
Matando bares a cañonazos
El cierre de los locales de ocio nocturno, la legalidad y el sentido común
Vivimos tiempos extraños en los que todo el mundo apuesta por la inteligencia artificial y en los que nadie parece echar cuenta del sentido común. Las administraciones públicas son entes  paquidérmicos ajenos a toda lógica, que se han especializado en matar moscas a cañonazos. La situación creada con el cierre total de los locales de […]
Punto de vista
Obri la llauna
Un endoll, una claueta i l’instrument en mà. Un faristol mig recolzat d’amunt una taula, i una prestatgeria ordenada per a l’ocasió. Tot guardava per tal de disposar la següent lliçó... Tot, si els auriculars funcionaven, o no es queien, o qui sap qui i perquè, li venia de gust actualitzar-se
En pocs dies tornem re-agrupar-nos, amuntegar-nos i també il·lusionar-nos per tal de novament prendre parit en moltes lliçons. Tant a dins de classe coma fora esperant el nen que corre cap als braços de l’avi que l’espera, el proper curs ja ens està a l’aguait i disposat a avançar-nos per la dreta.
Punto de vista
El coronavirus y la teoría de la olla de pito
¿Serán capaces de aguantar los alcoyanos un periodo tan largo de privación de todas sus válvulas festivas de escape?
FOTO: PACO GRAU
Hay una teoría sociológica que asegura que Alcoy funciona con el mismo mecanismo que una olla de pito. Esta línea de pensamiento parte de una descripción tópica del carácter de los alcoyanos, a los que se considera una gente seria y trabajadora, poco dada a exteriorizar sus sentimientos.
Punto de vista
L’Acadèmia
Manel Rodríguez-Castelló planteja algunes qüestions sobre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la llepatocràcia imperant.
Sede de la Acadèmia Valenciana de la Llengua, ubicada en el barrio valenciano de Els Orriols.

 Ja saben com va començar allò de l’Acadèmia (Valenciana de la Llengua), de manera que a ningú que no es xuple el dit en excés pot sorprendre la darrera, per ara, escena del drama, o estirada d’orelles dels amos del corral als acadèmics per haver publicat al Diccionari el que tothom sap, que valencià i català són el mateix. I com i per què va començar «allò»? Enmig d’una lluita fratricida per ocupar les butaques insòlitament remunerades (en institucions similars aquests càrrecs són de caràcter simbòlic i honorífic) i vitalícies amb el contrastat mètode de les quotes de partit i la llepatocràcia, mot que encara no figura al susdit Diccionari. Entre els pragmàtics del més val això que una puntada als collons i els qui pensen que la llengua dels valencians té altres urgències i que una institució científica no es pot sotmetre als interessos del poder de torn, la vida de l’Acadèmia hauria passat sense pena ni glòria, aliena als problemes de la societat, inclosos els d’arrel sociolingüística, celebrant alguna efemèride asèptica, promocionant algun escriptor nostradament difunt, editant papers més o menys interessants i deixant que s’acumulassen les teranyines sobre el ric patrimoni cultural del País Valencià (amb perdó). Així hauria d’haver anat la cosa, omplint de subratllats dialectals una pax valentina sempre agitada com un sonall quan al PP li convé. Però l’anticatalanisme fundacional de la institució, per molt que se’l vulga pintar de rosa i malgrat la meritòria tasca d’alguns acadèmics, i la vigilància d’una activitat científica que justifique la maniobra lingüicida del poder, ha convertit la somniada migdiada de l’Acadèmia en un malson de barracó de fira de pim-pam-pum. Recorden, per exemple, l’amenaça del mai no prou vilipendiat Font de Mora de tancar la paradeta si l’Acadèmia no aconseguia la quadratura del cercle arrancant el valencià de les urpes glotòfagues del català. El Diccionari Normatiu Valencià, a parer d’algun especialista que ja s’ha pres la molèstia de consultar-lo en línia, arrossega molts defectes i fa més confuses les orientacions normatives del català per un excés de zel dialectalitzant. Tot això està en sintonia amb les directrius del PP. Però que s’hi reconega explícitament la unitat de la llengua catalana ha posat dels nervis Alberto Fabra, en altre temps sensat ciutadà de Castelló i avui  de l’opereta antivalencianocatalana. Els actors sembla que es resisteixen tímidament a representar la pantomima, almenys mentre no els toquen els sous, però l’amo del teatre potser ha decidit ja deixar caure el teló. Siga com vulga, no s’acabarà ací un drama que té poc a veure amb superdotades acadèmies i molt amb la salut i la voluntat decidida d’un poble de recuperar la seua dignitat civil.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario