Ja saben com va començar allò de l’Acadèmia (Valenciana de la Llengua), de manera que a ningú que no es xuple el dit en excés pot sorprendre la darrera, per ara, escena del drama, o estirada d’orelles dels amos del corral als acadèmics per haver publicat al Diccionari el que tothom sap, que valencià i català són el mateix. I com i per què va començar «allò»? Enmig d’una lluita fratricida per ocupar les butaques insòlitament remunerades (en institucions similars aquests càrrecs són de caràcter simbòlic i honorífic) i vitalícies amb el contrastat mètode de les quotes de partit i la llepatocràcia, mot que encara no figura al susdit Diccionari. Entre els pragmàtics del més val això que una puntada als collons i els qui pensen que la llengua dels valencians té altres urgències i que una institució científica no es pot sotmetre als interessos del poder de torn, la vida de l’Acadèmia hauria passat sense pena ni glòria, aliena als problemes de la societat, inclosos els d’arrel sociolingüística, celebrant alguna efemèride asèptica, promocionant algun escriptor nostradament difunt, editant papers més o menys interessants i deixant que s’acumulassen les teranyines sobre el ric patrimoni cultural del País Valencià (amb perdó). Així hauria d’haver anat la cosa, omplint de subratllats dialectals una pax valentina sempre agitada com un sonall quan al PP li convé. Però l’anticatalanisme fundacional de la institució, per molt que se’l vulga pintar de rosa i malgrat la meritòria tasca d’alguns acadèmics, i la vigilància d’una activitat científica que justifique la maniobra lingüicida del poder, ha convertit la somniada migdiada de l’Acadèmia en un malson de barracó de fira de pim-pam-pum. Recorden, per exemple, l’amenaça del mai no prou vilipendiat Font de Mora de tancar la paradeta si l’Acadèmia no aconseguia la quadratura del cercle arrancant el valencià de les urpes glotòfagues del català. El Diccionari Normatiu Valencià, a parer d’algun especialista que ja s’ha pres la molèstia de consultar-lo en línia, arrossega molts defectes i fa més confuses les orientacions normatives del català per un excés de zel dialectalitzant. Tot això està en sintonia amb les directrius del PP. Però que s’hi reconega explícitament la unitat de la llengua catalana ha posat dels nervis Alberto Fabra, en altre temps sensat ciutadà de Castelló i avui  de l’opereta antivalencianocatalana. Els actors sembla que es resisteixen tímidament a representar la pantomima, almenys mentre no els toquen els sous, però l’amo del teatre potser ha decidit ja deixar caure el teló. Siga com vulga, no s’acabarà ací un drama que té poc a veure amb superdotades acadèmies i molt amb la salut i la voluntat decidida d’un poble de recuperar la seua dignitat civil.