Tot i que sona a línia aèria de baix cost el lapsus linguae és un error que es comet a l’hora de parlar. Una ficada de pota, en llenguatge clàssic, o un epic fail com dirien els nostres fills. Però atenció, no totes les errades expressades amb la boca són lapsus linguae.
Per exemple el dia que Esperanza Aguirre li va preguntar a la mare de l’escriptora Dulce Chacón en una inauguració: ‘¿Qué tal Dulce? Está en Cuba ¿no?’ quan l’autora de ‘La Voz Dormida’ portava ja un grapat d’anys morta, això no va ser un lapsus linguae va ser una cagada. I quan el Ministre de l’Interior Jorge Díaz va declarar a un periodista de La Vanguardia que tenia un àngel de la guarda al que anomenava Marcel això tampoc no era cap lapsus linguae això era – i és – preocupant.
Un lapsus linguae és el que va cometre la pròpia Aguirre quan, en relació al trasllat d’Endesa a Catalunya, va dir que: ‘Es una mala noticia para Madrid que la sede de una empresa eléctrica, que es una de las grandes empresas españolas, se traslade fuera del territorio nacional’. Confirmant que per a ella Catalunya is not Spain.
O el que va pronunciar Zapatero – no pensen que el lapsus linguae és només cosa de populars – durant una roda de premsa amb el president rus, quan parlava de l’acord firmat per tots dos ‘para estimular, favorecer i para follar ese turismo’. En què estaria pensant Zapatero?
De qualsevol manera hauríem de plantar les orelles per si de cas fora cert – tal i com assegurava Freud – que el lapsus linguae és una reacció de l’inconscient davant d’un conflicte intern en haver de manifestar una cosa de la que no s’està convençut. De manera que en situacions d’estrès acaba aflorant el que està reprimit i l’individu acaba dient el que realment vol dir i no el que hauria -o li convindria- haver dit.
Perquè aleshores caldria preguntar-se quina classe de missatge estava enviant-nos als oients l’expresident de les Corts Valencianes Juan Cotino quan en una compareixença davant del jutge va declarar: ‘Puedo haber metido la mano, lo he dicho mil veces, pero nunca la pata…’ O la Ministra de Foment Ana Pastor, en el programa Las Mañanas de RNE, al dir que ‘era incompatible estar en política y ser honrado’.
O Dolores Cospedal quan durant la presentació dels pressupostos del 2013 va assegurar que faria: ‘una política económica, presupuestaria y social para saquear Castilla-La Mancha’. Per si quedava cap dubte ho va reiterar en un míting a Guadalajara assegurant que el seu partit ‘había trabajado mucho para saquear a nuestro país’. Més clar aigua.
O Rajoy. Que amb el: ‘Quiero transmitir a los españoles un mensaje de esperanza. ETA es una gran nación’, ‘los españoles son muy españoles’, ‘somos sentimientos y tenemos seres humanos’, ‘va a ser difícil recuperarse de una afirmación tan Ruiz’ o ‘Lo que nosotros hemos hecho, cosa que no hizo usted, es engañar a la gente´, s’ha guanyat un lloc destacat en la història del lapsus linguae convertint-se en mestre de l’anfitorro verbal. Un virtuós que no desaprofita l’ocasió per clavar-li – cada volta que parla – un punyal en l’esquena del llenguatge.
Circumstància que hauria d’omplir-nos d’orgull si no fóra perquè milers d’ulls ens contemplen tant a Europa com arreu del món. Què pensaran? De Mariano, dels lapsuslingüistes, de nosaltres que grosso modo els votem? Ens imaginaran benvolents per haver escollit un president nerviós i amb moltes limitacions? O creuran que som tontos de llapis per ignorar què un és accident, dos és coincidència i tres patró?
I encara gràcies que vivim a un dels pocs estats del món amb himne nacional sense lletra. S’imaginen en cas contrari qualsevol acte oficial amb Rajoy, Cospedal i Pastor cantant tots a una veu – germans vingau- la marxa reial que, més o menys, sonaria així: Viva Honduras / calzad los rabos del puerro español / que fuerte reducir / tuya es la pata que puso a parir / toda la luz del mar / y el comino del sol. Doncs que això.
