Quasi al mateix temps que des del niu de les urnes alçava el vol una tímida oroneta per anunciar que la primavera havia arribat i que avançava veloç cap a l’estiu de la plenitud solar i el temps de les collites, monsenyor Osoro s’espolsava (mai millor dit) unes declaracions per recordar-nos que el regne de l’Església que ell representa no és d’aquest món i que, per tant, és indiferent a l’ornitologia, als matisos canviants de les estacions i a tota la pesca que a la resta de mortals tant ens afecta.
Preguntat sobre la corrupció i els corruptes l’arquebisbe de València va afirmar que [sic] “l’Església no entra en la dinàmica del judici sinó en la dinàmica de l’amor”, que traduït a un llenguatge més entenedor vol dir “no m’esquitxes la mitra, que l’acabe d’estrenar, juntament amb el càrrec de Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola”. Hi ha qui invoca la Constitució i no té cap intenció de complir-la si no li convé i qui s’amaga el vuitè manament de Déu (no furtaràs) davall la sotana quan l’auditori és ple de lladres o d’amics dels amics de les coses alienes i públiques. Llàstima d’oportunitat perduda d’haver relacionat subtilment la corrupció generalitzada amb el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir i haver-se oferit com a exemple mil·lenari d’incorruptibilitat. En canvi, i per reblar la idea d’una espiritualitat ultramundana, es va referir a sectes com els Quicos (que no són un grup de rumba catalana), l’Opus Dei o els Legionaris de Crist com una gràcia de Déu (hi ha dies que Déu té molt poca gràcia) i va afirmar que tota escola és pública, inclosa l’escola privada catòlica, apostòlica i romana i la Universitat Catòlica de València, creada precisament amb l’ajuda d’alguns corruptes presents i absents en el memorable acte. Malgrat la deliberada confusió entre els termes públic i privat, o precisament perquè la susdita confusió és el primer argument per al lladronici a petita o gran escala, ovació tancada dels assistents, amb Rita Barberà i Juan Cotino entre d’altres peces majors. Magistral faena la del destre càntabre i Canceller de la Universitat Catòlica, culminada amb una estocada precisa a favor de la llei antiavortament de Gallardón, un tema tan carnal que diries que sí que és d’aquest món. Dues orelles i la cua, volta a la plaça i eixida per la porta gran. I al carrer d’aquest món, immune a la retòrica de doble o triple moral catòlica, la gent continuava barallant-se amb els problemes del regne d’ací i l’oroneta traçava belles geometries en un cel límpid que veurà multiplicar els vots contra la corrupció i totes les altres misèries en el temps fèrtil de les properes collites. Amén.
