Arriba l’estació solejada, i a l’ofici de la música, certes circumstàncies i paradigmes prenen possessió del temps i l’espai. Certs quefers, que pot ser també cauen en mans d’altres feines i treballs, però que ara a mi no em pertoquen, i amb una respectuosa ignorància, deixaré passar per no comentar el que no conec. Segons els períodes d’uns o altres músics, especialment referits a la seva edat i corresponent maduresa; estudiants, adults musicalment parlant, solistes, mestres, intèrprets en general… podem acotar diferents llavors que corresponen a l’estiu.

Si no fos poca tota l’activitat d’un estudiant de música al llarg d’un curs, especialment als darrers anys del grau professional, i per descomptat, a la carrera amb els estudis superiors, els estius solen anar marcats per diversos projectes orquestrals, amb les anomenades joves orquestres; llar d’amistats eternes, programes megalítics i mastodòntics, i lliçons per a tota la vida, sempre encapçalades per una introducció real i veraç amb el món professional, amb les seves corresponents audicions, amb hores, mesos i quasi anys sencers a preparar dita prova d’accés. Altres activitats, sempre recomanables i necessàries, destinen temps i recursos dels joves estudiants amb els cursos d’especialització i masterclass, les quals complementen una formació regular, però que per qui no en tingui prou amb un curs sencer, furten d’hores de romandre estirats al sol o a la piscina, i massa vegades als profans de la professió se’ls oblida.

Sermons dels meus a part, una gran circumstància, particular, molt pròpia, i sempre molesta d’alguna manera, ens passa amb el merescut descans, i també necessari; especialment amb la tornada a l’activitat continua amb l’instrument de torn. A l’estiu, tant per peresa, relax o necessitat, sempre es reserven al calendari un parell de setmanes d’inactivitat musical, o almenys, sense contacte físic amb l’instrument; ja que ser músic es conforma una mica com una malaltia crònica, on un mai ho deixa de ser, i encara que sense un instrument a palpar a les mans, melodies, opinions i notes, mai surten del cap. Aquesta pausa és sempre sanadora i més que necessària, però la tornada a la feina, al contacte, al treball corporal, suposa una recuperació sempre estranya.

Com tot treball físic, i aquest ho és al cent per cent, l’activitat regular amb el cos, la doma de certs moviments i la regularitat amb aquests, fa de la necessitat virtut, i finalment crea una situació còmoda amb els moviments a desempenyar. Amb els instruments musicals, es crea de la mateixa manera que us podria descriure un esportista d’èlit, sols que en el nostre cas, des del múscul petit i el moviment mil·limètric. Després d’una pausa moderadament llarga, la tornada al contacte amb l’amic etern, crea una baralla mental inexplicable, però perfectament lògica, on al cap de l’instrumentista romanen cadascun dels moviments del repertori recentment interpretat, els colps de tècnica i moviments bàsics, i cadascuna de les posicions i postures que al final de cada curs li feien dominar les obres que va tocar; però per sorpresa dels nostres sentits, les mans, llavis, braços… no acaben de respondre igual. Una lleugera impotència, això sí, curable al cap de poc de pràctica, envaeix l’esperit de tot instrumentista passat el descans de l’estiu, on cal tornar a unir ment i cos, per tal de poder moure’s al ritme de la melodia que sí que roman al cap, però no al cos.