Vist des de fora les persones que vivim a la península ibèrica (incloent-hi portuguesos, andorrans i gibraltarenys) som com una gran família. Mal avinguda, això sí, però família. De classe mitjana tirant a baixa, tradicional, catòlica, amb un pare i una mare – com els agrada als bisbes – que fa un grapat d’anys es van casar per voluntat pròpia o a la força, això mai ha quedat clar.

El pare home rude, una mica malfeiner i amant del futbol televisat seria l’Estat i tota la parafernàlia. La mare, en l’actual tessitura, Catalunya. Més educada, més llesta, més desvetllada i prou més animosa que el seu marit. Andorra i Gibraltar serien els tiets que viuen a l’estranger i als que, aparentment, els van molt bé les coses. Portugal, en canvi, seria l’oncle que es va quedar al poble i tot i que va fent, de cap manera li xorren el diners com als altres.

El País Basc seria el germà gran. Fort i agosarat que, en alguna ocasió, va arribar a les mans amb el pare però que ara fa la seua vida al marge de la família i que gairebé mai para per casa. Extremadura i Murcia serien eixes ancianes vestides de negre que hi ha a totes les famílies i de les que no se sap si són avies, ties, ties avies o besàvies. Ni si ho són per part del pare o la mare.

Les Canàries serien com unes cosines òrfenes que van vindre a viure amb la família fa un grapat d’anys. Ceuta i Melilla dos veïnes del pis de baix que es passen tot el dia jugant a casa. Madrid – en canvi- seria el fill preferit del pare. Un saviceva llepó amb cara de Joaquín Leguina o d’Alberto Ruiz Gallardón.

La resta de comunitats completarien la progènie. Unes més espavilades, altres més ximples, unes més agosarades i altres unes completes bandarres. En aquest maremàgnum als valencians els tocaria ser el fill raret. Eixe que tot i no estar mal no acaba d’estar bé. Al que alguns mestres li diuen que ‘debe mejorar’ i altres que ‘no progresa adecuadamente’ i que sempre, quan li pregunten si s’estima més al pare o la mare, contesta que als dos per igual per por d’endur-se un carxot per part d’algun dels dos. O de tots dos.

Vist des de fora el conflicte que ara viuen el pare i el mare es presta a moltes interpretacions. Hi ha qui diu que son baralles normals entre parelles fruit de molts anys de conviure. Altres diuen que ‘se veia de venir’ que mai s’havien estimat i que la relació sempre havia estat de conveniència. Hi ha també qui pensa que tot es una pantomima (com les baralles de Pimpinela) per amagar problemes més grossos. Qui assegura que la mare és Antoñita la Fantástica -una il•lusa que ni sap el que vol ni els perills que l’esperen fora de casa- i el pare un macarró violent, arrogant i malcarat que es mereix tot el que li passa.

Vist des de fora aquest conflicte sembla una tempesta d’estiu que tot i que ara fa molt soroll aviat serà història. Però des de dins no ho tenim tan clar. ¿Què passarà si la mare, que sembla decidida a demanar el divorci, no s’atura per la falta de perspectives econòmiques ni per la por a un futur incert fora de casa i finalment marxa – tot i que siga a viure baix del pont – perquè li resulta fastigós passar un minut més amb el pare? ¿I si aleshores al germà gran també li pega per marxar? ¿O si l’avia galega decideix tornar-se’n amb el tiet de Portugal? ¿O si les cosines Canàries decideixen tirar pel seu lloc i les veïnes del pis de baix se’n tornen a sa casa? ¿Com s’ho prendrà el pare?

¿Dirà allò de ‘si no eres mia no serás de nadie’ i farà alguna barbaritat? O pel contrari acceptarà a contracor la situació? I en aquest cas què serà de nosaltres? Dirigirà tot l’odi i la mala llet que porta dins contra els fills que ens quedem? O aprendrà a estimar-nos com un pare de debò? O dit d’una d’altra manera com no es cansava de repetir Camilo Sesto a tot aquell que volia escoltar-lo: ‘si tú te vas qué será de mi, si tú te vas enséñame a vivir sin ti’.