Destacados
Punto de vista
El valor de Nuria Martínez
La primera festera alcoyana deja la Fiesta tras jugar un papel fundamental en la apertura del debate sobre la participación femenina
La festera se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran en 1997 los Moros y Cristianos de Alcoy
Esta es una historia de valentía cívica. En 1997, una mujer debía armarse de mucho (muchísimo) valor para ponerse un traje de Alcodiano y hacer el recorrido de la Entrada con su filà. Nuria Martínez abrió el camino en solitario y se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran por entonces […]
Punto de vista
Punt final
Per mi ja és tard, he deixat la filà Alcodianos després de 23 anys. Les properes festes, siguen quan siguen, el meu trage, el que he vestit des de 1997 es quedarà a l’armari…
FOTO: Juani Ruz
La meua arribada a la Festa va ser un poc inconscient, no sabia que obria una porta, o més bé una escletxa, d’un camí que no pensava tan llarg i enrevessat. Jo era una jove de 25 anys que sols volia participar en les festes del seu poble, igual que ho feien els seus amics […]
Punto de vista
Alguns comentaris al voltant de la peatonalització del centre d’Alcoi
Els projectes d'aquestes dimensions requereixen de debats polítics profunds
FOTO: PACO GRAU
Ja la tenim ací. Fent una notable demostració de determinació política, el govern de l’Ajuntament d’Alcoi (PSOE) ha aplicat un pla de peatonalització que suposa el tancament al trànsit rodat d’un grapat important de carrers del centre de la ciutat. Ja s’han dit moltes coses al respecte (vegeu, sobretot, l’article del regidor de Guanyar, Pablo […]
Punto de vista
Los Borbones en pelota

Allà per 1869, poc després de la revolució “Gloriosa” que havia provocat l’exili d’Isabel II, començaven a circular per Madrid unes làmines satíriques, per dir-ho suau, perquè la majoria eren clarament pornogràfiques, baix el títol genèric de “Los Borbones en pelota”. En elles, l’ex-reina apareixia practicant tota mena de postures sexuals amb els diferents personatges d’allò que es va anomenar la “Corte de los Milagros”: el seu marit i al mateix temps cosí germà, Francisco de Asís, el seu amant Marfori, el pare Claret, sor Patrocinio o “la Monja de las Llagas”, el president González Bravo i algun altre que passava per allí. Signades amb el pseudònim SEM, es van arribar a atribuir als germans Gustavo Adolfo i Valeriano Bécquer, però la seua autoria continua sense estar clara.

Tanmateix, no vaig a parlar dels Borbons i el sexe, encara que el Rei Emèrit podria haver generat, ell sol, diverses seqüeles a les làmines dedicades a la seua rebesàvia, sinó que vull utilitzar el títol com a metàfora del que suposa, una vegada més, que isquen a la llum les misèries de la nostra Casa Reial.

I no és que no avisaren, perquè una dinastia que es va establir “por justo derecho de conquista” no és que inspirara massa confiança, però els hem de reconéixer, com a mínim, que són resistents, perquè en tres ocasions els han fet fora, i en tres ocasions han tornat: Ferran VII després de la Guerra del Francés, Alfons XII després del Sexenni Democràtic, i Joan Carles I després (o millor dit, durant) la dictadura de Franco. Els francesos, per exemple, amb dos voltes que tornaren ja en va tindre prou. I això que eren d’allí.

La qüestió: que el rei “campetxano” tenia muntades una o vàries societats a nom de testaferros, per a ocultar uns quants milionets d’euros que havia obtingut presumptament per comissions il·legals d’ací i d’allà, i que utilitzava per als seus xicotets vicis i per a mantenir a tota la seua plètora de cortesanes, amb el més ampli sentit de la paraula. I que en una d’elles també figurava com a beneficiari l’actual monarca, el qual, molt digne ell, quan es va assabentar fa un any d’eixa circumstància, va deixar escrit davant notari que renunciava a l’herència paterna i que, a més a més, cas de demostrar-se, li llevaria l’assignació que l’Emèrit mantenia a compte dels seus ex-súbdits. Però va oblidar dos detalls: fer-ho públic en aquell mateix moment que ho va saber, i el fet que tu no pots renunciar a una herència mentre el testador encara està viu. I això si no tenim en compte que la millor part de l’herència ja la va rebre en el moment que aquell va abdicar. Total, que fum de canyot. Si alguna altra cosa han demostrat els Borbons al llarg de la Història, a banda de ser una dinastia resistent, és que, quan es tracta de quedar-se amb el tron, no els ha importat mai carregar-se als pares: Ferran VII amb Carles IV, Joan Carles I amb Joan de Borbó i Felip VI amb Joan Carles I.

Això sí, algun mitjà nacional no ha tardat en titular al seu editorial “Una ejemplar decisión de dignidad Real”. I encara més: “La ciudadanía puede tener la certeza de contar en la figura de Felipe VI con un Rey, ejemplar, honesto y responsable”. Literal, ho podeu buscar, tot i que estarà un poc amagat entre totes les notícies del Covid-19, quan el vertader “Coronavirus” el tenim entre nosaltres des de fa més de 300 anys.

Lluís Vidal Pérez és historiador i professor a l’IES Pare Vitòria.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario