Allà per 1869, poc després de la revolució “Gloriosa” que havia provocat l’exili d’Isabel II, començaven a circular per Madrid unes làmines satíriques, per dir-ho suau, perquè la majoria eren clarament pornogràfiques, baix el títol genèric de “Los Borbones en pelota”. En elles, l’ex-reina apareixia practicant tota mena de postures sexuals amb els diferents personatges d’allò que es va anomenar la “Corte de los Milagros”: el seu marit i al mateix temps cosí germà, Francisco de Asís, el seu amant Marfori, el pare Claret, sor Patrocinio o “la Monja de las Llagas”, el president González Bravo i algun altre que passava per allí. Signades amb el pseudònim SEM, es van arribar a atribuir als germans Gustavo Adolfo i Valeriano Bécquer, però la seua autoria continua sense estar clara.
Tanmateix, no vaig a parlar dels Borbons i el sexe, encara que el Rei Emèrit podria haver generat, ell sol, diverses seqüeles a les làmines dedicades a la seua rebesàvia, sinó que vull utilitzar el títol com a metàfora del que suposa, una vegada més, que isquen a la llum les misèries de la nostra Casa Reial.
I no és que no avisaren, perquè una dinastia que es va establir “por justo derecho de conquista” no és que inspirara massa confiança, però els hem de reconéixer, com a mínim, que són resistents, perquè en tres ocasions els han fet fora, i en tres ocasions han tornat: Ferran VII després de la Guerra del Francés, Alfons XII després del Sexenni Democràtic, i Joan Carles I després (o millor dit, durant) la dictadura de Franco. Els francesos, per exemple, amb dos voltes que tornaren ja en va tindre prou. I això que eren d’allí.
La qüestió: que el rei “campetxano” tenia muntades una o vàries societats a nom de testaferros, per a ocultar uns quants milionets d’euros que havia obtingut presumptament per comissions il·legals d’ací i d’allà, i que utilitzava per als seus xicotets vicis i per a mantenir a tota la seua plètora de cortesanes, amb el més ampli sentit de la paraula. I que en una d’elles també figurava com a beneficiari l’actual monarca, el qual, molt digne ell, quan es va assabentar fa un any d’eixa circumstància, va deixar escrit davant notari que renunciava a l’herència paterna i que, a més a més, cas de demostrar-se, li llevaria l’assignació que l’Emèrit mantenia a compte dels seus ex-súbdits. Però va oblidar dos detalls: fer-ho públic en aquell mateix moment que ho va saber, i el fet que tu no pots renunciar a una herència mentre el testador encara està viu. I això si no tenim en compte que la millor part de l’herència ja la va rebre en el moment que aquell va abdicar. Total, que fum de canyot. Si alguna altra cosa han demostrat els Borbons al llarg de la Història, a banda de ser una dinastia resistent, és que, quan es tracta de quedar-se amb el tron, no els ha importat mai carregar-se als pares: Ferran VII amb Carles IV, Joan Carles I amb Joan de Borbó i Felip VI amb Joan Carles I.
Això sí, algun mitjà nacional no ha tardat en titular al seu editorial “Una ejemplar decisión de dignidad Real”. I encara més: “La ciudadanía puede tener la certeza de contar en la figura de Felipe VI con un Rey, ejemplar, honesto y responsable”. Literal, ho podeu buscar, tot i que estarà un poc amagat entre totes les notícies del Covid-19, quan el vertader “Coronavirus” el tenim entre nosaltres des de fa més de 300 anys.
Lluís Vidal Pérez és historiador i professor a l’IES Pare Vitòria.
