Destacados
Punto de vista
El valor de Nuria Martínez
La primera festera alcoyana deja la Fiesta tras jugar un papel fundamental en la apertura del debate sobre la participación femenina
La festera se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran en 1997 los Moros y Cristianos de Alcoy
Esta es una historia de valentía cívica. En 1997, una mujer debía armarse de mucho (muchísimo) valor para ponerse un traje de Alcodiano y hacer el recorrido de la Entrada con su filà. Nuria Martínez abrió el camino en solitario y se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran por entonces […]
Punto de vista
Punt final
Per mi ja és tard, he deixat la filà Alcodianos després de 23 anys. Les properes festes, siguen quan siguen, el meu trage, el que he vestit des de 1997 es quedarà a l’armari…
FOTO: Juani Ruz
La meua arribada a la Festa va ser un poc inconscient, no sabia que obria una porta, o més bé una escletxa, d’un camí que no pensava tan llarg i enrevessat. Jo era una jove de 25 anys que sols volia participar en les festes del seu poble, igual que ho feien els seus amics […]
Punto de vista
Alguns comentaris al voltant de la peatonalització del centre d’Alcoi
Els projectes d'aquestes dimensions requereixen de debats polítics profunds
FOTO: PACO GRAU
Ja la tenim ací. Fent una notable demostració de determinació política, el govern de l’Ajuntament d’Alcoi (PSOE) ha aplicat un pla de peatonalització que suposa el tancament al trànsit rodat d’un grapat important de carrers del centre de la ciutat. Ja s’han dit moltes coses al respecte (vegeu, sobretot, l’article del regidor de Guanyar, Pablo […]
Punto de vista
Marxiana
Tornem, inexplicablement, a l'error de pensar que la fruita madura caurà ella sola i que només l'hem d'esperar amb la boca oberta

Mal que bé també al País Valencià vivim el nostre propi procés, de dimensions modestes, certament, i, al contrari que les espectaculars festes de què tant ens vantem, quasi imperceptible, tàcit, d’una timidesa exasperant, però procés a fi de comptes. Ni que només siga per imperatiu de la física elemental i la llei de gravitació universal o els principis de la termodinàmica, ens movem, seguim o ens arrossega el nostre peculiar procés. Però d’on, des de quin punt en trànsit que semblava immòbil, cap a on?.

Baixem al terreny de l’explicitud: des de la llarga ressaca del franquisme pintada amb molts colorets democràtics a la recuperació de les constants vitals de l’impuls cívic i llibertari, a la revolta democràtica. Baixem-hi una mica més: des del tarquim infecte del PP i els seus adlàters a la construcció d’un autèntic poder popular, bastit sobre bases noves. Clar que no hi ha carta austral que dibuixe el destí de la gent, que el futur no està escrit enlloc amb lletres clares i que al capdavall serem el que voldrem ser. Podria passar-nos, doncs, com en la paradoxa marxiana i partint del no-res arribar als cims més alts de la misèria. Les esquerres, però, estan obligades a llaurar l’optimisme, des d’una certa confiança en la perfectibilitat de les coses. Per això no entenc que ara que tots els indicis apunten a un canvi de cicle en què el PP perd la majoria absoluta, l’oposició amb pes institucional manifeste en la seua pusil•lanimitat actual el que podria ser una por al poder i una desconfiança envers el poble, íntimament lligades. La primera s’explicaria pel desolador panorama que l’autoritarisme, la ineptitud i la mala fe ens deixen com a deute a pagar a escoti pels de sempre, però si les dificultats a la vista són enormes també ho són les possibilitats i els reptes que s’hi obrin. Tornem, inexplicablement, a l’error de pensar que la fruita madura caurà ella sola i que només l’hem d’esperar amb la boca oberta. Si els partits amb expectatives i vocació de poder es pensen que el procés consisteix en un simple intercanvi de cromos i sigles perquè tot màgicament es recomponga, és que no han entès res. Com demostraran no haver entès ni pruna si redueixen el debat, els pactes i els càlculs als cenacles de professionals i experts, si priven la gent de participar-hi amb idees i propostes, si renuncien a mobilitzar la societat i organitzar-la en llibertat, si es pensen que l’arbre pot créixer sense la força de la saba i l’arrel del poble. Amb la boca xicoteta, perpetuant antigues malfiances, treballant (si ho fan) en un secretisme que alguns anomenen prudència, la primera ventada els farà caure com un castell de naips. I llavors sí que haurem fet l’inútil viatge des del no-res per atényer les cotes més altes de la misèria. Ull viu!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Perplex says:

    Estimat sr. Rodríguez-Castelló, redéu que bé que escriu. Jo, de major, voldria ser com vosté, un bon columnista, articulista… (no sé com definir-lo).

    El que diu, per al cas del País Valencià, està molt bé. Però podria mantindre el mateix per al cas d’Alcoi?

    Cal recordar que Alcoi va significar el major i més reeixit experiment d’entesa esquerrana i valencianista entre PSOE-Compromís-EU; una mena de laboratori local amb projecció futura valenciana.

    I cal recordar també que eixa entesa s’ha dinamitat des de dins mateix, i no des de fora.

    Sr. Rodríguez-Castelló, ¿està content i devanit del que ha passat a Alcoi?

    Si ho està, no cal que diga res més. Tots ho entendrem adequadament.

    Però si no ho està, ¿creu que cal alguna autocrítica per part dels tres partits implicats, i/o més concretament, per part del partit del qual vosté hi participa (com a mínim en formar part de les seues candidatures)?

    Lamentablement, el que ha passat a Alcoi pot ser siga un simple pròleg del que li pot passar al País Valencià en un futur:

    – lluites partidistes patrimonialistes («l’esquerra som nosaltres, vosaltres sou dubtosos»)

    – enveges col·lectives («vosaltres no podeu tindre el doble de vots que nosaltres, que som els autèntics»)

    – diverses vares de mesurar («la vostra insignificant esvarada és, per a nosaltres, immensa»)

    – poca coherència ètica («més val anar només amb els roïns, i mantindre la poltrona, que compartir amb vosaltres el Govern»)

    Si Alcoi és un reflex del que pot passar-li al País Valencià, no cal que filosofem més. Ací s’imposa el «campe qui puga»… i a governar eternament el PP.

    Efectivament, com vosté diu: misèria… misèria i companyia!

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario