Des d’una de les bambolines de l’esquerra d’aquell gran escenari amb petites llumenetes, cap a les seves taules es disposava a entrar en escena. Un personatge més o pot ser el més important de tots, però sobretot un personatge que des de les més tendres hores, tornava a casa. El teatre del Liceu, el gran teatre de Barcelona, acollia de nou la seva veterana musa que a la vegada l’havia vist créixer i madurar. Uns compassos d’introducció des de l’orquestra, i un menut gest amb la batuta, donaren peu a la fusió d’aquell espai amb la màgia de les seves notes.

Avui parlem, amb no la major de les fortunes, d’una de les veus més encisadores del terreny musical, i a la vegada de casa nostra. Nascuda d’entre la polseguera de la postguerra espanyola, va regalar cada nota treballada amb esforç i sacrifici a la joia del món, per pot ser fer-lo una miqueta millor, o al menys sinó, fer-nos oblidar la crueltat d’aquest, que sovint s’ens  presenta a diari.

Des d’una família de tres fills, on la definició d’humilitat brillaria per excel·lència, i neta d’àvia valenciana, la Montse, si em permeten la familiaritat, va sobreviure a tres desnonaments amb policia d’aquelles grises èpoques inclosa. Quasi res, oi? Des de les nits al ras amb el seu pare i germans a la Plaça Catalunya, aprengué a mirar els estels a la nit, i no a buscar un sostre perdut entre aquelles restes i rajols. Tot un cor engrandit d’esperances, que per a regal de tots, en un missatge artístic i ferm pogué compartir al món. Aquesta no és sols una trajectòria musical sinó sobretot vital, la que la Montserrat ens ha deixat per recordar i gaudir, sinó, sobretot per aprendre-hi. Moltes nits foren les que pregaren per un menut tros de pa a casa seva. I crec que em puc aventurar a dir que patí fam com cap altre, però aquesta manca d’aliment la va fer servir per alimentar d’esperit cent cors al cap d’amunt de l’escena.

Fins a dia d’avui podem contar més de cinquanta anys als escenaris, des de la sort per a tots nosaltres de la seva estrena al capdamunt de l’òpera, amb aquell Don Giovanni de Mozart la temporada del 1959/60 a l’opera de Viena. Des dels nou anys de joventut fins a fa unes poques hores, la seva música i també la de tots ha estat present a les urpes del record sonor de pràcticament aquest món. Des dels seus inicis fins a una adolescència atrafegada, va tenir a la família Beltran com a mentors i mecenes fins la seva marxa a Basilea cap als vint-i-dos anys de joventut. Tot un acte de valentia per a aquells temps d’angoixa i recursos limitats, on la família sencera va haver  de marxar de casa seva per anar a terres llunyanes, on no sols una llengua estrangera hi havia que aprendre, sinó tres en aquest cas, a la bella suïssa del bell mig d’Europa. Aquesta circumstància encara la trobem hui en dia també. On institucions locals i del país, omplen les seves boques i parets de trofeus, amb les fites d’antics estudiants allí romanents, però que per altra banda, la seva formació la reberen de mans residents als altres costats de les fronteres. Des del nostre, país la bona formació i mentalitat cosmopolita al camp musical, tristament sempre s’han vist injustament obligades a desenvolupar-se en altres països, i de manera més injusta encara, moltes llengües envejoses, han fet seves aquestes metes dels èxits aliens, i de mans de qui mai foren ells. Les migracions musicals a la recerca dels grans savis que el món envolten, han estat i estaran encara per molts segles un mal crònic de les nostres terres.

D’escenaris d’arreu del món i mestres també, la Montse va anar establint un nom a les seves esquenes. Però de sobte una nit , just als pocs segons d’enlairar-se el seu transport a noves terres, una noticia d’alarma feu parar els peus a tothom. Com aquella nena famolenca entre mantes i draps dormint al carrer, hagués corregut la Montserrat carrer avall per combatre la desgràcia. Des de la seva Plaça Catalunya, per Canaletes i la Rambla, aquells peus no haguessin donat abast per córrer cap a casa seva, per córrer cap al seu estimat Liceu de Barcelona, aquella fatídica nit on les flames el volgueren devorar. Inclús amb les seves pròpies mans, aquelles flames injustes i diabòliques haguessin intentat ser apagades, però el vol estava en marxa, i sols la tristesa de veure cremar casa teva quedava per enyorar.

Per aquella gran pèrdua i malifeta del destí, la nostra companya de nou amb el seu cor col·laborà, per reconstruir un temple de tantes meravelles amb centenars de patrocinis i concerts benèfics. Novament, com ella feia dir, “jo no canto pels aplaudiments, ja que venen amb la feina que faig” sinó que cantava a un públic; el més immens de tots, on cantava a la pròpia vida.