De totes les frases que han circulat últimament en el context de les polítiques de retallades aquesta del títol és una de les que més aconsegueixen posar-me de mala llet (hi ha més frases d’aquestes, però per raons d’espai ens centrarem en aquesta). Sempre he pensat –des del meu infantilisme econòmic– que si no hi ha diners se’n poden fabricar més, quin problema hi ha? Si manca l’aigua –els recursos naturals en general– tenim un problema ben gros. Sí… ja sé que les coses no funcionen així, tinc amics economistes que ja m’han fet veure que sóc un ignorant en açò de l’economia, que tot el sistema econòmic es basa en un complex entramat macroeconòmic de poders i relacions comercials, financeres, polítiques, etc. nacionals i internacionals.

Recentment, s’ha publicat en Público un article, sense cap mena de dubte insuficient per a un tema tan complex, sobre la teoria del biocentrisme basada, en línies molt generals, en el fet que pràcticament tot el que assumim com a cert, existeix perquè nosaltres creiem que és així. En el cas de l’economia es fa palesa aquesta teoria, no només des de la ciència, sinó des de la política. El govern, que per exemple es planteja rescatar autopistes —encara que pareix que no s’ha fet efectiu aqueix despropòsit, després dels rescats a la banca, el manteniment de privilegis i d’aberracions massa conegudes per tots, el simple plantejament del tema resulta agressiu, violent i insultant—, quan diu “No hi ha diners”, hauria de completar la frase i dir: “No hi ha diners per a la dependència, la sanitat, l’educació i tants altres drets fonamentals”. Des d’una ciència d’anar per casa podríem dir que si, com diuen els economistes, els diners no són tan fàcils de produir, el fet que es provoca és que ni es creen ni es destrueixen, canvien de lloc i de mans. I pel que veiem, cada vegada estan en menys mans.

Sense anar tan lluny com el biocentrisme, el que podem convenir és que hi ha en l’ésser humà una realitat externa i una realitat interna que interaccionen i es condicionen. La primera seria el nostre entorn físic i natural tan necessari per a la construcció de la nostra realitat interna. La segona és capaç d’inventar, crear altres realitats, que de vegades transformen la realitat externa i, com sabem, inclús posar-la en perill. Una de les realitats creades, evidentment, és el sistema econòmic i un dels seus instruments, els diners. Uns diners que cada vegada són més intangibles, més virtuals, que tan sols es fan palesos i reals en el moment en què la gent comença a perdre el treball i, com a conseqüència, la vivenda per la qual va haver d’hipotecar-se per a tota la vida a causa del seu encariment per l’especulació urbanística i la coneguda llei del sòl. Una vivenda que no tenen, però que, a més, hauran de continuar pagant, una clàusula que cap banc ni notari advertia que existia en el contracte hipotecari. I això que la vivenda, no ho oblidem, és un dels drets constitucionals, una constitució que els governants diuen defensar fins a la mort quan es tracta d’avançar en drets, però que és paper mullat quan amb celeritat i eficàcia inusitada es modifica per a afavorir el cobrament del deute bancari per damunt de qualsevol altra qüestió, fins i tot les pensions dels nostres majors. És a dir, una creació, un invent que ha passat a ser una gran mentida per a la gran majoria, una estafa d’un sistema caduc sense eixida i que fuig cap avant amb una frenètica destrucció de les realitats internes creades amb la intenció d’afavorir la majoria i també de les realitats externes amb un espoli dels recursos naturals, sense adonar-se que van inevitablement units a la perdurabilitat de la nostra existència. Una mentida que empesta de manera evident quan el govern i els seus altaveus mediàtics ens diuen que estem eixint de la crisi, que no ho apercebem però els grans indicadors de realitats inventades això diuen i, és clar, anirem eixint amb més força a mesura que s’acosten les eleccions.

És hora de reinventar-se, de canviar de sistema i de paradigma, de crear realitats on ningú tinga dret a coses supèrflues mentre hi haja gent a qui falten les coses més fonamentals. La pregunta és: Estem disposats a crear aqueixa nova realitat? Serem capaços de crear-la? L’enfrontament amb els grans poders i oligarquies financeres serà inevitable. El cas és que no ens queda una altra eixida.

PD. Després d’escriure aquestes línies he escoltat una notícia que encara m’ha posat de més mala llet: S’estan plantejant fer un altre rescat “silenciós” als bancs.