Amb el passat concert d’any nou, i com amb tants altres, i els que hi queden, ens topem de nou amb el centenar de crítiques sobre la direcció de qui es puja al podi. Com mou la batuta, si porta o no la partitura al davant o si fa floritures amb els gestos. Molt més enllà d’aquestes superficialitats, si em permeteu, i us ho permeteu a vosaltres mateixos, podem traure més suc d’aquest brou interminable.
L’afortunat, o no, de poder dirigir el tan conegut concert d’any nou amb l’orquestra Filharmònica de Viena per aquest 2020, ha estat el gran Andris Nelsons. Nascut a Riga, sens dubte un personatge més que subratllable en la història viva de la direcció. Possiblement, molts d’aquells qui critiquen els seus gestos per grans i oberts o simplement la manera d’empunyar la batuta, desconeguin que la veritable feina del director la trobem als assajos, i a la vegada també és molt possible que hagin vist sols curts fragments de les dues propines del concert, on interessa més la percussió que pugui ocasionar el públic, que el repertori, si em permeten l’acudit, “entre mans”.
Un repertori variat i bastant més ric que el d’altres anys vam poder escoltar el passat dia 1, no com en passades edicions, on el leitmotiv Strauss, es repetia del l’inici a la fi. Hem d’agrair per suposat aquest fet al mestre letó, amb regals com amb el del compositor Hans Christian Lumbye, on el mateix Nelsons mostrà el seu altre instrument, que mai ha abandonat per la batuta; la trompeta. També vam trobar la presència de Luwdig van Beethoven, amb unes meravelloses contradanses, tot i que segurament de no haver estat el seu 250 aniversari, aquest company no s’hagués embolicat en aquest laberint de polques i valsos.
Novament a tantes opinions mediàtiques, sabudes i doctes; on la primera de les seves afirmacions seria valorar el nus de la corbata dels allí intèrprets, fer-vos saber que aquest concert, més enllà de la tradició provinent dels grans balls celebrats jornades abans a la mateixa sala, s’ha convertit en un enorme spot publicitari i televisiu de les Austries europees galants i plenes de prats verds. Un concert on si seguiu la retransmissió amb imatges rebreu un 40% al menys de paisatges i rierols, esglésies acollidores i contes de fades al més pur estil Disney. Amb tota esta màscara i disfressa vestida per l’ocasió, si realment desitgeu valorar i ser crítics inclús fins la destrucció total de la orquestra o del propi director, busqueu-los en altres dates, repertoris i escenaris. Moltes d’aquestes danses del primer de gener, suposen per a aquesta meravellosa orquestra una repetició més de peces llargament conegudes, i amb tot el honor que suposa ser membre d’aquesta formació i en una data tan assenyalada, podríem, si em permeteu la menuda frivolitat, comparar-lo a un repertori d’Amparitos Roca.
Si desitgeu vertaderament conèixer la altíssima qualitat d’una orquestra com la Filharmònica de Viena, sols heu de fer un parell de clicks i cercar-los amb un “Sheherezade” de Rimsky-Korsakov, la integral de les simfonies de Beethoven amb el mestre Thielmann, o a qualsevol òpera enregistrada al festival de Salzburg.
Per altra banda la mateixa reacció us recomano. L’anomenat Andris Nelsons amb aquesta mateixa Wiener Philharmoniker amb una espectacular “2ª” de Mahler, un gran “Tanhäuser” de Wagner amb la Berliner Philharmoniker, i el que pot per a molts ser la crème de la crème amb un primer assaig amb la Boston Symphony Orchestra treballant amb Brahms.
Molt bon any nou Sr. Nelsons, i molt bon any nou Sr. Strauss.
