Destacados
Punto de vista
De Independentia
També caldria destacar que les idees de llibertat, tolerància i igualtat que en teoria eren les dels independentistes americans són també una altra trola.
Escena de la pel·lícula ‘El patriota’ de Roland Emmerich
Un dels primers temes del programa de Primer de Batxillerat de l´assignatura Història de Món Contemporani és la independència dels Estats Units i, clar, coincideix amb la Diada de Catalunya i el Nou d´Octubre valencià, la qual cosa invita a fer alguns paral·lelismes.
Punto de vista
Hogwarts
La primera impressió quan entres a la sala de juntes de l’ASJ és com la que degué tindre Harry Potter quan va entrar a Hogwarts. El mobiliari vintage i els costums també, però sense la il•lusió d’aprendre coses noves del protagonista dels llibres.
Punto de vista
A por ellas !
Està clar que és una modificació innecessària, amb la qual només s’intenta castigar una volta més a les pioneres
En la proposta de modificació dels estatuts que fa la directiva de l’Associació de Sant Jordi es pot llegir el següent: “Artículo 49 – Se establece como prohibiciones de carácter general  […]  C.- Que el fester utilice el traje oficial de su Filà que no corresponda a su género.”
Punto de vista
País Valencià: Un problema, de nom Espanya
El castell de focs artificials de les inversions acabà amb la festa. I aquella Espanya generosa que tant els havia gratat l’esquena ara s’havia tornat ambiciosa i fins i tot cruel.
Francesc Pou, 16/10/2014

Ara que Catalunya ocupa totes les portades de la premsa europea amb la seua decisió ferma de convocar un referèndum on puga manifestar de forma lliure la seua decisió d’adhesió o separació definitiva del projecte espanyol, sembla indefugible fer la comparació amb la situació valenciana. Perquè és un fet clar, ho vulga o no l’ultradreta local de València, que quan el Principat es refreda, el virus s’esmicola per l’altra banda del riu de la Sènia i arriba a ca nostra. El refredat no arriba a colpir-nos de ple, però els símptomes en romanen més que palesos.

Per sort per a alguns i per dissort per als qui ens preocupa la feble salut del cos valencià, hi ha tota una farmacopea bastida a base de medicaments amb gran dosi de química fabricats als més foscos laboratoris del cap i casal, que són aplicats de manera exagerada per tal de tallar de soca-rel els primers indicis d’una malaltia que no va més enllà d’una simple grip i que és tractada, atesa la seua procedència, talment com si fos una de les set plagues de l’antic Egipte. El resultat del tot plegat és un cos malaltís, afeblit per tant d’antibiòtic, incapaç de generar anticossos de defensa per combatre mínimament i per si mateix, qualsevol indici de malaltia o afecció originats per altres agents que no siguen aquells que llueixen barretina i quatre barres sobre fons daurat. I aquest dissortat malalt, queda lliure de qualsevol pulmonia però no d’haver d’ingressar a la UVI, arrossegant una anèmia de cavall.

Aquesta al·legòrica visió de la realitat valenciana vol posar sobre la taula un problema que ha llastrat el passat, el present i condicionarà el futur del nostre país, si les consciències no desperten i comencen a canviar el rumb dels esdeveniments. El triangle amorós Catalunya – País Valencià – Espanya ha anat creant un bucle d’identitat del qual cada vegada ens costa més sortir-nos-en, alimentant-nos cada cop més de les nostres pròpies contradiccions. El nostre País ama els catalans o ama els espanyols, indefectiblement orienta l’estima cap a un costat o l’altre de dos punts antagònics. I eixa bipolarització amorosa li ha impedit, al llarg dels anys, de mirar-se a si mateix i estimar-se tal i com és, amb les virtuts i els defectes, amb els principis i les indecisions, perquè mai ha considerat els dubtes com a bagatge necessari per viatjar pels camins del retrobament de la seua personalitat.

La tensió produïda entre els dos amants del nostre país, arran de l’anhel independentista dels ciutadans del Principat ha tingut el natural reflex en la situació política d’una terra que ha viscut el continu desembarcament de polítics espanyolistes en les institucions de govern propi, o si més no, que juguen a regir el nostre territori amb unes regles de joc inventades i controlades des del bell mig de la meseta ibèrica. No cal suposar la benedicció de Madrid en tot aquest joc, doncs Espanya, literalment se la juga a València. Un País Valencià unit i caminant en la mateixa direcció que els seus veïns del nord podria donar una imatge d’un territori esquarterat, si açò hem d’afegir la renúncia a compartir destí del País Basc, amb el territori de Nafarroa agafat de la mà. I sense oblidar una Galiza que retrobés els lligams històrics i culturals amb Portugal. Què restaria, doncs, d’aquella “unidad de destino en lo universal”?

És per això que el nacionalisme espanyol decidí, temps ha, d’assentar la seua base d’operacions a València per combatre més fàcilment “el perill català”. Calia bastir un mur de Berlín a les dues vores del riu de la Sínia i, per contra, aplanar els camins que separaven la meseta madrilenya de les platges valencianes. Pas a la legió d’habitants de la ciutat del Manzanares que avançaven en marxa triomfal cap als seus llocs de residència estival, ja foren aquests  Alacant, Cullera o Gandia. No és d’estranyar que la unió de la capital del Regne d’Espanya amb Alacant o València fos de les primeres obres públiques d’execució (en format d’autovia o AVE), mentre que la unió dels dos països de parla catalana i de gran potencial turístic comú, només restà materialitzat per una autopista de pagament molt cara,  restant enlaire el projecte de corredor mediterrani, que mai no aconseguí descendir del núvol de la utopia en què fou instal·lat.

I per a jugar a l’autogovern de la democràcia del “café para todos”, res millor que garantir poltrones de polítics espanyolistes que pensaren i somiaren amb Espanya, guarnits en el millor dels casos, del detall folklòric d’haver nascut en un territori que ells nomenaven tan sols com a València, “oh, hermoso azahar”. I aquests polítics, contents momentàniament amb la barraqueta que els havia tocat en sort administrar, ja sospiraven en què arribés el dia que foren cridats als luxosos despatxos dels nous ministeris o del Passeig de la Castellana, que per això ells i elles ja se n’exercitaven, parlant sols castellà en públic i envoltats de llum i taquígrafs. El problema d’aconseguir fer-se oir des de “províncies”  el van solucionar a base d’organitzar grans festes i esdeveniments per tal de ser coneguts i aclaparar portades i espais als mitjans de comunicació de tot l’Estat. No els importà de res gastar allò que no tenien i empenyar la collita del pròxims vint anys. Ja pagaria qui vinguera darrere. O si més no, aquell poble fava que s’entusiasmava davant la posada en escena i s’enorgullia de la importància de la seua terreta, gràcies a aquells polítics tan valencians, tan seus. Els havia costat la broma allò impagable, però tot fóra per ofrenar noves glòries a Espanya.

El castell de focs artificials de les inversions acabà amb la festa. I aquella Espanya generosa que tant els havia gratat l’esquena ara s’havia tornat ambiciosa i fins i tot cruel, donant menys diners que mai, i les factures que romanien impagades, havien convertit l’amfitrió en morós. I els famosos que s’havien fotografiat al costat de milionàries inversions, tocaren el dos i fugiren, malcarats i pesarosos. Madrid començà a veure el País Valencià com allò que realment era: havia passat de Llevant feliç  a Sudest arruïnat.  Un immens solar de construccions inacabades, o d’altres amb cartells anunciadors de grans projectes inexistents.

I tot amb el menyspreu de la Corte, partidaris de deixar córrer a la seua sort als valencians més que no haver de rescatar-los amb uns diners dels quals no en disposaven ni de lluny. Vet aquí com els valencians i valencianes s’han de deixondir amb les xifres que parlen del nostre país com el pitjor tractat d’entre totes les comunitats de l’Estat, i com es fa des del Centre oïdes sordes a les tímides veus que reclamen inversió i diners per pal·liar, ni que fos mínimament aquesta runa econòmica.  Espanya instigà aquesta situació, amb el consentiment d’acció d’uns virreis irresponsables que es dedicaren durant vint anys a estirar la mà més que la màniga i que ara, quan ja no queda ni un grat de blat al graner, castiga les nostres arques amb aportacions més que esquifides, que no cobreixen ni les necessitats ni tampoc allò que la nostra economia aporta al conjunt d’un Estat antiquat amb principis organitzatius més que desfasats i una pètria descentralització dels recursos econòmics.  El País Valencià va cap a la misèria perquè Espanya l’ha arrossegat. Vet aquí el culpable i el problema. Un problema, de nom Espanya.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario