El context sociopolític que vivim presenta simetries amb la situació que es vivia a la II República. Almenys en alguns factors; un govern d’esquerres, reivindicacions polítiques d’autogovern dels nacionalismes històrics, una dreta conservadora que no es reconeix vençuda a les urnes i que veu trontollar els seus privilegis. Aquestes circumstàncies aleshores es van traduir en una marcada polarització política de la societat, una creixent conflictivitat social que derivava en massa ocasions en violència, fins al punt que tots coneixem. És inevitable, per tant, no caure en paral·lelismes, no obstant hi ha un fet tranquil·litzador per als demòcrates i que pense marca la diferència, no ens hi trobem en un context de crisi econòmica com sí que passava fa noranta anys, ni els nivells de pobresa i alfabetització són comparables.  

Vivim en un estat de benestar que ens garanteix educació, sanitat i no dic habitatge per ser el taló d’Aquil·les que la política no ha sabut resoldre en vora cinquanta anys de democràcia. Per tant, si la realitat econòmica evidència xifres històriques de persones empleades, si la renda per càpita des del 2014 no ha fet més que pujar. Si és més que obvi que es viu millor que en temps de Franco, inclús qui menys té està cobert per tota una xarxa de recursos assistencials impensable durant la dictadura, aleshores, què motiva aquesta fractura social, què provoca l’auge del populisme d’extrema dreta.

Buscant alguna explicació més acurada que la de tertulians de sobretaula, buscant el «sí, però per què» que mai trobe, m’he topat de cara amb un treball de Matías Leandro Saidel, doctor en filosofia política, que reflexiona sobre la relació de causalitat entre el neoliberalisme reaccionari i l’auge del populisme de dretes. Estem presenciant i consentint una «desmarginació», un blanquejament i normalització de la ultradreta, i a mesura que el discurs polític vira cap a temes socioculturals o d’identitat, la dreta radical obté més poder polític i capacitat de marcar l’agenda, però per què. 

Segons alguns autors s’explica des de l’entorn socioeconòmic imperant. La idea universal del subjecte racional amaga la realitat d’un home blanc, assalariat i proveïdor de la seua família. Sona al concepte de patriarcat tradicional. Quan aquest home sent que els seus privilegis (rol o beneficis associats a la seua raça o condició) estan en perill, no culpa al sistema que li causa eixe malestar, sinó que descarrega la seua frustració contra les persones més vulnerables o les minories que es troben en una posició social més baixa dins de la jerarquia imposada per la societat neoliberal. 

El neoliberalisme com a concepció d’Estat i societat, naix en la dècada dels trenta del segle passat, com una tercera via per fer front a la crisi econòmica mundial d’aleshores, que ni els postulats del liberalisme clàssic ni del socialisme havien pogut previndre ni evitar. Aquest corrent de pensament purament econòmic que considera al mercat com el millor mecanisme d’assignació de recursos i riquesa, busca limitar la intervenció estatal en la regulació de l’economia i els mitjans de producció, fent bandera de la llibertat individual i la iniciativa privada. S’oposa obertament a l’estat del benestar i la a la posició intervencionista de l’Estat en la provisió de serveis socials, amb l’argument que genera ineficiència i desincentiven la iniciativa privada. Autors com Hayek, Premi Nobel d’Economia l’any 1974 assenyalaven com a situacions incompatibles, una democràcia «il·limitada» i el funcionament del mercat. Ell anava més enllà, proposava garantir el procés polític a mans d’elits amb visió neoliberal, minimitzant així la possibilitat de control popular i eleccions democràtiques, incloent-hi mesures constitucionals que evitaren resultats socialdemòcrates en sentit impositiu i l’extensió de la democràcia a l’àmbit econòmic, cosa que per a ell era altament pejoratiu inclús si l’objectiu era el d’aconseguir més justícia social, perquè suposaria la pèrdua de la llibertat individual conduint a l’Estat a la ineficàcia econòmica. 

De seguida m’han vingut al cap Trump i d’altres. Al darrere de les seues dissertacions negacionistes sense suport empíric, de les seues actituds i gestos exagerats, desmesurats, que els convertissen en caricatures de si mateixa, al voltant d’eixa posada en escena populista i teatralitzada, hi ha una estratègia molt elaborada i ben construïda, i ells són el cap visible d’alguna cosa més transcendent i terrorífica, l’erradicació de la socialdemocràcia. Llegint a aquests autors t’adones que res és per atzar, que aquesta gent; Trump, Milei, a la que de vegades se’ls subestima per la falta d’arguments sòlits, ha llegit als autors clàssics de la teoria econòmica (i també als contemporanis no sé si tant o més «refinats»). Abascal no, ell està per altres temes que tenen més a veure amb la subsistència pròpia i arreglar-se la jubilació, però ningú li pot negar que ha estat hàbil en aprofitar el tiró de l’extrema dreta europea que va funcionant de fa dècades com una serp, i quasi sense mostrar-se, ha aconseguit clavar-se reptant en les ments de molts treballadors i també en gent sense quasi recursos que veuen en el populisme de dreta l’oportunitat de «The American Dream» però en l’Europa comarcal. 

Vull pensar que hi ha grans fortunes històriques influents en l’ombra, que lluny d’abraçar les teories del neoliberalisme autocràtic i fanàtic dels nou-rics, saben que el poder financer no s’amassa i es manté per autogeneració espontània, sinó que necessita unes condicions favorables per a créixer. Però sobre tot perquè els qui tenen el poder econòmic també són persones que volen viure en un món que els done seguretat, tranquil·litat. Que no hagen de viure tancats en el seu paradís sense poder eixir, sinó que puguen gaudir de tot el que tenen amb seguretat i sense por, sabent-ne que l’Estat de Benestar global, proporciona una oportunitat per al creixement de les seues fortunes. 

No abrasen la socialdemocràcia ni per solidaritat ni per humanitat. El Capital no atén sentiments, però sí a la tranquil·litat que dona saber que cedint un quart pot controlar a les altres tres parts. 

Amb tot, i sent part de les tres quartes parts del món que necessita treballar per a viure, em sobren els motius, benvingut siga el capital condescendent i interessat que lluita contra el feixisme.