L’altre dia l’ex-alcaldessa d’Ibi Mayte Parra va inventar-se una nova forma de rèplica parlamentaria relacionada amb els payadors argentins, els versolaris bascs, les batalles de raperos i les cançons de Pimpinela consistent, en essència, en respondre amb versos a les preguntes del contrincant.

Així en lloc de refusar la proposta d’EU per declarar l’any 2015 ‘Any Ovidi Montllor’ amb un concís ‘no ens passa pels collons ni ens dona la gana’ o qualsevol perla per l’estil, que és l’argumentació que un espera d’un polític popular valencià, va tirar mà de cançons de l’artista per fer una rèplica musical i suposadament enginyosa dient que ells no ‘trencaven la baralla’, en referència a ‘o juguem tots o trenquem la baralla’ de la cançó Gola seca, 1969.

També quan va citar parcial i interessadament la part de La cançó del Cansat que diu ‘tinc senyera on blau no hi ha / dic ben alt que parle català / i ho faig a la manera de València’ per tal de demostrar que Ovidi era un espècie d’espia infiltrat a les ordres del KGB català. Obviant el fet que en eixa mateixa cançó l’autor insisteix fins l’avorriment en que és alcoià (‘i torne a repetir: soc alcoià’) i que el valencià segons la Real Academia de la Lengua Española (tota una autoritat en la matèria) és ‘una variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia’.

Per tot això i allò, he tingut la gosadia d’arreplegar el bastó que la excitada, crispada i nerviosa Maite Parra li va llençar al nostre paisà i amb el permís de les seus cendres que deuen descansar (o ja no) prop d’un romer, allà con comença el Barranc del Cinc, i dels seus hereus- respondre-li amb les mateixes armes: els versos intel·ligents, assenyats, visionaris i sempre lúcids de l’Ovidi Montllor.

Per escalfar l’ambient començaré dient-li que  ‘una sang canviada a poc a poc / ara ja no és sang bona. Mala sang! / Amiga de les mans: Tapa’t la boca’ (Voleu guerra, 1979). Continuaré fent menció al seu tonet de veu que sembla  ‘una veu barrejada / de granota i de corb’ (Cançoneta juganera 2, 1972) i desitjant  que ‘en limfa, en pus, en crostes, en tumors / i en l’aigua on les mestresses renten draps / siguin cuites les llengües envejoses.’ (Balada, 1979)

Potser també convindria recordar-li, en vista de tant brillant argumentació a les Corts, que sabem que ‘la raó és un moble vell i que manar vol dir: Un martell! (Tot esperant Ulisses, 1980) que ‘de dimonis és ple el món / que gasten amb tothom / el parlamentarisme (Els banyetes, 1973) i  que començaré a escoltar-la ‘quan / de veritat/ no tinga l’home reixa / ni / caritat’ (Als nous amos, 1977).

I ara per acabar, a més de demanar la justícia i llibertat,  m’agradaria afegir que: ‘veig el blat més tendre que madur / veig qui mana segur. / El món no avança: gira.’ (Bon vent… i barca nova!, 1979) Que tot i no tindre rés a veure amb el tema que ens ocupa és una veritat com un temple. Que potser el que més li emprenya a Mayte de tot açò no és la catalanitat de l’Ovidi sinó el fet que ell a diferència d’altres ‘no era amant de llepar un sol dit i deia el que deia sense cap covardia’ (Autocrítica i crítica, 1979). Però dissortadament a la senyora Parra li passa com a la de El diluvi (1972) que ‘d’això no en sap rés / ‘no es jove i té molts diners’  i amb tota  seguretat l’únic que li preocupa és el seu cul (Culminació, 1980)