Destacados
Punto de vista
Espècies invasores
Una de les principals característiques estructurals d’aquests individus és la impressionant closca, que els facilita l’aïllament de l’entorn, formada bàsicament per màsters
Les espècies invasores són organismes que en introduir-se fora del seu hàbitat natural resulten perilloses per a la fauna i flora nadiua perquè provoquen canvis radicals en l’estructura dels ecosistemes i amenacen la seua supervivència. Algunes d’elles, dissortadament molt populars al país, són el caragol gegant, la tortuga de florida, el musclo zebra i l’executiu […]
Punto de vista
Les nostres filles
Foto: "Què bé s'ho passem!" de Jordi Silvestre Jover
Quan algunes de les lluitadores per la igualtat en la festa van anar a judici, van guanyar, i de tota manera no van aconseguir res, ens vam adonar que a nosaltres no ens tornarien el que ens havien furtat. Però vam continuar en les trinxeres per les nostres filles, perquè elles pogueren participar en les festes […]
Punto de vista
La Historia y los matices
Foto: Crespo Colomer
Lo mínimo que se le puede exigir a alguien que quiere aplicar la Ley de Memoria Histórica es que sepa un poquito de Historia. Para erigirse en juez supremo del pasado reciente de una ciudad y trazar una raya que separe a los buenos de los malos son necesarios unos conocimientos básicos del terreno que […]
Punto de vista
Perquè vull
Carta oberta a Mayte Parra a la manera de Pimpinela
Pep Jordà, 9/03/2015

L’altre dia l’ex-alcaldessa d’Ibi Mayte Parra va inventar-se una nova forma de rèplica parlamentaria relacionada amb els payadors argentins, els versolaris bascs, les batalles de raperos i les cançons de Pimpinela consistent, en essència, en respondre amb versos a les preguntes del contrincant.

Així en lloc de refusar la proposta d’EU per declarar l’any 2015 ‘Any Ovidi Montllor’ amb un concís ‘no ens passa pels collons ni ens dona la gana’ o qualsevol perla per l’estil, que és l’argumentació que un espera d’un polític popular valencià, va tirar mà de cançons de l’artista per fer una rèplica musical i suposadament enginyosa dient que ells no ‘trencaven la baralla’, en referència a ‘o juguem tots o trenquem la baralla’ de la cançó Gola seca, 1969.

També quan va citar parcial i interessadament la part de La cançó del Cansat que diu ‘tinc senyera on blau no hi ha / dic ben alt que parle català / i ho faig a la manera de València’ per tal de demostrar que Ovidi era un espècie d’espia infiltrat a les ordres del KGB català. Obviant el fet que en eixa mateixa cançó l’autor insisteix fins l’avorriment en que és alcoià (‘i torne a repetir: soc alcoià’) i que el valencià segons la Real Academia de la Lengua Española (tota una autoritat en la matèria) és ‘una variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia’.

Per tot això i allò, he tingut la gosadia d’arreplegar el bastó que la excitada, crispada i nerviosa Maite Parra li va llençar al nostre paisà i amb el permís de les seus cendres que deuen descansar (o ja no) prop d’un romer, allà con comença el Barranc del Cinc, i dels seus hereus- respondre-li amb les mateixes armes: els versos intel·ligents, assenyats, visionaris i sempre lúcids de l’Ovidi Montllor.

Per escalfar l’ambient començaré dient-li que  ‘una sang canviada a poc a poc / ara ja no és sang bona. Mala sang! / Amiga de les mans: Tapa’t la boca’ (Voleu guerra, 1979). Continuaré fent menció al seu tonet de veu que sembla  ‘una veu barrejada / de granota i de corb’ (Cançoneta juganera 2, 1972) i desitjant  que ‘en limfa, en pus, en crostes, en tumors / i en l’aigua on les mestresses renten draps / siguin cuites les llengües envejoses.’ (Balada, 1979)

Potser també convindria recordar-li, en vista de tant brillant argumentació a les Corts, que sabem que ‘la raó és un moble vell i que manar vol dir: Un martell! (Tot esperant Ulisses, 1980) que ‘de dimonis és ple el món / que gasten amb tothom / el parlamentarisme (Els banyetes, 1973) i  que començaré a escoltar-la ‘quan / de veritat/ no tinga l’home reixa / ni / caritat’ (Als nous amos, 1977).

I ara per acabar, a més de demanar la justícia i llibertat,  m’agradaria afegir que: ‘veig el blat més tendre que madur / veig qui mana segur. / El món no avança: gira.’ (Bon vent… i barca nova!, 1979) Que tot i no tindre rés a veure amb el tema que ens ocupa és una veritat com un temple. Que potser el que més li emprenya a Mayte de tot açò no és la catalanitat de l’Ovidi sinó el fet que ell a diferència d’altres ‘no era amant de llepar un sol dit i deia el que deia sense cap covardia’ (Autocrítica i crítica, 1979). Però dissortadament a la senyora Parra li passa com a la de El diluvi (1972) que ‘d’això no en sap rés / ‘no es jove i té molts diners’  i amb tota  seguretat l’únic que li preocupa és el seu cul (Culminació, 1980)

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Basseta says:

    Malbaratament intel·lectual inútil. No està feta la mel per a la boca de l’ós, ni els millors versos d’Ovidi per a la inculta ex-alcaldessa iberuda, encarregada en el seu grup parlamentari (o el que queda d’ell) d’omplir-se la boca de merda en debats on els seus companys de partit no es volen ni embrutar-se les mans.

  2. Tonet says:

    M’agrada el que ha fet la Mayte Parra, perque jo no em trobaria a gust, tenint-la com a companya de viatje amb l’estima per l’Ovidi i pense que a ell se li remourien els budells de pensar que aquesta gent li ret homenatge.

  3. Lluís Torró says:

    Sabeu què és el més graciós de tot? Que, si bé era conscient que estava citant l’Ovidi quan esmenta els versos de ‘La cançó del cansat’, no ho era en absolut quan citava ‘Gola seca’. Es limitava a llegir textualment un fullet de propaganda d’algun acte d’homenatge en el que empraven allò de ‘o juguem tots o estripem la baralla’. La senyora Parra (que està habitualment allà on indica el seu cognom) no sabia (ni crec que ho sàpiga encara) que això era el vers d’una cançó de l’Ovidi. Senzillament es pensava que era una soflama sectària dels pancatalanistes per a exercir el seu imperialisme contra els valencians. La lliçó més clara que he extret de la meua experiència a Les Corts que està a punt d’acabar és que la ignorància és com l’univers: no coneix límits i està permanentment en expansió.

  4. María Penalva says:

    Ese final ha sido una obra maestra, no se puede decir mejor: “..a la senyora Parra li passa com a la de El diluvi (1972) que ‘d’això no en sap rés / ‘no es jove i té molts diners’ i amb tota seguretat l’únic que li preocupa és el seu cul (Culminació, 1980)…”
    Un gran artículo 😉

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario