Qui açò escriu no és partidari, gens ni mica, d’engegar retòriques aduladores de la nostra ciutat, a la menor ocasió i sense vindre a compte de res. Déu me’n guard de fer-ho! D’ací, però, a anar a l’altre extrem de les coses, i evocar, dia rere dia, una gloriosa ciutat d’antuvi, de la qual només ens queden les restes, hi ha un espai massa ample, que ja va essent hora que algú se n’encarregue d’omplir. Agosarat com sóc, en diré la meua. I que cadascú diga allò que vulga dir, en un sentit o en altre, o pel contrari, que calle per sempre, que tampoc no estaria gens malament.
Vegem-ne. Que a Alcoi hi ha crisi, no se li escapa a ningú. Que aquesta crisi és un fenomen local, inserit en un cercle concèntric que abasta la comarca, no deuria tampoc escapar-se-li tampoc a ningú. I que la crisi es converteix en qüestió nacional al País Valencià, és indiscutible per evident. I si fem el salt a Europa, que me’n dieu? El Brexit britànic pot provocar una crisi econòmica i identitària al si de la vella Europa. La victòria de I’estrafolari Donald Trump als Estats Units o el Tractat Transatlàntic de lliure comerç i inversions amb el Canadà (TTIP) no ajuden gaire en el sentit de l’estabilitat al si de la Unió Europea. I, per adobar el pastís, hi ha el problema dels refugiats… Com per llançar-ne coets!
No cal ser llicenciat en economia ni en sociologia per afirmar que som davant una crisi mundial prou complexa. I de cap manera m’estic aclamant a allò de “mal de molts….”, però si que caldria deixar ben clar que no som una illa en el món, i quan aquest esternuda, si més no, a Alcoi ens refredem. Tot açò sembla clar i evident. En entrar, però, al terreny enfangat de les matisacions és quan les diferències de criteri es posen de relleu.
El pessimista alcoià no accepta que els nostres paisans puguem ser-ne uns més, dins del gran grup dels afectats per la crisi. Si no podem ser els millors en tot, haurem de ser-hi els pitjors, per damunt (o per davall) de tot. La crisi dels altres no ens aprofita de res. Nosaltres som els més pobres de l’orbe. I si ens calen comparances amb l’entorn, no anirem més enllà de Muro o Ibi, per dir que a aquestes poblacions lliguen els gossos amb llonganisses, mentre que nosaltres anem morint lentament en una agonia que dura quaranta anys i escaig, poc o menys el temps que duem de democràcia. Aneu captant el missatge? Què en sou, d’intel·ligents!
Davant aquest panorama que pintem magre, la primera reflexió que se m’acut és que, amb tants anys arrossegant una malaltia, haurem de reconèixer-nos una salut prou forta, en haver de suportar-la. Aquest prolongat rigor mortis de l’economia alcoiana esdevé un període històric que caldria estudiar ben a fons i les sorpreses no trigarien res en aparèixer. Per exemple, si ara estem molt malament és perquè hi ha hagut una època pretèrita en què, segons aquesta colla de malastrucs, les coses rutllaven de meravella. De meravella, per a qui? Per a tothom o per a algun sector concret de la població?
Si el referent ha de ser els anys 60 ó 70, posem per cas, tot sembla indicar que, en aquest període daurat, el paisatge alcoià era netament industrial, amb tot de petites fàbriques envoltant els rius, que convivien amb d’altres més grans que donaven treball a un munt d’obrers en jornades maratonianes de dia i nit. Recorde ben bé el cas de la meua família. El nostre particular esplendor econòmic era basat en l’ocupació del meu pare en una petita fàbrica tèxtil amb jornades de dotze hores que incloïa dissabte i mitja jornada de diumenge. Les hores extra que cobrava a banda, ens suposava un ritme de vida desenfrenat i luxós, la manifestació més palesa del qual era el petit vermut que ens fèiem dissabte per la nit després de recollir el cap de la meua família de la fàbrica petita del barri de Batoi, on s’hi va deixar la salut. I no carregaré contra els petits empresaris d’aquestes fàbriques, que amb prou feines tiraven d’un carro i de la seua economia modesta per anar renovant la maquinària amb telers nous.
Aquests homes no participaven d’aquell cant d’època com ara aquells altres de cognom pompós i mil vegades pronunciat, d’edificis fabrils descomunals, que després de la processó de tancaments i comiats dels treballadors, han configurat un paisatge de runes industrials que constitueixen el brou on abeura aquest niu de predicadors de la dissort perpètua.
El més sorprenent, i alhora emprenyador, és que aquesta tirallonga de laments no té, diguem-ne, una presència contínua en el temps, la qual cosa fa temps que ens hauria acostumat a conviure-hi. Ans al contrari, hi ha períodes on la fera dels plors hiverna, per tornar a despertar, quan el context sòcio – polític li és més propici, ço és, en haver un govern progressista a la nostra ciutat, ja siga en versió monocolor socialista, o amb un format d’entesa de partits de l’esquerra.
Fent l’oportuna excepció amb la gent de caràcter negatiu i negativista, que poden constituir una petita part d’addictes al fenomen planyívol, la resta de predicadors del mal averany és un sector social amb una ideologia molt ben definida que apunta cap a la dreta. No cal ser un endeví ni practicant de màgia esotèrica per sospitar que aquest estat d’opinió ve programat pels partits d’aquest arc ideològic amb l’objectiu pretès de crear un estat de pessimisme latent que faça desistir la ciutadania d’anar en massa a les urnes, doncs amb molta participació als comicis, les possibilitats de govern dels conservadors es dilueixen com el gel en l’aigua bullint.
És per això que amb el degut respecte que exigeix el tarannà democràtic que professe, no puc altra cosa que ser molt escèptic amb aquest corrent, no sols pel que fa al contingut de la seua filosofia, sinó també per la seua càrrega d’oportunisme vetllat. Si algú pensa que aquell temps passat fou millor, que en done dades concretes i caldrà rebatre-les amb d’altres de diferents contexts. Perquè la qualitat de vida no és tan sols un gran nombre d’empreses on tothom hi treballa per un sou esquifit. En aquest sentit, la crisi econòmica actual han fet tornar, de nou, aquells salaris d’abans. No tindrem, però, el paisatge de fàbriques escampades al llarg de l’orografia local. Amb l’evolució de l’economia i la seua tendència creixent a la globalització, aquella estampa és, senzillament, impossible de reviure una altra vegada.
Caldrà que ho sàpiguen (i tant que ho saben!) els profetes interessats, i la gent que se’ls escolta. Mentre que ells ploren per provocar un canvi de govern, caldrà inventar un altre grup de gent que treballe per millorar les condicions a la nostra ciutat, tot enfocant la mirada vers una direcció unívoca: cap endavant, per on discorre la via que ens ha de conduir vers el futur. Un futur que mereix, si més no, que se’l mirem amb il·lusió i esperança.
L’alcoiania és a l’alcoianisme el mateix que la valenciania al valencianisme: discursos autoindulgents i tramposos. Ho has despullat molt bé, darrere el tan manit tòpic que qualsevol temps fou més bo s’amaga la justificació de la inèrcia i l’autobomno que ens ha dut on som. Però reconèixer els mals presents no hauria de servir (però serveix per a la dreta més casposa i que no té cap alternativa per a Alcoi) per justificar la inacció, el menfotisme i el dolce fare niente. Fixa’t que darrere del lament l’únic que s’amaga sovint és la pròpia incompetència. Alcoi, però, ha despertar de la letargia, sobretot les anomenades esquerres. Deixar de llepar-se les ferides i buscar alternatives de present i de futur viables i engrescadores per a la ciutat. I el teu magnífic article ha d’ajudar a despertar consciències. Gràcies.