L’altre dia ens van sorprendre les declaracions de Mónica Oriol, mare de sis fills, presidenta del Círculo de Empresarios i principal accionista de Seguriber, una de les companyies encarregades de la seguretat del recinte Madrid Arena on van morir cinc joves la nit de Halloween del 2012, dient que no contractaria dones entre 25 i 45 anys pel perill que tenen de quedar-se prenyades.

De fet les declaracions no haurien d’haver-nos sorprès gens ni mica perquè quadren amb altres realitzades a principis d’any on es mostrava partidària d’una retribució inferior al salari mínim interprofessional per als treballadors menys qualificats que, en paraules de la empresària,  ‘no valen para nada’. Declaracions que estan amb línia amb les de l’expresident de la CEOE, i actual pres convicte, Gerardo Díaz Ferrrán quan ens va descobrir que la sortida de la crisi consistia en treballar més i guanyar menys.

I sintonitzen amb les que Joan Rosell, actual president de la CEOE, ens regala cada mitja hora: ‘Quien se apunte al paro porque sí, habrá que decirle que no’, ‘Como aquí el subsidio dura 24 meses, la gente encuentra trabajo milagrosamente cuando falta un mes para agotar el subsidio’, ‘A la encuesta del INE no le doy credibilidad. La encuesta de la EPA dice que hay seis y el registro dice cinco. Yo me creo los cinco’  ‘Los que están en paro trabajan para el Estado’ ‘Una de las claves de por qué se ha disparado el paro es el crecimiento demográfico; otra, la incorporación de la mujer al mundo laboral’.

Declaracions que et fan vindre la cap una reflexió. Si aquestes persones foren tan llestes com es creuen en lloc de fer romanços es dedicarien a modernitzar la producció, a diversificar productes, a incorporar tecnologies i a promocionar la investigació i la innovació en les empreses. I tal volta, a hores d’ara, ell –Joan Rosell- i ella –Mónica Oriol- serien presidents d’alguna corporació multinacional en lloc de representants mindunguis d’unes associacions patronals de tercera divisió.

Declaracions que, alhora, evoquen aquell conte, digues-li conte digues-li acudit, que corria de boca en boca fa un grapat d’anys i que resumeix millor que cap altre raonament la realitat laboral i empresarial de l’estat espanyol des de fa segles:

Això diu que s’era una empresa nipona i una espanyola que un dia van decidir competir en una cursa de rem. Van guanyar els japonesos amb més d’una hora de diferència. La direcció de l’empresa aleshores va analitzar el resultat i, després d’uns quants dinars de feina, va advertir que la tripulació japonesa estava formada per deu remers i un cap d’equip, mentre que a l’espanyola hi havia deu caps d’equip i un sol remer. Així que van decidir prendre les mesures adequades.

L’any següent es va tornar a celebrar la cursa. Els japonesos van mantindre la formació de l’any anterior: deu remers i un cap d’equip. Els espanyols, en canvi, després de posar en pràctica una sèrie de mesures de xoc van presentar una tripulació molt innovadora formada per un cap d’equip, dos assessors, set caps de secció i un remer. Van guanyar els japonesos per més de dues hores de diferència. La conclusió a la que van arribar els directius de l’embarcació espanyola va ser: el remer és un incompetent.

Un any més tard, es va celebrar de nou la cursa i els japonesos amb la formació tradicional (deu remers i un cap d’equip) van tornar a guanyar. En aquesta ocasió per més de tres hores de diferència. La derrota va agafar desprevinguts els espanyols, ja que la tripulació – molt més avantguardista – comptava amb un cap d’equip, tres caps de secció, un auditor, un consultor i quatre vigilants jurats que no treien ull a l’únic remer de l’embarcació.

En vista del fracàs van prendre mesures dràstiques perquè no es tornés a repetir l’hecatombe. Els directius van acordar substituir el remer de plantilla per un extern ja que, a part de la incompetència manifesta i manca de motivació, s’havia  relaxat en el ritme de braceig a partir del quart quilòmetre.

Després de prendre d’aquesta important decisió que, de segur el donaria la victòria per l’any vinent, la patronal de l’embarcació se’n va anar a resar el rosari amb Fátima Báñez abans de planificar una nova reforma del mercat de treball que els permetés abaratir l’acomiadament dels pocs remers fixos que quedaven, per tal d’oferir contractes basura, salaris de merda i horaris d’esclaus als aturats de llarga durada i als joves que busquen la primera feina.