Vaja per davant que l’episodi VII de la Guerra de les Galàxies em va agradar, em va resultar entretingut, em va evocar aquell llunyà 1977 quan vaig perdre la virginitat en qüestions galàctiques a les butaques del Cinema Goya
i em va fer reflexionar sobre el fet que el meu fill tindrà al 2019 (data prevista per a la estrena del 9è episodi) gairebé l’edat que jo tenia quant tot va començar, que això tanca un mena de cicle vital (les conseqüències del qual no vull esbrinar) i sobretot que resulta una demostració palesa de que el món no avança gira.
Començant per l’argument, un refregit d’episodis anteriors. Amb un robot que sembla R2D2, amb una protagonista amb força interior ignorada que espera, com Penélope a l’estació, que algú vinga a recollir-la per unir-se a l’aliança rebel, amb un antic guerrer calcat a Obi-Wan Kenobi que te una cosa necessària i forçosa per acomplir la missió, amb un comandament bipartit als creuers imperials (com el de Peter Cushing i Darth Wather), amb un antagonista del lado oscuro (Kylo Ren) que fa servir el look de Darth Wather versió Dolce & Gabbana però que no es ni la meitat de sinistre ni dolent que ell. Amb un Padrí suprem, Snoke, (que recorda el Prometeus de Ridley Scott) i que, segurament, resultarà ser l’esperit de l’emperador Palpatine encarnat en un cos alienígena carregat d’anabolitzants i Zumosol.
Per no parlar del duel que mantenen Han Solo i Kylo Ren (pare i fill) i que recorda –massa- aquell altre entre Luke Skywalker i Darth Wather (fill i pare) també a unes altures de vertigen i també amb resultat fatal per a un d’ells. O de l’aparició del planeta arma Starkiller, la nova estrella de la mort. La tercera que destrueixen els rebels atacant-la pel mateix lloc i de la mateixa manera. La qual cosa ens porta a preguntar-nos si les persones del revers tenebrós no seran una mica ximples i tindran la mateixa capacitat per aprendre dels errors que un estegosaure o un votant del Partit Popular.
Però no tots els ingredients del popurri han estat extrets de la saga, també s’ha tirat mà d’elements externs com, per exemple, de l’oratòria i parafernàlia nazi per presentar-nos els plans de l’Imperi per a la Galàxia que com els de tots el imperis, en essència, consisteix en dominar i destruir. O de l’estètica de la sèrie de videojocs Assassin’s Creed (basats en la secta dels assassins del vell de la muntanya) barrejada amb els frares de la Primera Ordre Franciscana per encarnar la nova imatge (espasa laser en forma de creu de color vermell dolent) dels seguidors del Costat Fosc.
I què em diuen del fet que una de les encarregades de que a la Galàxia tot vaja ‘como Dios manda’ no només s’anomene capitana Phasma (paper que, per cert, interpreta Gwendoly Christie, la Brienne de Tarth de Joc de Trons) sinó que a més porte amb la mateixa gràcia i fatxenderia una rèplica de les escopetes que la nostra estimada i, sempre poc valorada, pasma portava als carrers de València entre la multitud els darrers dies de Nadal.
Punt i apart mereixen aquestes dos darreres ‘coincidències’.
Primera. Poc abans que les forces imperials ataquen el planeta Takodana, el director ens ofereix un plànol d’unes naus sobre un sol roig intens, igualet que el del cartell d’Apocalypse Now (només que ací en lloc de TIE’s son helicòpters dels EUA moments abans de bombardejar les forces del Vietcong ‘me encanta el olor del napalm por la mañana’) Quin paral·lelisme ens proposa el director? Ens suggereix subliminalment que el americans son dolents com l’imperi i els vietnamites herois rebels? Es una manera de demanar perdó als pobles assolats per les seues forces militars que són el braç armat del, digues-li, el Costat Fosc, digues-li, el Nou Ordre Mundial?
I segona. Per què Abrams reprodueix fil per randa la llegenda de la formació de la senyera, segons la qual després d’una batalla contra els normands, el rei dels francs va mullar la seva mà en la sang de les ferides de Guifré el Pilós i tot passant quatre dits per damunt de l’escut daurat del comte de Barcelona li var dir: ‘aquestes seran les vostres armes, comte’?
Només que en aquest cas el rei del francs és un soldat de l’imperi i l’escut daurat el cas blanc del stormtrooper FN-2187 que deserta només adonar-se’n de la maldat de la Primera Ordre en atacar Jakku. La qual cosa ens fa vindre al cap una sèrie de preguntes: Quin significat té una quadribarrada tot just al començament del Despertar de la Força? Canvia alguna cosa pel fet que siga tribarrada? Existeix un lobby català a Hollywood? Està Disney darrere del procés? Quin paral·lelisme hi ha entre FN-2187 i Artur Mas, a banda del fet que el cap de tots dos tenen una mandíbula prominent (un amb casc i l’altre sense)? Si FN-2187 es un rebel llavors l’estat espanyol serà l’Imperi? I en eixe cas qui seria Kylo Ren? Mariano Rajoy? I Aznar Snoke? I Sainz de Santamaria una versió minimalista de Phasma?
Segur que Abrams (un director que és al món de les sèries televisives el que les accions preferents al món de l’economia) abans de fer-se càrrec d’aquest treball es va llegir l’Eclesiastès (‘lo que fue, eso será, y lo que se hizo, eso se hará’) i va obrar amb conseqüència. Oferint-nos no un nou despertar, ni un treball dur per fer – com pretenia George Lucas- quelcom diferent en cada nova pel·lícula. Sinó que va apostar al segur, va triar el fàcil camí de la inevitabilitat i va convertir l’episodi setè en un Max Mix dels episodis centrals de la saga. Un pastiche que serà tot l’efectiu que vostès vulguen però que no conté ni una sola idea nova. Qué hay de nuevo viejo? Res de res.