L’altre dia es va organitzar un gran embolic amb l’assumpte del llançament a la brossa de quatre columnes de fusta originaries de l’any 1768 que pertanyien al temple de Santa Maria (desmuntat peça a peça durant la Guerra Civil per construir la piscina municipal) i que estaven custodiades per l’Associació de Sant Jordi, guardiana de les tradicions i de moltes altres coses.
Es cert que, a la vista dels resultats, caldria revisar el paper que els assessors juguen a les institucions publiques. Mirar la qualificació que tenen per ocupar el càrrec. O si son les figures més adients per encomanar-los determinats assumptes. (Vegeu-ne: Verge del Rocío per a temes laborals i d’ocupació, Verge del Pilar per a assumptes de la marca Espanya, Mare de Deu de l’Amor per qüestions d’orde públic i la de Lourdes per afers exteriors).
Però a banda d’això, per què s’ha organitzat tan gran rebombori? Què, de cas, és la primera volta que es llança a la brossa una obra de art? No se’n recorden que l’any 1999 el personal de neteja de la Tate Gallery de Londres va endreçar un llit que estava cobert de condons, roba interior i llençols bruts sense saber que tot formava part de la instal·lació My Bed de Tracy Emin? O que, en eixa mateixa galeria, el 2004, una netejadora va tirar una borsa de brossa a la brossa que era una obra de Gustav Metzger? O que, en febrer d’aquest mateix any, una altra dona de la neteja, en aquesta ocasió italiana, va llençar a les escombraries una obra valorada en més de 10.000 € formada per trossos de diari i galetes escampades per terra?
Punt i apart mereix la desaparició, durant un trasllat per una reforma al Museu Reina Sofia, de l’escultura de 38 tones Equal-Parallel-Guernica-Bengasi de Ricard Serra. 38.000 quilos de ferro que es van esvair com llàgrimes a la pluja i que mai més no van tornar a aparèixer. De fet l’artista –que sospita que van anar a parar al forjat d’una autopista o de qualsevol altra obra pública- va tornar a fer, per la cara, una nova escultura de característiques similars.
Si, fins i tot, tiren persones a la brossa! L’any passat a Sòria un xiquet de tres mesos que estava dins d’un carret estacionat momentàniament al costat d’uns contenidors mentre els pares parlaven amb uns amics. I fa cosa d’un més el cadàver d’una anciana de 96 anys a Florida. El porter de l’edifici la va confondre amb un maniquí, pensant-se que es tractava d’una broma.
Per no mencionar Samsò, el llançador de columnes per antonomàsia. Que a més tenia l’agreujant de no fer-ho per equivocació –com els de l’Associació- sinó que ho va fer a mala llet, com explica la Bíblia: ‘va palpar les dues columnes s’hi va repenjar, a l’una amb la mà dreta i a l’altra amb la mà esquerra. Va fer tota la força que va poder i va ensorrar l’edifici, matant uns tres mil filisteus.’
Doncs, si llençar a la brossa obres d’art en general i columnes en particular no és cosa fora del comú per què s’ha organitzat aquest merder? O és que el problema no estava les columnes sinó en l’estil de les columnes? Potser la culpa és del rococó. Eixe estil mundà, exòtic i sensual, allunyat d’influències religioses que tractava temes de la vida diària i de les relacions humanes. Un estil que, pel que fa a la vessant social, va iniciar el procés d’emancipació de les dones per tal d’aconseguir la igualtat legal, política, professional, social (i festera?) que fins aleshores tradicionalment se’ls hi havia negat.
