Destacados
Punto de vista
Pretty Woman és una peli de ficció, no un documental
Recorde fa dos anys veure un documental, crec que a Netflix, parlava de les dones a Auswitch, era el primer documental que visibilitzava la barbàrie comesa als camps d’extermini des del patiment de la dona, moltes d’elles obligades a ser esclaves sexuals però, no dels alemanys, que també, sinó que eren les esclaves sexuals dels […]
Punto de vista
Jumpman
L’esport és una gran indústria que ben entesa es pot aprofitar per a donar llocs de faena dignes a moltes i moltes persones
En aquesta nova entrega per a Tipografia La Moderna vaig a autoplagiar-me, però és que crec que aquesta idea que revoloteja el meu cap, mereix el màxim de ressò possible i cada vegada que em donen l’oportunitat d’escriure, d’expressar-me, ahí està el meu ‘Jumpman’. Fa ja més de 30 anys que tinc aquesta idea rondant. […]
Punto de vista
1.d4 d5 2.c4
...a vegades sorgeixen menuts miracles com aquest darrer, amb el serial de la noia que juga un “1.d4 d5 2.c4”.
N’estic segur, que com tants altres, i en part jo mateix; ara fa uns segons, vostè s’ha marcat un punt perquè coneixia aquesta successió de moviments que posa títol al present text. Pot ser ho està fingint, perquè acaba d’aterrar en aquest nou diccionari d’entre les seixanta quatre rajoles bicolors, o simplement seguirà llegint per […]
Punto de vista
“Siutat”
Era el periòdic amb més oli de tots els que havien als bars; es a dir, el que més havia passat de mans a mans
Paco J. Agulló, 5/04/2021

El 11 de març de 1953 Rafael Coloma fundava el periòdic «Ciudad de Alcoy». Fa 68 anys. A finals del mes d’abril, el dia 30, de 2013, just després de Festes, eixia a la llum l’últim exemplar. Farà ja prompte 8 anys. 60 anys entre el primer i l’últim número de una emblemàtica publicació en paper de la que vaig tindre la sort de formar part durant més de 20 anys.

Encara que la seua denominació oficial era el periòdic «Ciudad de Alcoy», en realitat era el «Siutat», ni periòdic, ni diari, ni Alcoi, ni… Ha arribat ja el «Siutat»? era la pregunta que es feia quasi qualsevol alcoià. Tens el «Siutat»? Pots deixar-me el «Siutat»? Has eixit en «Siutat». El «Siutat» ho ha publicat. Ho he llegit en «Siutat». L’equip del teu fill ha eixit en «Siutat». Hi ha una foto en «Siutat» on ixes. Sóc Paco Agulló, del «Siutat».

Més que aquests 20 últims anys, «Siutat» va formar part de la meua vida des de ben menut. Recorde que mon pare sempre el tenia damunt de la «mesa-camilla» de la sala d’estar, junt al cendrer, ple fins als topes, i la radiet on escoltava Radio Alcoy -de la que vos parlaré en la pròxima entrega. Recorde, també, que es mosquejava molt, sent un home tranquil –John Ford es va basar en ell per a la seua mítica pel·lícula- quan el carter deixava el periòdic a pressió en la bústia de casa i quedava arrugat o, fins i tot, trencat. Quan tornava a casa, després de fer pa tota la nit, abans de gitar-se, repassava el periòdic i ja, curiosament, es gitava. Escoltava al temps «La saga de los Porretas» i «Fresquitas Mañanas» i a dormir. Coneixia l’actualitat del dia que començava i ja podia descansar, es veu. Això si, mosquejat perquè li havien arrugat el seu periòdic, el periòdic de la seua «Siutat». També al despertar, i abans de tornar a la panificadora, li pegava altra llegida a algun article que se li havia quedat pendent.

Eixe «Siutat», al que estàvem subscrits, passava per les mans de tota família, poqueta ben és cert, però fins i tot dels veïns, els del replanell i dels pisos de baix i dalt, quan les portes de cada casa es passaven més temps obertes que tancades.

També recorde que «Siutat» era el periòdic amb més oli de tots els que havien als bars; es a dir, el que més havia passat de mans a mans, el més sol·licitat. Has acabat ja? Podria llegir-lo? Pegar-li una miraeta? Serà un moment… Fins i tot hi havia qui es quedava de peu, fent pressió, al privilegiat lector d’eixe moment. Cert és que no tots dient sols «Siutat». També li deien molts el «Tebeo», però ja sabem cóm som de caïnites.

A mesura que anava complint anys, també jo el llegia cada vegada amb més atenció, això sí, sempre fixant-me bé en les pàgines d’esports. Fins que durant l’any 1992 vaig veure que el «Siutat» no es fixava en l’equip de bàsquet que els amics havíem creat en la lliga local d’Alcoi. Un equip amb el que havíem donat la campanada, al més pur estil «Hoosiers», però del barri, de la Zona Nord. Quatre xavalets i un mig tècnic, jo, es clavàvem en la final de una potent competició local, que per aquells temps tenia més de 25 equips, dividits en dos categories. En el seu primer any d’existència, quedàvem segons de Segona i ens clavàvem en els play-offs de Primera per completar els equips del quadre final. A partir d’ahí, començava el somni de guanyar i guanyar, en emocionants eliminatòries, als rivals més potents de l’època: APAS, La Salle, Filà Cordó i arribar a la final front al Font Roja. Tot això, fet per un grup de deu xavals de 18 anys de mitjana. El mig tècnic, o siga jo, era el veterà amb 20 anys –per cert que no es va tornar a repetir eixe sistema de competició mai més.

Aquesta heroïcitat em va fer agarrar forces per a plantar-me en la redacció del periòdic «Ciudad de Alcoy», en l’Avinguda Pont de Sant Jordi, en la primera planta del edifici Capitol, i, «ni corto ni perezoso», preguntar per qui portava l’esport en «Siutat». Allí que va aparèixer un xic alt -després vaig a saber, entre moltes altres coses d’ell, que també havia jugat a bàsquet en eixa lliga local- i li vaig dir que el nostre equipet, el Miguel Hernández es deia, pel col·legi, estava eixint-se’n del mapa. Molt amablement i amb molta, molta, paciència, em va comentar que li podia passar xicotetes cròniques sobre aquesta competició i ell les publicaria al «Siutat». I així va començar tot. Vos ho jure.

Aquella final contra la Font Roja la vam perdre en el tercer i definitiu partit, igual que també vam perdre contra el mateix rival la final de les 24 Hores, però vam poder guanyar la Copa. Tres finals de tres, en un any de somni, del que, puntualment, cada setmana, anava passant-li xicotetes cròniques a eixe xic alt, que amb el temps vaig saber que era Dany Vilaplana, al que tantes cròniques li havia llegit, que tant important va ser després en la meua vida, i que junt a Luis Peidro i al veterà Floreal Moltó, formaven el departament d’esports del periòdic.
Durant més de cinc anys, aquestes col·laboracions es van ampliar a una pàgina completa, cada dimarts, on no faltava una columna d’opinió, estadístiques… tot de la lliga local de bàsquet d’Alcoi. Cap a 1998, dos fets van ser molt importants per a mi. Floreal Moltó -qui fa molt poques setmanes, tristament, ens va deixar per a sempre- es jubilava i, a més, «Siutat» volia estrenar nou dia d’entrega amb els seus lectors: dilluns, en una edició que damunt volia estar especialment dedicada a l’esport.

Així que Dany Vilaplana em va dir que havien pensat en mi per a formar part de l’equip d’esports, en principi com a col·laborador i treballant els caps de setmana, i, poc a poc, divendres, dissabte, diumenge i dilluns i, finalment, ja formant part de la plantilla. Va ser el 10 de febrer de 1998 quan vaig publicar la meua primera crònica oficial a «Siutat» d’un partit del Patí Alcodiam Salesià, en concret, una derrota, 2-5 front al líder d’eixe moment, el Coslada madrileny, amb gols dels germans Llinares. Una crònica signada per Paco J. Agulló i amb foto del gran Lucio Abad.

D’eixe moment fins a, també, el mes de febrer, però de 2013, quan vaig ser acomiadat -just un parell de mesos abans del tancament definitiu- «Siutat» va ser ma casa. Vaig reballar les oposicions de secundària a fer la mar, vaig oblidar el meu passat com a llicenciat en geografia i història, per llançar-me en les inesperades mans d’escriure sobre l’esport local, unint tres de les meues passions: escriure, l’esport i Alcoi.

Eixos 15 anys van ser molt complicats en la meua vida personal per dir adéu als meus pares al poc de formar part de la família de «Siutat». Mon pare moria a l’any següent, en 1999, sense veure massa clara la meua aposta, i ma mare en 2001. «Siutat» va ser per a mi molt més que un treball, va ser la meua taula de salvació i allí vaig aprendre a ser com ara sóc, en 2021, quasi 30 anys després d’aquelles primeres col·laboracions al «Siutat». Molt li dec a eixe periòdic i a les persones que van formar part d’ell durant aquelles dos décades, amb la majoria de les quals encara hui mantinc una bona amistat. Sé com va ser el seu trist final, però millor no recordar-ho. Resumir-ho en la frase aquella de: ‘entre todos lo mataron y él solo se murió’. I en aquestes línies va el meu xicotet homenatge: «Siutat», el nostre periòdic.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario