slogan tipografia la moderna
Punto de vista
Trilogia americana (II): El gran cercle
Un article, un poc instrospectiu, però molt interessant sobre una estada a Tipton, una ciutat americana amb una població equivalent a la de Muro
Guillermo Pérez - 03/03/2016
Trilogia americana (II): El gran cercle

Al mes d’agost, la nit dels dissabtes és una excusa per parlar a la fresca,  envoltats de natura i de sorolls de grills i camping gas. Això ho vaig aprendre fa quinze anys, quan teníem una caseta familiar llogada a Agres. Si sóc sincer, és l’única cosa que enyore d’eixos estius de la meua adolescència.

No hi havia televisió ni electricitat; ni tan sols aigua corrent. No obstant això, erem feliços, però jo notava que el camp –eixe camp– no era per a mi. Seria una exageració dir que a l’entrada del tercer mil·lenni em vaig convertir, de sobte, en un sibarita convençut. No pots dir això si la teua ciutat de referència és Alcoi, però crec que d’alguna manera no volia perdre’m totes les sorpreses que la dècada del 2000 ens tenia guardades.

Per això, quan els amos decidiren no renovar-nos el lloguer, no em va afectar massa. S’acabaria la bicicleta –un avantatge, si tenim en conte que estava més a terra que als pedals–, els passejos per un poble avorrit que te l’aprens en dos voltes i també les nits de les que parlava. Bé, tampoc era un drama, com es poden imaginar.

Agres va desaparèixer de la meua vida sense fer un gran rebombori. A partir d’eixe moment suposava que, amb el pas del temps, seria només un record que no tardaria a oblidar. No cal dir que estava equivocat: este estiu passat em vaig retrobar amb part de la meua història, però mai haguera imaginat que seria a 6700 kilòmetres, amb onze hores de vol amb escales incloses.

Viatjar als Estats Units ha deixat de ser un fet extraordinari. Segur que en el seu  cercle d’amistats o coneguts tenen, almenys, a una persona que ha visitat Nova York. El que no és tan ordinari és que una persona com jo –d’eixes que no abandonen massa sovint el seu espai de confort– aplegara el primer dia d’Agost a Sharpsville, un poble d’Indiana quasi tan menut com Agres.

L’ocasió no podia ser millor: visitar un amic americà que va estar dos vegades a Alcoi allotjat a casa. Els motius de la seua estada me’ls reserve per a l’última part d’esta trilogia, però diguem que l’experiència va ser tan positiva que vaig decidir que ja em tocava a mi fer el camí invers.

A Sharpsville no hi ha quasi res: una oficina de correus, una pizzeria on es poden encarregar pizzes de grandària excepcional i poc més. De fet, passava els dies a Tipton, una ciutat amb una població equivalent a la de Muro que compta amb els establiments necessaris per a gaudir d’una vida tranquil·la: restaurants, centre comunitari, supermercat, biblioteca pública, etc. L’edifici més gran de Tipton és el palau de justícia:

America01

Com a qualsevol poble, Tipton també té els seus espais de culte. I ho dic en plural: només en un carrer vaig poder comptar fins a sis o set esglésies diferents. Recorde que a Agres els nostres veïns pujaven al poble a missa de dotze, a l’única església que havia. Catòlica, per descomptat. A Tipton, en canvi, hi ha més opcions. El meu brother Nick és baptista. Si ho traduïm a la nostra realitat, a vegades no resulta fàcil explicar el que vol dir exactament, però farem un esforç. Ell –i la seua família– són cristians i han acceptat Jesucrist com el seu senyor. Esta darrera frase, que ací no tindria massa implicacions, dóna sentit a les seues vides. Les seues eucaristies s’assemblen molt a eixes esglésies on es canta gospel, amb l’única diferencia que la immensa majoria dels feligresos son blancs (Per una qüestió purament demogràfica que res té a veure amb el racisme). És una celebració constant del seu compromís com a cristians i com a gent que ja està salvada. És tan fàcil i difícil com açò: si creus, tindràs la vida eterna. Punt. Això sí, allí no val ser baptista no practicant, o tindre dubtes sobre aquest punt. Esta fotografia és un bon resum d’este pensament:

America02

Quan assistia als servicis i escoltava els sermons d’un pastor que em va preguntar per tots els tòpics sobre Espanya –Tomatina y Sanfermins inclosos–, no vaig poder evitar comparar este sentiment religiós –que per cert: no és més fanàtic del que podem trobar ací– amb el que professen algunes persones d’Alcoi. Ja he deixat clar que a l’església de Nick, Déu i Jesucrist són els únics als que s’ha de pregar. Pensem el que passa al nostre poble: si es fera un rànquing de a qui van dirigides les pregàries, estarien per davant Sant Jordi, la Verge dels Lliris, el venerable Casimiro Barello Morello, el Jesuset del Miracle –una imatge més que una idea– o les figures més rellevants del santoral. He de dir que l’opinió d’un descregut com jo és només això: una opinió.

El futbol americà, del que parlava a l’altre article, quasi ha aconseguit l’estatus de religió per a molta gent. És, sense, cap dubte, l’autèntic esport rei, molt per damunt del beisbol o del bàsquet. Vaig tindre l’oportunitat de veure un entrenament dels Indianapolis Colts en una universitat propera i em vaig adonar de la força d’este entreteniment.

America03

Tots els xiquets saben com llençar l’oval per a que gire pel seu eix. Al contrari, no tots saben com xutar una pilota del nostre futbol. Siga com siga, l’esport en general té una presència excessiva a la vida quotidiana de la gent, una circumstància que per altra banda s’entén perfectament: ja m’agradaria a mi tindre a Alcoi –o a Agres– eixos espais verds per a jugar sense descans fins que s’amague el sol.

Les distàncies són també excessives. Per exemple, vam arribar a recórrer uns vint quilòmetres en cotxe per a comprar unes cerveses. L’avantatge és que les corbes i els desnivells són pràcticament inexistents. Això és el que em va animar a muntar en bicicleta quinze anys després. Els estalviaré la descripció del meu “reencontre”, o com vaig tardar vint minuts en controlar el vehicle. El que m’interessa es que aquell dia es va tancar, d’alguna forma, un cercle que engloba eixe Agres del que renegava i Tipton, la terra promesa americana a la que espere tornar un altre dia. Encara que siga per disfrutar d’eixes conversacions a la fresca amb el meu brother amb una cervesa a la mà, tractant d’arreglar el món o de comprendre-lo millor, al món, a ell i a mi.

America04

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario