Alguns el consideren un mur; altres pensen que pot obrir portes. Les persones més pràctiques diran que pot donar punts en les oposicions a funcionari públic. Els pares i mares veuen en ell la paraula futur. Els col·legis, un signe de prestigi, un reclam i, per què no dir-ho, una forma d’augmentar els seus ingressos.

Parle de l’anglès i de la bombolla que s’ha creat al seu voltant. Des de fa alguns anys no deixe de pensar que, entre tots, hem deixat que la llengua de Shakespeare haja perdut el seu tret fonamental: ser una eina de comunicació.

La forma d’ensenyar anglès a les institucions educatives donaria per a escriure molts llibres agres, plens de d’arguments propis de conversa de barra de bar, eixe lloc on tots hem tractat de canviar el món. Per resumir-ho, podem identificar, segons el meu parèixer, un problema: l’absència de protagonisme de l’element pràctic, com per exemple l’expressió oral.

Fa uns anys, el meu domini de l’anglès anava fent camí, amb bones perspectives i un problema no gens fàcil de solucionar: la falta de fluïdesa a l’hora de parlar. Em vaig adonar que, en realitat, mai havia tingut una conversa real. Sí, parlava a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI), però tot era massa preparat i artificial, com si estiguérem en un laboratori apartats del món real.

En 2012 em vaig trobar, quasi de sobte, amb una oportunitat inesperada. A l’edifici de l’EOI vaig trobar un tríptic que em va cridar l’atenció: l’església baptista Monte Sión d’Alcoi organitzava una escola d’estiu d’immersió lingüística en anglès amb professors i professores provinents dels Estats Units. Els organitzadors buscaven famílies que acolliren als americans i jo vaig veure una forma de millorar el meu anglès parlat. Com diuen els moderns, era una situació de win–win on tots guanyàvem.

Vam contactar amb els organitzadors i ens assignaren un xic d’un poblet d’Indiana, un tal Nick que vindria com a professor d’esports. No vaig tardar en adonar-me que esta experiència –totalment vinculada amb un interès personal– es transformà en una cosa molt diferent. L’anglès fluïa com mai, sí, però a banda vaig aconseguir una amistat transatlàntica per a tota la vida. Fins i tot vaig tindre l’ocasió de visitar els Estats Units durant un mes.

Per la seua banda, Nick va estar dos voltes a Alcoi, al 2012 i 2014. No entraré en massa detalls, perquè tampoc vull fer un retrat costumista. Sí que comentaré, però, alguns aspectes familiars a tots els que hem viatjat a un país estranger: segons em conta Nick, es va quedar meravellat amb la gent que va conèixer i la seua hospitalitat. Com es pot comprovar, els tòpics no entenen de països o llengües. Això no vol dir, clar està, que no siga sincer. Pel que fa al menjar, he de dir que a la meua família era la principal preocupació, però en este sentit van tenir molta sort. Va conèixer les excel·lències de la cuina alcoiana, i encara recorda alguns plats com els garibaldinos, el morro o les bajoques farcides. Això sí, no li parleu de la sang. So disgusting, que diu ell. L’entorn també ens marca als viatges. Per moltes fotografies que fem, sempre és molt millor el record que ens queda. Jo, per exemple, no puc oblidar-me de les planícies d’Indiana. Nick em comenta que les muntanyes d’ací no les trobarà enlloc.

Tot va sorgir per una excusa interessada amb l’anglès de protagonista. Al final, em vaig emportar, a banda de la millora en la meua fluïdesa, tot un seguit d’experiències vitals –les meues i les seues– que em van canviar per a sempre des del moment que vaig humanitzar l’aprenentatge d’eixe mur de que parlàvem al principi.