Ni Pokemon Go ni res. L’autor explica i contextualitza un entreteniment que cada vegada té més adeptes: els jocs de supervivència en emplaçaments reals.

Misteri és sinònim de negoci. Iker Jiménez ha demostrat que la divulgació –i explicació– de fenòmens paranormals és rendible. Això sí, es requereixen certes habilitats, com un fort sentit de l’espectacle i , digam, una mentalitat oberta davant els fets científics. La història està plena d’exemples, com el llibre de l’Apocalipsi de Sant Joan, un relat sobre la fi del món que alguns –massa persones, ara que ho pense– s’ho han pres al peu de la lletra. Estan també les pràctiques vudús de l’Haití colonial, o la llegenda de Dràcula de Transilvània. Fins i tot podem parlar de l’esoterisme dels espiritistes i vidents que encara continuen gaudint de popularitat.

Però, dins d’este món tan obscur i difús, hi ha una subcultura que em fascina des de no fa molt. Parle dels zombis. Des dels seus orígens –probablement el seu recorregut comença a l’Haití del segle XVII–, ha estat present a gairebé tots els indrets de la cultura popular, com el cinema, els libres, els còmics o els videojocs. Títols com La Nit dels morts vivents, Resident Evil o The Walking Dead ja formen part del nostre imaginari col·lectiu

Què tenen d’especial els zombis? Bé, a banda de la dosi evident de misteri, terror i sang (la triada perfecta que sempre combina a la perfecció) hi ha dos elements necessaris per a que estos personatges tan simpàtics siguen, ara per a ara, el condiment de qualsevol entreteniment. En primer lloc,  totes les històries de zombis arranquen amb una mena d’apocalipsi / fi del món que deixa a la nostra societat amb les vergonyes a l’aire: tota infecció zombi acabarà, sí o sí, amb les estructures polítiques i traurà el pitjor de nosaltres per a sobreviure. En segon lloc, són una crítica al progrés, a eixe magnífic futur que ens van prometre. Fixeu-vos que la causa de la infecció que converteix la població en zombis moltes vegades s’explica com un greu error mèdic o científic. En altres casos, no hi ha cap explicació, un fet que es podria interpretar com una metàfora perfecta de la posmodernitat o de la fi de les narratives.

Amb un context tan profund, no es estrany que el món zombi haja traspassat en els darrers anys la línea entre la realitat i ficció, per convertir-se en un joc interactiu. Tenim a Espanya dos empreses encarregades d’organitzar estos espectacles. Una d’elles va ser l’encarregada de portar este univers als carrers d’Alcoi el passat 23 de juliol. L’altra va fer el mateix a La Vila Joiosa el dia 20 d’agost. Per si ha persones interessades, explicaré breument el funcionament. Després donaré consells a partir de la meua experiència, ja que vaig estar present a ambdós llocs.

La forma més senzilla de descriure un Survival Zombie o Last Day Zombie és fent una analogia amb l’estructura d’un videojoc: primer de tot, has de triar entre ser zombi o supervivent (Cadascun portarà un color identificatiu). Este serà el teu personatge. Si eres dels primers, evidentment no poden fer-te fora de la partida perquè ja estàs mort, però en canvi pots matar als altres participants amb una condició: no pots córrer ni pensar. Et mouràs només per impulsos i a una velocitat de reacció més baixa que alta. L’organització té els seus zombis “especials” que sí poden córrer i raonar fins a un cert punt. Si eres supervivent, hauràs de estar alerta de no trobar-te cap zombi, perquè si t’atrapen estaràs mort. Aplegats a este punt, pots triar entre anar-te’n a casa o infectar-te i deixar que et caracteritzen com a zombi. Els supervivents, a banda d’estar esquivant als zombis, hauran de resoldre unes proves no massa complicades però que requereixen d’un cert ingeni o habilitat. Els que completen totes les proves sense haver sigut atrapats durant el joc –normalment comença a les 23:00 i finalitza cap a les 6:00 o les 7:00 del dia següent– són els guanyadors.

Supose que, sense haver-ho provat o vist, pareix un poc ximple o infantil, però puc assegurar que, una vegada et claves en el paper pel qual has pagat, té la seua gràcia. Com tampoc vull avorrir als lectors i lectores amb les anècdotes que em van ocórrer –només fan gràcia als que estan clavats en esta història–, donaré uns consells per si voleu animar-vos:

1.Intenta que la primera experiència siga en una ciutat o poble coneguts. No hi ha res com córrer pel Viaducte a les quatre del matí fugint d’un grup de zombis.

2.Participa amb un grup d’amics i coneguts. Es pot jugar de manera individual, però si es tracta de sobreviure, fes-ho amb companyia. Sempre pots sacrificar a un company per salvar-te…

3.No fa falta estar en forma, però és recomanable. En qualsevol cas, prepara’t per a fer cames.

4.Si sobrevius, segurament no acabes totes les proves. No passa res, a vegades ningú conclou el joc.

5.Viu el joc com si fóra real. Només així tindran sentit les teues carreres.

6.No obstant, això, pensa que no estàs obligat a res, i que sempre pots retirar-te o jugar com a zombi.

7.Per concloure, reconec que gràcies a este entreteniment he pogut visitar La Vila per primera vegada i gaudir del seu passeig marítim… mentre em perseguia un zombi incansable. Sí, també es pot fer turisme amb estes coses.