L’altre dia vaig rebre una carta de l’Ajuntament d’Alcoi amb el següent assumpte: Alta en la Taxa del Clavegueram. Obric parèntesi. En els últims dies només he rebut cartes relacionades amb el meu cul, una del Programa de Prevenció del Càncer Colorectal i aquesta altra de l’Ajuntament. Significarà alguna cosa? Tanque parèntesi.

La carta anava adreçada a JOSE Y OTRA JORDÀ. I això em va mosquejar.

Qui era OTRA? La que, com en la cançó de la Jurado, a nada tiene derecho, porque no lleva un anillo con una fecha por dentro? O es referien a la meua dona, companya i copropietària de pis? Perquè en cas de ser així ja us dic jo, regidoria d’Hisenda, que eixes no són formes. ¿Què passaria si jo anara a l’Ajuntament i em referira al senyor alcalde como “ese señor del pelo crespo y la risa floja del que usted me habla”?

Vam començar amb mal peu, ho reconec.

Tampoc no va ajudar gens el fet que la carta semblara escrita per rabins hassídics interpretant el valor numèric del nom YeHOShuA. Vaig haver de llegir-la varies voltes (sis) per extreure tres conceptes. 1. Que OTRA i jo havíem de pagar 10 € a l’any per una decisió de l’Ajuntament pressa en sessió plenària. 2. Que si domiciliàvem el pagament ens beneficiaríem d’un increïble descompte anual de 50 cèntims d’euro. ¡Chincha i ràbia planta d’oportunitats del Corte Inglés! 3. Que hi havia distintes maneres de comunicar la nostra decisió. A saber: Per correu ordinari; pel Registre d’Entrada de l’Ajuntament prèvia sol·licitud de cita prèvia i per la Seu electrònica.

La cita prèvia va quedar descartada d’immediat. Inicie flashback. Fa unes setmanes vaig haver d’entregar un altre document a l’Ajuntament i vaig demanar cita prèvia. Vaig telefonar moltes vegades, perquè no sabíem (ni el funcionari que atenia el telèfon ni un servidor) el negociat per al qual demanar-la. Després d’uns dies vam decidir dues coses. La primera, que faria la gestió en viu i en directe. I la segona que, de seguida que acabara la pandèmia, quedaríem per fer un sopar amb les nostres respectives OTRAS per celebrar aquesta recent, però intensa, amistat telefònica. Fi del flashback.

Com que a més encara tenia al cap la cara de mangranetes agres (i l’advertiment) del funcionari que em va arreplegar el document (“a partir de no sé quan tots aquests tràmits els hauràs de fer per Seu Electrónica”) vaig optar directament per aquesta pràctica, senzilla i còmoda opció. Senzilla? Còmoda?

¡Què atrevida és la ignorància!

Sense pensar-ho ni un moment vaig prémer amb el dit l’enllaç que apareixia en la carta. Ho vaig fer per emprenyar. I perquè som una Smart City i qui sap? Igual l’Ajuntament havia inventat un condensador de flux que connectava el mon real amb el digital. Però no. Lògicament. Clar que… si no enllaçava amb res perquè collons l’havien posat al document? No haguera sigut més fàcil posar un codi QR?

Ho posen – em vaig respondre a mi mateix – perquè ho escrigues al navegador. Això vaig fer. Intentar escriure l’enllaç al navegador. Però com era més llarg que Ardydas Sabonis amb xanques quan no em faltava una lletra em sobrava un espai, i al final sempre m’eixia el missatge de ‘No es pot accedir a aquest lloc web’.

Després de quinze intents, i sabent que la fortuna somriu als audaços, vaig decidir passar de l’enllaç i capbussar-me directament en la Seu Electrònica. A pèl. Però tampoc. Al cap d’una bona estona de punxar i punxar sense anar enlloc com una infermera que posa vacunes en l’Escorxador, vaig decidir que necessitava ajuda.

Vaig telefonar a l’Ajuntament. Em va atendre un jove molt amable, que només sentir “clavegueram” i “Seu Electrònica” em va dir: “Ja ho sé, ja ho sé, això no funciona. “M’ho ha preguntat molta gent, però és molt difícil. No va.” És millor” – va continuar dient-me el gentil funcionari – “que ho pose dins del sobre gratuït que acompanya la carta i ho llance a la primera bústia que trobe”. De Correus, I pressume?

Però, com tan bo és insistir com saber-se retirar, vaig decidir intentar-ho una última vegada, abans de rendir-me a la bústia de Correus. Vaig apel·lar al a la Smart City, la xarxa neuronal, artificial, la societat de la informació, els drets dels ciutadans a ser atesos de forma telemàtica i… la resposta va ser: “Val. Et passe amb tributs”.

En Tributs em va respondre la veu d’una dona. Tant amable, o més, que el jove. Li vaig explicar el meu desig de lliurar la carta del clavegueram mitjançant la Seu Electrònica. Va dubtar un moment però de seguida em va dir “que no hi havia cap problema”, “que no ho havia fet mai perquè era complicat però que anava a intentar-ho”. I el cert és que vam passar una estona agradosa comentant i recorrent els distints serveis digitals, negociats i catàlegs de tràmits de l’Ajuntament.

Però passada mitja hora llarga sense que aconseguirem l’objectiu vaig tindre de sobte una espècie de visió i em vaig veure a mi mateix com un verderol en un cirerer de Planes botant d’una rama a l’altra i picotejant sense aconseguir saciar el meu apetit digital. Així és que, sense deixar passar ni un minut més, vaig acomiadar-me de l’atenta funcionaria (que encara deu seguir buscant) i vaig emprendre el vol.

EPÍLEG.– Una setmana més tard quan estava a punt de introduir la resposta a la carta del clavegueram en una bústia de Correus un colp de vent, provocat per la borrasca Lola, em va arrencar el sobre de la mà i el va dipositar en la claveguera que hi havia just davant de la bústia. Llavors, mentre reflexionava sobre com el destí barreja les cartes que nosaltres juguem a la vida, vaig tindre un fugaç pensament pels verderols de Planes que en aquell moment estarien sent bandejats dels cirerers per la tempesta.