Et.: del llatí ellipsis, i aquest, del grec élleipsis ‘insuficiència, mancança’, der. de elleípō ‘ometre, deixar’, de en i leípō ‘deixar, abandonar’.
Ling.: Femení-. Fenomen que consisteix a no explicitar en la parla uns elements determinats per raons estilístiques o d’economia.
Corren aquests temps en que tot va de pressa, a gran velocitat i mostrant únicament la superfície i la part primerenca de tot element. Corren vídeos per les xarxes obligats a no tenir vida més enllà d’un minut… En qüestions de fer-nos perdre el temps, la brevetat és la clau, tant per empassar-nos un verí darrere d’un altre, com per sintetitzar al màxim la badoqueria a fer-nos engolir. Escoltem sovint que tot va massa ràpid, que no gaudim el suficient ni plenament aquesta ràpida estada en aquest món, i llavors, dic jo, per què no el parem entre tots…? Filosofies barates apart, és cert que ens cal reflexionar sobre quins aspectes i detalls deixem de banda, per millorar el que rebem, o pel contrari per empobrir aquesta experiència a rebre.
Al terreny musical, si pretenem veritablement consumir una peça al complet, hauríem d’escoltar cadascuna de les notes, de les pauses, i dels moviments, per poder dir que hem rebut l’obra sencera. No es tracta sols de mantenir cert respecte cap als compositors i intèrprets de dita fita, sinó simplement de mantenir un respecte cap a un mateix, i tractar de no pretendre ja des d’un principi, consumir un producte a mitges. Hi ha vegades que cert subjecte musical, certa frase, es troba desenvolupada en algun fragment final o posterior de la peça, i pot ser estem deixant de banda aquesta oportunitat d’adonar-nos de cert canvi, desenvolupament o evolució de la melodia, i amb allò la sorpresa, goig o ensurt que també la partitura ens puga regalar. Ningú considera llençar al fem la mitat de la compra quan ni tant sols s’ha fet mal bé. Ningú considera sortir del cinema, si es que encara hi aneu…, quan no sabem encara qui és l’assassí. Llavors, per què amb la música si s’accepta menjar sols mig plat de la taula sense massa remordiments?
Ens passa sovint també als propis del gremi, que entenem certes obres des d’un punt de vista comercial o a sintetitzar, on també nosaltres mateixos reduïm grans obres a la melodia més coneguda o al moviment més característic. Fem referències sovint a una simfonia sencera, quan en realitat parlem de la primera melodia apareguda al primer dels moviments. És clar que tots recorden i recordem la novena simfonia de Beethoven pel seu quart moviment, la cinquena pel seu primer o la setena pel seu segon, però açò no hauria de ser una excusa per ometre la resta de la peça, o sinó al menys, per rescatar d’aquesta el·lipsi maleïda una breu acotació com a peu de pàgina del nostre diàleg, respecte al fragment en si escollit, o estarem convertint la no malintencionada el·lipsi, en una verdadera apocalipsis per un bon grapat d’obres, relegant la seva concepció, a sols això, un moviment, una frase, o una melodia, quasi ja com si parléssim d’un timbre pel mòbil.