Estem massa acostumats a rebre els concerts com si de prémer el play es tractés. Assistint un dia, una hora i a un espai determinat concret durant un grapat de minuts, i ja ens va be. Aquesta omissió del que comporta la producció total d’un concert, d’una activitat performativa al complet, sols empobreix el producte en sí.
La pràctica d’un instrument necessita especialment de constància, i aquesta, hauria de ser la primera paraula, mot, però sobretot característica que hauríem de relacionar amb qualsevol melodia interpretada per algun esser humà. Aquesta constància, no és altra cosa, tan simple i tan humana, com la necessitat del treball amb el cos. Tot és físic al nostre voltant, i encara que estiguem acostumats a tantes coses concebudes de manera virtual, són també dependents d’un món físic. O a cas penseu que aquell núvol màgic on guardeu tants arxius i fotos com per art de màgica no necessiten d’un servidor físic en alguna banda del planeta…? El músic, com tots i cadascun de nosaltres, treballa amb el seu cos, i apart de l’agilitat, edat o preparació de la peça en qüestió a interpretar que els seus dits i extremitats demanen, especialment viuen d’una única cosa, la memòria muscular. Aquesta memòria, demana i es nodreix de la repetició, i és per això que l’intèrpret necessita d’un treball, i d’un tast diari del seu repertori per no deixar morir aquest records de dits, braços, boca… de la partitura treballada. No és caprici ni addicció, és simplement necessitat, perquè així funciona el nostre cos.
És per aquest tan bàsic motiu, que qui més domini te del seu cos a sobre de l’instrument, simplement toca millor. Es pot qüestionar el seu discurs, el seu gust o la manera d’abordar l’obra, però sempre escoltarem la frase de que aquest “toca be”. Es dona el curiós cas entre col·legues músics, que ens referim a un company amb la frase de “toca molt be, però no m’agrada com toca”. Curiós, veritat? Doncs simplement és un reconeixement a les capacitats tècniques, però una discrepància amb el discurs. Ara be, mai trobareu la frase inversa “m’encanta com toca, però toca malament”. Evidentment, sense un domini tècnic i físic sobre la ferramenta a treballar, cap discurs, musical, sonor, vibrant… podrà ser pronunciat correctament, ni tampoc es podran desenvolupar els recursos per, com a instrumentista, tenir a la mà diferents possibilitats per triar a l’hora d’abordar una peça, ja que estarem sempre lligats de mans i peus per tractar de fer dues notes seguides com cal.
Aquesta el·lipsi, i per tant apocalipsi per a la vertadera concepció i reconeixement d’avant d’una interpretació en directe, sols ens farà ser més pobres a l’hora de rebre un concert. La persona al damunt d’un escenari, ja sap de sobres el treball que te a les esquenes, i sols serà l’oient qui rebutjarà part del producte a consumir obviant banalment aquesta realitat. I també, ho creieu o no, la manca de consum regularment de bona música, crea una pèrdua de memòria muscular a l’oïda, on l’espectador es fatiga molt abans d’escoltar i rebre una interpretació en directe, per bona que siga aquesta, o inclús perd el fil de l’argument sonor com si d’una melodia d’ambient per a l’ascensor es tractés. Compte no confongueu ara bona música, amb sols clàssica, perquè d’aquesta també hi ha de dolenta. De música hi ha mil estils, però tipus sols hi ha dos; la bona, i la dolenta, i de la segona, podríem dubtar massa vegades de si ho és en realitat.