La V és una lletra oberta, més oberta com més majúscula. No se sap si fou l’especial traçat urbanístic de Barcelona, amb el gran angle que formen els seus dos carrers principals, la Diagonal i la Gran Via, amb el vèrtex que els uneix a la Plaça de les Glòries, que inspirà els estrategs de l’Assemblea Nacional Catalana o la gràcil lletra que encapçala Via, Voluntat, Votar, Victòria i tantes d’altres igualment sonores la que, aprofitant la carambola geomètrica que propicià el cèlebre urbanista Ildefons Cerdà, concentrarà el gran espectacle d’enguany per a la Diada de l’11 de Setembre.

La demostració de la voluntat popular serà un dels plats forts de la via catalana cap a la independència i un punt d’inflexió i de pas endavant decisiu per a aquest projecte. En qualsevol cas, la V és una lletra simpàtica, sembla un paraigua en alegre subversió esperant una pluja que ja tarda massa (que ho diguen als soferts escolars del nostre país), una baldufa girant sobre el seu eix, una persona amb els braços oberts a punt per a l’abraçada cordial, l’equilibrista damunt la corda, una ballarina, un ocell volant, el delta d’un gran riu, la punta d’una fletxa que viatja al cor de la terra, un bellíssim Mont de Venus, la boca d’un volcà, un recipient per als somnis més nobles… Els partidaris de la immobilitat potser s’estimarien més una lletra amb els peus a terra, d’aparença més ferma, com la X o la M o fins i tot la A, però enlloc no està escrit que vida, voluntat, veure o viatge no obtinguen la seua força precisament de la seua inestabilitat, de la seua propensió al gir i la dansa. La V sempre és a punt per al vol, símbol universal de la llibertat i la plenitud. En el seu cos alat, a més, es concentren els misteris de la concavitat i la convexitat, el que va cap a dins i el que surt enfora, i això ben pocs ho poden dir. Hi conflueixen, per acabar-ho d’arreglar, dues línies que vénen de l’infinit per ajuntar-se en un punt concret i representar en l’espai la màgia de la confluència, de l’encontre i la solidaritat, de la unió de forces i voluntats, el dibuix d’un vector que en física serveix per descriure magnituds com la velocitat, l’acceleració i la força. Afegim a les seues qualitats el fet que siga un símbol tan llatí (en detriment de la pobra U), com una vela invertida que empeny el vaixell, veni, vidi, vici. I per reblar el clau: el so labiodental, fricatiu i sonor que representa ja només es pot pronunciar en català en algunes variants del valencià i del mallorquí, una motivació extra per participar activament en la gran festa de la V. I ara un grapat més de belles paraules que li deuen la vida pel cap: vicissitud, vastedat, vena, vacances, vi, voliaina, vorera, ventall, visió, valor, veu, vincle, verema, virtut, vòrtex, verticalitat, vetla, volva, vesprada, vent, volta, verdor, verb, vinya, vessant, vigia, vaivè, veritat… I, ai!, valencians!